Fins ara la metàfora per defecte amb què s’explicava el procés era la del xoc de trens. Des de fa un mes ja no serveixen les metàfores: ara el procés és, directament, un cop d’Estat.

La substitució d’un concepte per l’altre no ha estat senzilla. No es pot saltar directament d’una imatge neutra a una acusació criminal tan greu. Per donar-hi credibilitat, el relat unionista del procés, a poc a poc, ha substituït la descripció per la imputació. Un crescendo de pantalles, dit en llenguatge processista, que va de la “fractura social”, la fuga d’inversions, la tapadora de la corrupció, l’equiparació al terrorisme –gihadista o etarra– fins a la fabricació del català violent.

A mesura que el procés fa via i la realitat (i el bon humor) desmenteix les noves mistificacions, les terminals mediàtiques i les entitats que les difonen han anat cremant el seu valor. Ha estat necessari afegir als mèdia més ben disposats a encabronar-se, altres capçaleres espanyoles de referència i columnistes més lluents. En aquest tram final, però, ha estat el mateix Govern espanyol el que directament s’ha posat a fabricar el relat i els seus ministres a fer d’altaveu –amb episodis més greus com l’Operació Catalunya, que inclou policia política i periodistes amics.

La prova del fracàs d’aquestes fabricacions és que no apareixen als mèdia estrangers de cap color –dels quals podem presumir que estan lliures d’implicacions emocionals. A l’hora d’informar de la convocatòria del referèndum o altres momentassos del procés, cap dels relats de l’unionisme hardcore, ni els més ben vestits, ha fet una osca entre corresponsals i agències. Encara que els vengui un ministre. No els fan servir, no els esmenten. Món enllà, el procés no s’explica com un cop d’Estat, segurament perquè els fets no ho avalen.

Una metàfora neutra

L’única metàfora viva és la del xoc de trens –més que la del suflé, també impugnada per la realitat. Després de superar tots els seus rivals, ha arribat a la final amb el relat del cop d’Estat. El partit encara es juga.

El xoc de trens agafa volada a l’entorn de la campanya del 27S del 2015, quan la política va revifar tot un tòpic clàssic del periodisme esportiu. Tothom l’entén: té la virtut de presentar una situació equilibrada i equidistant entre dues forces oposades sense afavorir-ne cap: parla de dos extrems que no s’escolten sinó que van directes l’un contra l’altre a tota velocitat. És una metàfora que es veu, se sent, es tasta, es toca, s’olora.

La imatge també té implicacions fàcils de copsar. Acaba en destrucció d’un i altre i la ruïna de la mateixa via. A més, no n’hi ha prou que freni un per a evitar-lo: ho han de fer tots dos. Ningú no vol un xoc de trens, especialment els que hi viatgen, però tampoc els que s’ho miren, que quedaran sense trens ni via si no prosperen els seus esforços per evitar la topada. Xoc de trens. Una imatge gràfica d’allò més neutral.

A més a més, tenia la virtut de donar centralitat a la Tercera Via, l’altra gran metàfora ferroviària del procés, designada com a ruta de sortida a la col·lisió dels combois.

Una metàfora sense país

El xoc de trens funciona perquè és una metàfora sense país ni ideologia. L’exdirigent comunista Julio Anguita ja la feia servir al novembre del 2015 quan deia que la situació era “un xoc de trens conduits per autèntics insensats, ximples i corruptes”. Un dels columnistes del digital progre eldiario.es, Carlos Elordi –com Anguita, tampoc no és cap ultra– també l’havia usat tres mesos i mig abans en referència al 27S: “Ja és tard per a reaccionar. El xoc de trens és inevitable”. Aquest divendres mateix, Joan Tàpia la fa servir en aquest sentit equidistant a la seva columna d’El Periódico: “El xoc de trens s’ha incubat onze anys”.

