Amb els seus consuetudinaris pistolers, buscadors d'or enfebrats, tafurs tramposos, ballarines de saloon, predicadors aviciats, bevedors de sarsaparrella, guies mestissos, cavalls de dubtosa pura raça i plantes rodadores que travessen els polsosos carrers, Desert Hole és el típic poble del vell Oest. Però qui diu que sota la jurisdicció de la xèrifa MaryJane FreeFeets (la luxuriosa autoritat local, una agutzil de bon veure aficionada al body sushi) no hi puguin tenir cabuda altres personatges menys convencionals? Allà també viuen enterramorts psicodèlics que venen drogues i van caure a la marmita de l’LSD, deïtats sandungueres vingudes de l'inframon, raelians a l’espera dels OVNIs, cowboys deconstruïts vestits de Dolly Parton i repartidores de correus que, sempre amb les seves amigues, viuen en estat continu de ressaca catedralícia. A més, a Desert Hole, malgrat ser un poble ancorat al segle XIX, durant l'expansió de la frontera americana, es poden fer coses com sortir de festa per la texana ruta del bakalao, pagar les pastis per Bizum i després passar la ressaca tirat al sofà i demanant un "Brou Restaurador d’en Joe El Nadiu Saborós" a domicili. Però si tot això els hi semblen elements, diguem-ne, poc habituals en un western, agafin-se fort, perquè la cosa no es posarà rara de debò fins propagar-se una mena de Ball de San Vito, desgràcia festiva que vindrà de bracet amb la gentrificació del poble, el turisme magalufesc i el capitalisme més desaforat… I quan tot sembli no poder anar a pitjor, encara apareixerà en Bod Dylan amb el seu infame disc de nadales.
Presentada dimarts passat a la llibreria +Bernat, La maldición del Sandungo (Proyecto Estefanía, 2024), d’Ane Guerra, periodista i escriptora basca establerta a Barcelona, és la més atípica de les típiques novel·les western, i sens dubte la més tronxant. Un homenatge a aquella literatura de quiosc —avui tan infamada—, que va forjar-se a casa nostra amb editorials com Bruguera, feta per i per al poble per freturosos escriptors —sovint represaliats pel règim— com Curtis Garland (Juan Gallardo Muñoz), Francisco González Ledesma, Josep Mallorquí o Marcial Lafuente Estefanía. I és precisament a aquest últim que l'editorial valenciana Proyecto Estefanía vol celebrar a través del seu cognom.
Vam voler farcir les novel·les de personatges ovàrics per a contrarestar la caspositat matxirul·la dels westerns dels anys 70s
“El germen de l'editorial neix el 2020, en una graellada amb diversos escriptors i escriptores de la ‘moguda valenciana’ actual (Mr Perfumme, Alberto Torres Blandina, Luci Romero, Kike Parra, Néstor Mir…)”, diu l’Heme Brazo, l’editor d’aquesta col·lecció d’autèntics bolsilibros. “Allà vam lamentar-nos de què s’haguessin deixat de fer els típics westerns quiosquers, amb el que molaven. Va ser així que en Néstor Mir i la Luci Romero van decidir fer un fanzín que emulés les novel·letes de Marcial Lafuente Estefanía. En la impressió d'aquesta publicació va participar Ediciones Contrabando, l’editorial on treballo. Després en Néstor i la Luci van haver de deixar el projecte, i jo vaig agafar les regnes del cavall (mai més ben dit) a partir del segon número i fins ara. L'editorial actualment compta amb quatre col·leccions: Desert Hole (western), Hunted Prey (noir), Ether Odissey (Si-Fi) i Bizarro (sui gereneris). Respecte a Desert Hole, la idea era fer una novel·la per lliuraments, tot homenatjant la literatura de quiosc, però en clau actual. Cada número està escrit per escriptors i escriptores diferents, a qui els convidem a ‘jugar’ amb els personatges i l'escenari proposat, però imprimint el seu segell personal. Les novel·les no són consecutives, i poden llegir-se en qualsevol ordre perquè són autoconclusives. També vam voler farcir-les de personatges ovàrics per a contrarestar la caspositat matxirul·la dels westerns dels anys 70s. Una dada curiosa: vam ser la primera editorial a encunyar la paraula ‘xèrifa’.”
