La història de Catalunya ha despertat grans controvèrsies en els darrers anys. Alguna gent sense formació històrica ha assegurat haver fet grans descobriments en contra del que defensen els professionals de la història, han assegurat l'existència de grans conxorxes per amagar "la realitat" o han acusat el sistema escolar de "falsificar la història". Ara, un grup d'historiadors, capitanejats per Vicent Baydal i Cristian Palomo, han decidit fer front a aquesta "pseudohistòria" i combatre les seves teories amb el volum Pseudohistòria contra Catalunya. De l'espanyolisme a la Nova Història (Eumo Editorial). La gran novetat: agrupen en un mateix volum crítiques a la pseudohistòria nacionalista espanyola i a les tesis de l'Institut de Nova Història, tot demostrant que entre elles es retroalimenten. I amb minuciositat, metodologia, fonts fiables i esperit crític, van desmuntant, capítol a capítol, algunes de les tesis pseudohistòriques d'ambdós corrents, per tal de demostrar que no tenen cap fonament real. I ho fan, com es fa la història, mitjançant l'anàlisi de documents, comparació de cronologies, contrastació de fonts; i no mitjançant tuits, columnes als diaris o abrandades intervencions a programes d'entreteniment. Com a complement, un article de Cèsar Sànchez analitza el paper que ha jugat internet en el boom de la fake history. Probablement, el cas català no és cap excepció. Les xarxes socials han estat un magnífic camp per a la producció i distribució de pseudohistòria a tot el món.
La història com a arma
Els historiadors autors d'aquest llibre col·lectiu se centren a analitzar episodis de la història medieval i moderna que han estat usats per pseudohistoriadors. Per una banda, ataquen aquelles teories que intenten negar qualsevol nació catalana a l'Edat Mitjana, per deduir la inexistència de qualsevol nació catalana en l'actualitat. Per altra banda, qüestionen les tesis de l'Institut de Nova Història, molt acceptades en alguns cercles de l'independentisme català, que plantegen que Catalunya hauria estat en l'Edat Mitjana i Moderna una gran potència i que tot aquest passat "gloriós" hauria estat amagat mitjançant una gegantina conspiració. Ambdues tesis, antitètiques, es reforcen mútuament, i en ambdós casos, segons els autors, es basen en una terrible barreja d'ignorància, arrogància i deshonestedat.
La "falsificació"
"Catalunya no és una nació i mai no ho ha estat". Aquest és un titular recurrent a la premsa espanyolista, que sovint usa arguments històrics per justificar l'afirmació. Des de posicions nacionalistes espanyoles s'afirma que la defensa de l'existència de la nació catalana respondria només a la pressió de polítics nacionalistes (en alguns casos argumenten que això seria una estratègia nova del sobiranisme i en d'altres s'apuntaria la responsabilitat al catalanisme des del segle XIX). Els autors de Pseudohistòria contra Catalunya denuncien que hi ha una història nacionalista espanyola hegemònica amb gran projecció als mitjans que contínuament repeteix consignes sense fonament que sovint han estat acceptades com a arguments històrics. I apunten que alguns dels conceptes que es repeteixen contínuament no tenen la més mínima base històrica.
5 temes per desmuntar la història nacionalista espanyola
La primera part del llibre, escrita bàsicament per Cristian Palomo (de la UAB), comença amb una reflexió sobre el nacionalisme espanyol (que mai no es defineix com a nacionalista) i el seu impacte sobre el cànon històric espanyolista i castellanista. A continuació, Palomo desgrana els grans mites de la pseudohistòria espanyolista. Comença per la tesi que defensa que Catalunya no va existir com a entitat política fins al Tractat de Corbeil, del 1258 (mentre que Espanya existiria des del temps dels visigots). Denuncia que part de les teories estan basades en un mapa modern, manipulat, i també en un concepte, el de Marca Hispànica, que no respon a cap realitat històrica sòlida. En tercer lloc, Palomo desmunta de forma minuciosa les teories segons les quals Catalunya tan sols seria un comtat de la Corona d'Aragó. Posteriorment, Palomo analitza fins a quin punt Catalunya va tenir estructures d'estat a l'edat moderna, abans del 1714, per concloure que la monarquia hispànica, fins al segle XVIII, va ser una entitat molt descentralitzada que dotava de fortes competències les autoritats catalanes. I, a més a més de criticar les tesis pseudohistòriques, Palomo també qüestiona que el debat històric pugui determinar l'existència o no de la nació. Aquesta part es complementa amb un text de l'exconservador del Museu de Lleida, Alberto Velasco, que analitza la teoria de "l'expoli" "català" de les pintures del monestir de Sixena durant la Guerra Civil i la bibliografia actual que s'ha generat sobre aquests fets.
