L'expo que et farà xalar amb 'La Recherche' encara que no hagis llegit Proust

Diuen que fer-se adult és assumir que mai llegiràs A la recerca del temps perdut. Sencer, si més no. Tothom que ho ha mirat de fer algun cop, sap que avançar per les pàgines de l’obra mestra de Marcel Proust és com preparar-se per córrer una marató: la certesa que només t’estàs exercitant per a tornar a posar-t’hi el dia indicat, aquella cursa de fons que mai arriba, és eixordadora. Mai tanques Pel cantó de Swann amb un punt de llibre a dins, perquè saps que el pròxim cop que l’agafis, hi començaràs —altra vegada— per la primera pàgina. 

Com tot allò important a la vida, a Marcel Proust se l’ha de tractar amb logística militar

Com tot allò important a la vida, a Marcel Proust se l’ha de tractar amb logística militar. Jo tinc exemplars de La Recherche escampats per tots els racons possibles, perquè mai saps quan serà un moment idoni per tornar-hi. A la casa d’estiueig dels meus sogres, hi tinc Pel cantó de Swann traduït per Vidal Alcover. A casa la mare, A l’ombra de les noies en flor girat per Valèria Gaillard. A l’app de la Biblioteca, també tinc una lleixa ocupada pel primer volum d’A la recerca del temps perdut; camí de la Fundació Vila Casas, hi accedeixo. 

En una pantalla esquerdada, hi llegeixo: “El meu únic consol, quan pujava a dormir, era que la mamà vindria a fer-me un petó quan fos al llit”, m’entra notificació de WhatsApp. “Però aquells petons de bona nit duraven tan poc, la mamà tornava a baixar tan de pressa, que quan la sentia pujar”, dring de Gmail, “i percebia pel passadís de doble porta el frec lleuger del seu vestit de jardí de mussolina blava d’on penjaven prims cordons de palla trenada, m’era”, un missatge de Telegram, “dolorós”. Avui tampoc n’hi ha manera.

Poso el mode avió, surto del metro i faig cap a la Fundació Vila Casas.

El temps mai és perdut

Aprofitant l’efemèride del centenari de la mort de Marcel Proust, els Espais Volart de la Fundació Vila Casas acullen De Proust a Marsans, a la recerca del temps perdut. L’exposició serpenteja pels passadissos del museu, cargolant-se al voltant de l’obra literària del francès i satel·litzant-hi Luis Marsans, un artista barceloní que va dedicar bona part de la seva obra a reimaginar A la recerca del temps perdut de forma lliure, intuïtiva, molts cops velada, i de qui Fundació Vila Casas ens ofereix 139 obres de petit format.  

L’exposició es cargola al voltant de l’obra literària de Proust, satel·litzant-hi Luis Marsans

L’exposició obre foc amb una introducció a l’univers proustià: artefactes epistolars, cites de La Recherche i nodes amb altres productes artístics ens donen la benvinguda a De Proust a Marsans. Els fans fatals podran sucar-hi pa: una vitrina protegeix des d’unes galerades corregides per l’autor, fins a un facsímil d’El cantó de Guermantes. Al centre, la lletra escrita: “La vida veritable, la vida finalment descoberta i aclarida, l’única vida per tant realment viscuda”, ens recorda Proust des de les parets del museu, “és la literatura”. 

En aquest primer moviment, la selecció també inclou obres pictòriques d’artistes contemporanis a Proust, com Alfred Stevens o Édouard Vuillard. La relació de l’escriptor amb el compositor Reynaldo Hahn es manifesta, a De Proust a Marsans, en forma de les partitures per a piano que Hahn va trenar inspirant-se en poemes del francès. Per acabar, la fascinació de Proust pels ballets russos es fa palesa en una carta que l’escriptor va enviar a l’autor del ballet Parade, Jean Cocteau, i que a l’exposició hi apareix transcrita.

Luis Marsans, una recerca a cop de tinta

I arribem a Luis Marsans, el cor de l’exposició. El pintor barceloní, a l’obra del qual hi podem trobar traces d’artistes com Cézanne i Duchamp, va veure la seva carrera dolçament alterada per la lectura de La Recherche. El primer rastre de l’influx de Proust sobre el pinzell de Marsans va fer-se públic quan l’artista va presentar la seva primera sèrie inspirada en l’univers literari poustià a la galeria Trece de Barcelona, el 1972, i al Musée Balzac de París, el 1982. D’aleshores ençà, la imagineria de Marsans mai es va deslliurar d’aquesta simbiosi.

L'obra de Marsans evoca sense ponderar, sedueix sense abraonar-se

En paraules dels comissaris de De Proust a Marsans, el pintor “no es proposa rellegir de manera sistemàtica el món de La Recherche ni vol revisitar-ne les escenes més memorables”, remarca Àlex Susana, “sinó que més aviat rescata els seus personatges alliberats de la tirania del temps narratiu talment com ho faria un aquarel·lista xinès”. Per a Glòria Farrés, les pintures de Marsans “tenen el mèrit de ser, més que una traducció en imatges, una recreació de l'atmosfera elegant i decadent proustiana”. 

Marsans engrapa la burgesia francesa del tombant del XIX per reduir-la a les taques negres d’un test de Rorschach: veure-hi, en elles, la cosmogonia d’A la recerca del temps perdut és una possibilitat, però no pas l’única. L’obra de Marsans evoca sense ponderar, sedueix sense abraonar-se. Els bombins, les pameles, els bastons són, en aquests personatges retratats per l’artista, una cuirassa inservible contra un espai en blanc, el del foli, que els assetja per totes bandes. Com el temps, llevat a cop d’agulla de rellotge.

Gaziel, Pla i els amics catalans de Proust

De Proust a Marsans clou amb les manifestacions de la seva fanbase catalana, estructurada fonamentalment en dos nuclis: la Biblioteca Proustiana Ferran Cuito, una de les col·leccions privades de Proust més afamades; i la Societat Catalana d’Amics de Marcel Proust, una entitat sense ànim de lucre de creació més recent, i amb la difusió de proustianisme com a full de ruta. L’autèntica cirereta del pastís, però, són dos retalls de diaris amb Marcel Proust ja traspassat. Els signen, respectivament, Gaziel i Josep Pla.

La cirereta del pastís de l'exposició són dos retalls de diaris signats per Gaziel i Josep Pla

“El estilo de Proust”, escriu Gaziel, “no es como una fuente límpida y cristalina; és, más bien, como un denso y cargado licor, un líquido pastoso, lleno de especias y de reminiscencias de sutiles aromas. No ayuda a digerir, sino que por el contrario necesitáis más esfuerzo para digerirlo”. El símil gastronòmic continua al text de Pla, on el palafrugellenc hi escriu sobre La Recherche: “A medida que se va leyendo aumenta el interés, de la misma manera que a medida que se va comiendo, el apetito crece”.

L’objectiu de De Proust a Marsans és precisament aquest: fer venir gana de Sodoma i Gomorra, de La presonera, d’Albertine desapareguda, d’El temps retrobat. I fa el fet, perquè surto de la Fundació Vila Casas, faig cap al metro, desactivo el mode avió. “Vaig dur-me als llavis una cullerada de te on havia deixat que s’estovés un tros de magdalena”, llegeixo, en una pantalla esquerdada, “tot d’una ha aparegut el record”. La megafonia del metro diu que la propera parada és ‘Catalunya’. Jo, hi sento ‘Combray’.