Probablement és el raonament més conegut d'un dels grans pensadors i filòsofs del segle XX, un tal Groucho Marx: “Aquests són els meus principis. Si no us agraden, en tinc aquests altres”. L'autor de la sentència assenyalava aquell tipus de gent que acostuma a alinear-se al costat dels guanyadors tot i que signifiqui trair les seves conviccions més profundes. Aquell tipus de gent que, per no despentinar-se, es belluga segons bufa el vent. Aquell tipus de gent capaç de vendre's la família i l'ànima per mantenir intacta la seva posició social. Davant d'un conflicte que no deixa de créixer com una imparable bola de neu pendent avall, la protagonista de La profesora de literatura es troba amb aquell tipus de gent que mira cap a una altra banda, i amb una directora d'institut que passa d'aliada tranquil·litzadora a enemiga perillosa, no fos cas que ser fidel a si mateixa l'arrossegués cap al desastre. Quin perill, quin fàstic, quin tipus de gent tan menyspreable.
Les normes adequades?
Amb les aules, i la sala de professors, d'un centre educatiu de secundària hongarès com a tauler de la partida i camp de batalla, el conflicte de La profesora de literatura comença quan, al final de la seva classe sobre el Simbolisme i la figura d'Arthur Rimbaud, l'Ana (magnífica Ágnes Krasznahorkai) recomana als seus alumnes que poden guanyar context veient una pel·lícula sobre el poeta francès. “Hi surten actors famosos”, diu, per mirar d'alimentar la curiositat dels adolescents de 17 anys que té al davant, i que la tenen en gran estima per la seva manera d'ensenyar la matèria. El film en qüestió és Vidas al límite, d'Agnieszka Holland, amb Leonardo Di Caprio i David Thewlis. I resulta que el film en qüestió també parla de l'homosexualitat de Rimbaud, i de la seva relació amb un altre poeta, Paul Verlaine.
De seguida sabrem que la vida de la mestra no passa pel seu millor moment, preocupada per la salut de la seva anciana mare, i per una relació a distància amb una parella que treballa en un hospital llunyà i amb qui es vincula a través de videoconferències, tractant de convèncer-la perquè ho abandoni tot i marxi amb ell. En aquest context, a l'Ana li arriba una denúncia: el pare d'un dels seus alumnes el sorprèn veient aquelles Vidas al límite i considera que dos homes estimant-se és quelcom que s'escapa de la normalitat. “Li sembla una pel·lícula apropiada? L'estil de vida que representa? A vosté li paguen per ensenyar valors, per establir les normes adequades. No m'importa aquesta gent mentre no me l'ensenyin, no els vull veure a les pel·lícules”, li diu, referint-se, sense mencionar-la, a l'homosexualitat dels personatges.
De comitè d'ètica en comitè d'ètica, la cosa va agafant volada, i la professora va quedant-se cada vegada més sola i acorralada, veient com els companys l'aïllen i la directora de l'institut, primer aliada, comença a tocar el violí. “Tu ensenya el que hi ha als llibres de text i no et ficaràs en problemes”, aconsella, més preocupada per no perdre el finançament públic i poder celebrar els 150 anys de l'escola, que no pas de defensar l'amenaçada essència mateixa de l'educació, la seva veritable responsabilitat. Allò que dèiem dels principis, que l'Ana, per contra, manté inalterables, convençuda del paper decisiu dels mestres en la formació d'alumnes capaços de pensar per si mateixos per assolir una llibertat real.
El debut en la direcció de la romanesa Katalin Moldovai, guanyadora del Premi de la Crítica de l'Atlàntida Mallorca Film Festival 2024, ofereix una mirada a l'ultraconservadora societat hongaresa que, d'alguna manera, avisa sobre els perills d'aquesta extrema dreta que avança amb pas ferm a tot el món
Un missatge valent i necessari
Amb aquesta premissa, el debut en la direcció de la romanesa Katalin Moldovai, guanyadora del Premi de la Crítica de l'Atlàntida Mallorca Film Festival 2024, ofereix una mirada a l'ultraconservadora societat hongaresa que, d'alguna manera, avisa sobre els perills d'aquesta extrema dreta que avança amb pas ferm a tot el món. Sabem que l'Hongria de Viktor Orbán llueix orgullosa les seves lleis contra el col·lectiu LGTBIQ+ i, en aquest sentit, La profesora de literatura decideix aixecar la veu respecte al que té al voltant. Però el conflicte de la pel·lícula és perfectament extrapolable al que veiem també a l'Estat espanyol, amb les constants ingerències en el sistema educatiu que intenten, o aconsegueixen, alguns partits polítics. La guerra cultural entre ideologies oposades és un fet, aquí i allà, i amenaça drets fonamentals (ja siguin referits a la llibertat sexual, a la llengua, a...) que tant va costar d'aconseguir.
De la mateixa manera, La profesora de literatura apunta d'altres problemàtiques que qualsevol mestre d'institut reconeixerà. Més enllà de la influència d'ideologies reaccionàries en l'educació, es parla també de la submissió de docents i estudiants. De la manca de solidaritat. De la xacra dels pares que creuen saber-ho tot i miren de ficar cullerada constantment. O d'aquestes comissions d'ètica que examinen la capacitat d'una docent sense haver vist la pel·lícula dels poetes homosexuals que ha desfermat el conflicte.
Utilitzant potents simbolismes (aquell os dissecat, aquells plans generals que empetiteixen l'acusada davant els tribunals que la jutgen), posant el focus en les motivacions que porten algú a dedicar-se a la docència i en (tornem'hi) defensar o no els principis i conviccions amb ungles i dents, La profesora de literatura recorda en alguns moments la recent Sala de profesores (Ilker Çatak, 2023) o, fins i tot, la icònica El Club dels Poetes Morts (Peter Weir, 1989). I si bé els personatges del film estan dibuixats des de l'estereotip, també és cert que la trama no es deixa portar per efectismes ni cedeix a temptacions de traç gruixut, que l'eficàcia de la història és absoluta, i que el seu missatge, més venint d'un país tan profundament ultraconservador, és valent i necessari.