El xoc de trens, a més d’inoxidable, és molt mal·leable i fàcilment se’n poden fer versions. Les dues últimes són ben originals. Una, proposada a finals de febrer d’aquest any per Lluís Bassets des de Barcelona a El País, és “el xoc de trens pactat”. Consistiria en que les dues parts tanquen l’enfrontament acordant un topada teatral per a calmar cada un la respectiva host, i seure tot seguit per a “acordar aquesta tercera via tan injuriada i combatuda pels mateixos que ara es veuran obligats a ressuscitar-la”.

La segona variant la signa José Alejandro Vara a Voz Pópuli, des de Madrid. És més recent, de fa dos mesos. Es formula així: “El xoc de trens no serà entre el Govern central i la Generalitat. Serà entre les forces independentistes, pensen a la Moncloa. La pressió judicial comença a passar factura entre els impulsors de la 'desconnexió'. El referèndum penja d'un fil”. Es coneix que aquest fil és de bon material.

Tant l’han manipulat, al pobre xoc de trens, que la idea ha quedat desgastada, devaluada, consumida. Fins i tot Patxi López la proposava per descriure la competència entre Susana Díaz i Pedro Sánchez a les primàries del PSOE.

La metàfora perdedora

Al seu anàlisi de fa dos anys, Elordi advertia que “si l'electorat català no modifica substancialment les seves actuals tendències de vot, a partir del 27 de setembre [del 2015] podria començar a produir-se una crisi d'Estat de gravetat només comparable al cop de Tejero del 1981”. Sense voler, havia donat una idea que, covada en altres ambients, quallaria en la comparació procés = cop d’Estat.

El primer que la fa servir es Alfonso Guerra, en una opinió publicada al setmanari Tiempo l’1 de setembre del 2015. L’exvicepresident parla de “golpe de estado en cámara lenta”. Ho fa dos cops per justificar la suspensió de l’autonomia, etcètera. Tothom se’n va fer ressò. Malgrat que la metàfora no va tenir continuïtat (l’ex diputat del PP Jorge Trias Sagnier la mig recuperava fa quatre mesos com a “golpe al Estado”), la proposta d’intervenir l’autonomia va fer forat. Encara se’n parla.

El passat 19 de maig, el portaveu del PP al Parlament, Alejandro Fernández, va avisar que una declaració unilateral d'independència seria “un cop d'Estat”. La comparació procés = cop va quedar en extravagància fins que la va posar en òrbita la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal quatre dies després. “En un altre país i en altres circumstàncies (…) estaríem parlant d'un intent de cop d'Estat o d'una amenaça de cop d'Estat”, va dir ella. El mateix dia, a Brussel·les, el ministre de Cultura i portaveu del govern, Méndez de Vigo, s’hi va tornar a referir, en al·lusió a uns esborranys de la llei de Transitorietat Jurídica de Catalunya, als que va qualificar de “veritable cop d'Estat”. Encara el mateix dia, Rajoy, al Senat, un pèl fora de sí, proclamava que “això només passa a les pitjors dictadures”.

Un president del govern i dos ministres dient el mateix el mateix dia. Costa pensar que no havia estat planificat. Naturalment, l’unionisme mediàtic s’ha posat en fila índia darrera d’aquest concepte promocionat pel govern Rajoy: des dels editorials dels diversos mèdia fins als seus noms més llustrosos, des de Jiménez Losantos a esRadio (“amb els colpistes no es dialoga”) fins a Xavier Vidal-Folch a El País (“Un cop ultra contra els catalans”) passant per José Antonio Zarzalejos a El Confidencial (“Data i pregunta per a un ‘cop d’Estat’”).

El missatge és simple, unívoc –i unilateral: si del que parlem és d'un cop d'Estat, tot queda justificat per parar-lo, encara que consisteixi a posar urnes per a celebrar un referèndum. Als mèdia internacionals no hi paren gens l’atenció, però aquí sí. Ara mateix, procés = cop és l’única idea comuna que aplega capçaleres i noms tan dispars i diversos. Qui ho havia de dir.