Història nova?
Tot i que els autors al·leguen que hi ha hagut diversos discursos pseudohistòrics sobre la Catalunya medieval i moderna, asseguren que cap no ha estat tan potent com el difós per l'Institut de Nova Història. Els historiadors que participen en aquest volum s'afanyen, des de bon principi, a aclarir que aquesta "Nova Història" no té res a veure amb la historiografia catalana que es crea a l'acadèmia, tot i que els pseudohistoriadors espanyols tendeixin a confondre-les de forma malintencionada. Els historiadors que col·laboren en aquest volum critiquen la visió conspiranoica de la Nova Història, inspirada per Jordi Bilbeny, segons la qual l'estat espanyol hauria fet una monumental tasca de falsificació històrica, fins i tot mitjançant la manipulació i destrucció de documents que demostrarien el potencial català. La Nova Història ha intentat carregar, amb absoluta arrogància, contra els historiadors que discrepen dels seus plantejaments, fins i tot acusant-los de traïdors a Catalunya. Però els historiadors que col·laboren en aquest volum intenten posar fil a l'agulla analitzant algunes de les principals teories de l'Institut.
Ni el Cid ni el Quixot eren catalans
Vicent Baydal s'encarrega del primer estudi del bloc centrat en l'Institut de Nova Història, en què analitza els seus mètodes i en destaca la inconsistència de les seves argumentacions, fruit del desconeixement de moltes fonts i de moltes metodologies, i de la pretensió d'atorgar-se tota la veritat. Stefano M. Cingolani analitza els estudis de Lluís María Mandado sobre la catalanitat del Cid, tot demostrant la inconsistència dels seus arguments. Però, a més a més, Cingolani realitza una aguda crítica a la tendència de la Nova Història a assumir com a propis els mites de la història castellana, castellanitzant, de facto, la història catalana. El mateix Cingolani, amb Guillem Fornés i Cristian Palomo, dedica cent pàgines a desmuntar el mite segons el qual Cristòfor Colom era en realitat el barceloní Joan Colom i Bertran; l'allau de documents és abassegador. Guillerm Fornés, per la seva banda, se centra a analitzar l'apropiació del Segle d'Or castellà per banda de la Nova Història, que assegura que autors com Cervantes eren catalanoparlants i havien escrit originàriament les seves obres en català. Els autors de l'Institut, sense cap coneixement filològic, basarien les seves teories en les suposades "catalanades" de Cervantes. Fornés carrega contra la pseudofilologia de Bilbeny i els seus seguidors i troba que molts documents castellans de l'època contenen les mateixes suposades "catalanades" que el text de Cervantes i que no serien sinó formes castellanes avui en dia caigudes en desús. Tanca el bloc un article de Xevi Camprubí en què explica el funcionament de la censura espanyola d'aquells temps per fer veure que no hauria estat possible la conspiració massiva de destrucció i còpia de documents que argumenta l'Institut de Nova Història.
Tristos temps
És trist que els historiadors professionals hagin de malgastar les seves energies i els seus recursos a rebatre teories realitzades per somiatruites o per manipuladors professionals. No hauria de ser necessari recórrer a canonades per eliminar mosquits. Però hi ha mosquits que han assolit dimensions gegantines gràcies a la propaganda que se'ls ha fet des d'institucions, entitats i mitjans (de fet, el que més sobta és que pràcticament no hi hagi un rebuig organitzat dels historiadors espanyolistes a la potent i omnipresent pseudohistòria espanyolista). És obvi que, davant aquesta situació, els historiadors han de situar-se de forma valenta en el debat públic sobre la història i no atrinxerar-se a les aules universitàries. En aquest sentit, és absolutament encomiable que Baydal i Palomo hagin impulsat aquest projecte, absolutament necessari en el magma de confusió que s'estén. Esperem, ara, que els donin l'ocasió de defensar-lo, també, a televisions, institucions, entitats i d'altres mitjans que han donat corda contínuament als pseudohistoriadors.