El productor i distribuïdor Paco Poch rebrà el premi Gaudí d’Honor 2025. Així ho ha confirmat aquest divendres l’Acadèmia del Cinema Català, que l'ha volgut reconèixer per ser una figura clau en la construcció de la nostra identitat audiovisual. Es tracta de la primera vegada que l'Acadèmia premia el perfil d'un productor en els seus 17 anys d'història. D'aquesta manera, agafa el relleu de la cineasta Rosa Vergés, que va recollir-lo la passada edició convertint-se en la primera dona en aconseguir el reconeixement més destacat del cinema català.
Coetani i hereu de l'esperit de Pepón Coromina, Poch és l'impulsor de cineastes com Jordi Cadena, Agustí Villaronga, Isaki Lacuesta o José Luis Guerin, entre molts altres. En el seu veredicte, la Junta directiva el descriu com "un pou sense fons de cultura cinematogràfica i no cinematogràfica, amb un gran coneixement, gens erudit, molt discret, tenyit d'una bonhomia i una enorme generositat per compartir allò que sap". El Gaudí d'Honor no és el primer reconeixement que rep per la seva trajectòria: el 1991 va ser guardonat amb el Premi a la producció de la Generalitat de Catalunya i també l'ha homenatjat el Festival Cinespaña de Toulouse. El guardó se li entregarà durant la gala dels Premis Gaudí, que enguany se celebrarà el dissabte 18 de gener a l'Auditori Fòrum CCIB.
Llicenciat en Història Moderna a la Universitat de Barcelona, diplomat en fotografia a l’IPEF i doctor en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra (UPF), on va treballar com a professor de producció durant vint-i-quatre anys, Poch va iniciar la seva trajectòria professional en el camp de la fotografia, treballant per una agència de Montpeller. Va capturar part del moviment polític i cultural català del 1975 i 1976 i va donar lloc a les imatges que presidirien el disc Crònica d’un temps, d’Ovidi Montllor, el de Pi de la Serra (éditions Les Chants du Monde) i els retrats de l’escriptor i psiquiatre Llorenç Villalonga, el poeta Blai Bonet i l'escriptora Maria Aurèlia Campmany.
Però Paco Poch va enfilar la seva carrera en el setè art, i ho va fer al costat del seu amic i també productor Pepón Coromina, amb qui va exercir de cap de producció per a molts dels seus films. Ha treballat amb personalitats com Jaime Camino (La campanada), Lluís Josep Comerón (La revolta dels ocells), Pedro Almodóvar (Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón), Eloy de la Iglesia (Navajeros), Jordi Cadena (Barcelona Sur), Agustí Villaronga (Tras el cristal) o Bigas Luna (Angustia).
La Junta directiva el descriu com "un pou sense fons de cultura cinematogràfica i no cinematogràfica, amb un gran coneixement, gens erudit, molt discret"
El 1984 va fundar la productora Virginia Films, que més tard acabaria donant lloc a l’actual Mallerich Films. És sota aquesta productora que Poch va produir diversos llargmetratges i documentals, com La senyora (1988), de Jordi Cadena; Gaudí (1989), de Manuel Huerga; Innisfree (1990), de Jose Luís Guerín; Buenaventura Durruti, anarquista (1999), de Jean-Louis Comolli; Cravan VS Cravan (2002) i La llegenda del temps (2005), d’Isaki Lacuesta, així com Caracremada (2010), de Lluís Galter, o La maleta mexicana (2011), de Trisha Ziff, coproduïda amb el seu amic Víctor Cavaller. En la mateixa dècada dels 80, sota la voluntat i el compromís d’internacionalitzar el cinema català, va dissenyar co-fundar Catalan Films i va presidir un dels primers programes media dedicat a la promoció del cinema europeu, convertint-se en membre de l’European Film Academy, on va facilitar l'entrada de l'Acadèmia del Cinema Català a la xarxa d'acadèmies europees de cinema.
Poch també ha participat en desenes de coproduccions internacionals com Andalucía (1995), d'Alain Gomis; Crepúsculo rojo (1998), d'Edgardo Cozarinsky; El cas Pinochet (2001), de Patricio Guzmán; He vist matar Ben Barka (2001), de Serge Le Péron; Els últims dies del món (2010), de Jean-Marie i Arnay Larrieu; Miriam miente (2018), de Natalia Cabral i Oriol Estrada; Entre dos aguas (2018), de Lacuesta; El ventre del mar (2021), d'Agustí Villaronga o Memorias de un cuerpo que arde (2023), d'Antonel.la Sudasabi, premi del públic als festivals de Berlin i Busan. En la producció televisiva va destacar Tempus Fugit, d'Enric Folch, que va donar la volta al món; Fassman, de Joaquim Oristrell; Les veus del Pamano, de Lluís Maria Güell (coproduït amb Albert Sagalés) i documentals com el dedicat a Miquel Porter Moix.
Però aquest productor també va destinar part del seu temps a la distribució, creant la seva pròpia distribuïdora, Paco Poch Cinema. Sota aquest segell, va portar a les sales de cinema d’Espanya films de directors com Béla Tarr (Le cheval de Turin), Pedro Costa (Ne change rien), Bruno Dumont (Camille Claudel), Mia Hansen-Løve (Le père de mes enfants i Un amour de jeunesse), Valeria Bruni Tedeschi (Un château en Italie), Fréderic Fonteyne (Tango libre) o Critele Alves (Alma Viva, premi a la millor ópera prima a la Seminci, finalista als Goya 2024 i multipremiada a Portugal). Actualment, a més de la seva feina com a productor i distribuïdor, dirigeix el màster en producció i distribució de la UAB en col·laboració amb l’Escola de Cinema de Barcelona (ECIB).
Les pel·lícules que poden optar a nominació als Premis Gaudí 2025
Fins el proper 5 de desembre no es coneixeran les nominacions als Premis Gaudí. No obstant, l'Acadèmia ja va publicar la llista amb les pel·lícules que opten a competir-hi. Per exemple, Casa en flames —Dani de la Orden—, El 47 —Marcel Barrena—, Mamífera —Liliana Torres—, Salve Maria —Mar Coll— o Escanyapobres —Ibai Abad— són alguns dels 11 títols que poden optar a la nominació de millor pel·lícula. Les nominacions se sabran un mes abans que arribi la gala de lliurament dels guardons cinèfils catalans. En l'altra categoria que corona el palmarès, la de millor pel·lícula en llengua no catalana, destaquen una vintena de films, com ara Segundo premio, Los destellos, Calladita o Polvo serán.