És esperpèntic. Barcelona s'assembla cada vegada més al salvatge Oest, hi ha un munt de gent fent el que li dona la gana, i el pitjor és que ho fan emparats en la llei
El genet solitari tatuat
“La meva fascinació per l'Oest comença des de molt petita, per influència del meu pare, que és molt fan del cinema del gènere”, m’explica ara l’Ane Guerra, l’autora d’aquest conte hilarant. “I també, sobretot de petit, ell era fan de Marcial Lafuente Estefanía. Les poquíssimes novel·les que arribaven a Telleriarte, el seu poble, que és bàsicament el cul del món, a l'Euskadi profunda, eren aquestes. Penso que, el fet de rebre allò com una mena de joia, va quedar-se gravat al seu cap de tal manera que m'ho va traspassar a mi. Em fascina l'Oest perquè té un nexe amb el desconegut, amb la natura com una protagonista més del relat, sumada a aquesta visió nostàlgica de tot que em crida moltíssim. De fet, porto El genet solitari tatuat, i fins i tot l'estètica i la música m’agraden moltíssim. Òbviament, sempre cancel·lant el tema horrible i racista dels 'indis'.”
La maldición del Sandungo és una novel·la breu i frenètica que es llegeix a ritme de reggaeton, de sardana embogida (si és que això existeix), de flamenc i de pogo hardcore
La maldición del Sandungo és una novel·la breu i frenètica que es llegeix a ritme de reggaeton, de sardana embogida (si és que això existeix), de flamenc i de pogo hardcore. Pràcticament no apareixen personatges masculins, i si hi surten són fluids, estan sonats o s'han pujat dalt de la parra. És un cant a l'amistat entre noies i a la connexió paranormal entre amiguis forjada a base de festes, cures i ressaques. També és una crítica gens velada a la turistificació i la transformació de les ciutats en parcs temàtics i llocs d’oci acotat. “La veritat és que no tenia una intenció clara”, segueix l’Ane. “Imagino que em va sortir aquest tema perquè, com a habitant de Barcelona, em toca de prop. Va semblar-me interessant plantejar aquest dubte final en el personatge que encarna la gentrificació, que té aquest discurs de ‘jo només li dono a la gent el que vol’. I aquí està el gran problema: en fer negoci sense preservar les ciutats, els veïns i les veïnes, els comerços… Tot això que encareix els barris i acaba amb les xarxes de cures, i on tot radica entorn d’un teixit macroeconòmic que sembla que mai tingui prou de fagocitar tot el que l’envolta. Em va semblar interessant fer-ho des de l'entreteniment i tractar-ho d'una forma molt òbvia (la metàfora no és gens subtil). Es retrata de manera esperpèntica, però és que realment ho és: només cal caminar per les Rambles i veure les samarretes de Pablo Escobar i I ❤ DILF o I ❤ BLOWJOBS… És esperpèntic. Barcelona s'assembla cada vegada més al salvatge Oest, hi ha un munt de gent fent el que li dona la gana, i el pitjor és que ho fan emparats en la llei.”
I si els vells llibrets de quiosc, convenientment posats al dia, mantenen la capacitat per a entretenir, assenyalar amb el dit i partir-te el cul de riure, per què està avui tan oblidada? "La literatura de gènere sempre ha estat considerada com de segona, és ben sabut: la fantàstica, de ciència-ficció, la de l'oest, la romàntica... Només cal fixar-se en el fet que a les llistes de vendes la literatura amorosa no apareix reflectida, si no Megan Maxwell seria supervendes; més que Pérez-Reverte, per descomptat. Jo no ho entenc, continua sent una manera d'explicar històries tan legítima com escriure novel·la històrica, novel·les a l'ús o aquest terme que normalment s'associa a les dones, l''autoficció'. Aquest és un altre meló, perquè sembla que si fem una cosa basada en nosaltres també és una mica de segona. Però iniciatives com el Festival 42 (Festival de gèneres fantàstics de Barcelona) estan fent una gran labor per a canviar tot això, i hi ha autores com Laura Fernández fent coses interessantíssimes. A les dones, la literatura de gènere se'ns ha fet doblement complicada. Autores com Ursula K. Le Guin gaudeixen de reconeixement des de fa molt poc temps. La literatura de gènere escapa de l'esnobisme, i, com totes les novel·les del món, la seva fi és entretenir. Més espai per a aquesta mena de llibres, si us plau."