Hi ha subgèneres que han tingut tanta vida televisiva, i de tanta qualitat, que t’arriba a semblar que ja està tot dit i inventat. Mirem les sèries de presons, per exemple. Tens des de clàssics moderns que mai no es reivindicaran prou, com la immensa Oz, fins a filigranes pirotècniques allargades fins a l’extenuació com Prison Break, passant per mirades més íntimes com Orange is the new black o recreacions de casos reals tan afortunades com Black Bird. Però no es pot menystenir mai la capacitat de determinats creadors per revalidar la forma de representar la vida en reclusió, i més en un temps en què s’ha obert el debat social sobre la seva eficiència i sobre què passa allà on no podem mirar. La danesa Prisoner és, en aquest i molts altres sentits, tota una revelació: una excepcional finestra a un món que té les seves pròpies regles i que no deixa de simbolitzar, en la forma i el fons, les nostres disfuncions socials. No és només que sigui una visió renovada i plena de matisos d’una narrativa clàssica, és directament una de les millors series de presons que s’han fet mai.
Prisoner forma part de la categoria de sèries que et va atrapant en un clima creixent de tensió i t’acaba deixant sense ungles. Però compte, que la cosa no només va d’atacar-nos els nervis. La sèrie és un exemple de com narrar un crescendo dramàtic, però també treballa amb molta cura la posada en escena, les singularitats de cada personatge i els racons, físics i morals, que habita. Al primer episodi hi ha una seqüència molt eloqüent que ho il·lustra. Quan un nou guarda fa la visita al centre penitenciari, a més de permetre a guionistes i director traçar el mapa en el que transcorreran els esdeveniments, vas percebent que la seva mirada disruptiva, que no deixa de ser la nostra, crea una manifesta incomoditat en la població reclusa. És la guspira que acabarà per definir els fets i també la manera que té la sèrie de mostrar-nos que entrem en un altre món, tan proper i llunyà a la vegada, que és a punt de fer implosió.
No és només que sigui una visió renovada i plena de matisos d’una narrativa clàssica, és directament una de les millors series de presons que s’han fet mai
La resta dels seus sis episodis exploren, doncs, la difícil, violenta i catàrtica relació entre vigilants i vigilats, entre el món exterior i l’interior, mentre anem prenent consciència de la fragilitat dels equilibris de poder. A Prisoner es difuminen els clixés i el maniqueisme per retratar una realitat clarobscura i parlar de fractures socials, de racisme estructural, de problemes familiars i de zones grises. Els personatges, molt ben interpretats, transmeten una credibilitat desarmant, perquè en cap moment pretenen caure’t bé o ser aquell demiürg que t’ho posa més fàcil. Són éssers a la deriva, atrapats en un foc creuat de males decisions, tragèdies irreversibles i falta d’oportunitats. La sèrie és una immersió a veritats incomodes rodada amb tanta mestria que, mentre la mires i la pateixes, arribes a oblidar que és una ficció.