Arribar fins al Museu Nacional d’Art de Catalunya és com fer una peregrinació. Des de Plaça Espanya ja visualitzem un edifici imperant que retalla la seva silueta al cel. Majestuós. Solemne. Omnipresent. Però per fer el cim encara cal travessar tota l’avinguda Maria Cristina esquivant aficionats del Barça que van a l’Estadi Lluís Companys, o senyors amb tratge que surten d’algun congrés en anglès. Pujar llargs trams d’escales de pedra perquè les mecàniques sovint no funcionen. I un cop dalt, obrir pas entre la manada de turistes que fan fotos a la ciutat de Barcelona, que es rendeix als seus peus (en tots els sentits). Accedir al Temple de l’Art amb transport públic i a pota és gairebé un acte de penitència. Però ara, amb l’exposició Zurbarán (sobre)natural (que podeu visitar fins al 29 de juny), l’experiència religiosa continua. A partir d’aquí, d’una manera diferent: més mística i menys dolorosa.
Zurbarán es fa present
Les escales baixen a un pis soterrat, on la llum és tènue i les parets són fosques. Sembla que som dins d’una cripta. Una cortina blanca opaca penja del sostre com una presència que s’ha immortalitzat. Sobre el teixit s’hi projecta el títol de l’exposició. Amb tot, un primer impacte que resumeix molt bé l’essència del pintor del Segle d’Or espanyol, Francisco Zurbarán: llum, austeritat, potència, matèria, espiritualitat i teatralització. Però en aquesta exposició l’ànima de l’artista no només la podem copsar en la museografia i en les seves pintures. També es fa present en les peces d’artistes catalans contemporanis que s’hi han inspirat. Els comissaris Juan Yeguas i Àlex Mitrani intercalen les obres del mestre barroc amb les d’Antoni Tàpies, Aurèlia Muñoz, Josep Guinovart, Marta Povo, Alfons Borrell, Toni Catany, Joan Hernández Pijuan, Antoni Llena i Eulàlia Valldosera. Encara més, de les vint-i-sis peces totals que es presenten, només catorze van ser pintades pel mateix Zurbarán.
En qualsevol cas, això tampoc resulta un problema, al revés. Comparat amb les últimes grans exposicions temporals al MNAC (absolutament inabastables), la mostra és assumible i convida el públic a mirar amb calma i tranquil·litat. I, sobretot, el diàleg proposat fora de les coordenades espai-temps és interessant i encertat, perquè permet replantejar el concepte de museu com una enciclopèdia cronològica, com un cementiri d’icones, i, en canvi, fer lluir la capacitat dels objectes artístics per continuar parlant-nos en el present. Posar en relleu la seva possibilitat d’oferir noves lectures quan els col·loquem al costat d’altres obres d’art. Així, els comissaris aconsegueixen subratllar la perdurabilitat de Zurbarán i, a la vegada, fer palesa la universalitat en la inquietud dels artistes per representar el transcendent.
Visions excepcionals: tres versions d’un Zurbarán, reunides per primera vegada
Rere la segona paret, una aparició: tres pintures de la figura de Sant Francesc d’Assís sembla que levitin en la profunditat d’una sala fosca, com si els visitants també fóssim testimonis de la visió del Papa Nicolau V en obrir la tomba i trobar-se el cos incorrupte del Sant. Pel públic, la presència és encara més impactant si considerem que a la sala anterior hem vist la mateixa escena de la llegenda pintada per dos artistes menys solvents del segle XVII i XVIII. És a dir, els comissaris utilitzen amb eficiència l’ordre i la combinació de les obres per emfatitzar les qualitats de Zurbarán: un pintor que destaca per la seva destresa tècnica i capacitat de síntesi, habilitats que, a diferència dels seus companys, l’ajuden a crear una major contundència visual i, per tant, més impacte emocional. Em fixo, precisament, que els visitants mantenen la distància amb els fantasmes de Sant Francesc. La disposició de les obres i el clarobscur de la sala també aconsegueixen que els espectadors sentim una lleugera basarda davant l’increïble.
Reunir les tres pintures per primera vegada no només és una fita històrica per penjar-se la medalla, ni una manera de crear una il·lusió òptica en l’espectadora, sinó també una forma de contrarestar la concepció general que “les grans obres” són úniques, expressions irrepetibles aïllades d’una etapa o d’un procés artístic
Zurbarán va pintar tres versions d’aquesta obra, però mai s’havien exposat juntes. Una ve de Boston, l’altra de Lió. La tercera, propietat del MNAC des de 1905, torna a veure la llum després d’un procés de restauració. Una tasca sovint poc divulgada que en aquesta exposició se’ns detalla i es valora. Perquè ens demostra que quan l'art, la ciència i la investigació històrica van plegades, poden capgirar totalment les concepcions del passat que donàvem per certes. En aquest cas, de pensar que era un frare en èxtasi a descobrir que es tractava del cos de Sant Francesc. Reunir les tres pintures per primera vegada no només és una fita històrica per penjar-se la medalla, ni una manera de crear una il·lusió òptica en l’espectadora, sinó també una forma de contrarestar la concepció general que “les grans obres” són úniques, expressions irrepetibles aïllades d’una etapa o d’un procés artístic. És més, en el cas de Zurbarán, l’objectiu de reproduir les seves obres era menys místic i més material: engreixar la cartera.
Les artistes: noves aproximacions a l’espiritualitat
Pel que fa a les obres contemporànies, destaca la Gran tela grisa per a Documenta (1964) de Tàpies. La tonalitat, les arrugues i el teixit marcat recorden a l’hàbit dels monjos franciscans, evoquen al vot de pobresa i al mateix temps expressen les sensacions de materialitat, sacrifici i transcendència per les dimensions d’un llenç que gairebé ens engoleix. Disposar-la en enfront de les pintures de Sant Francesc, ajuda a generar una correspondència per ella mateixa, donant així protagonisme als objectes artístics i apel·lant a la intel·ligència del públic per traçar les relacions. També despunten, per la seva potència escenogràfica i reflexiva, les obres d’Eulàlia Valldosera i Aurèlia Muñoz. A la instal·lació Maria: a Francisco de Zurbarán (2024), Valldosera utilitza l’ombra que projecten uns atuells (que recorden als bodegons del pintor) i uns objectes de neteja quotidians (o d’una quotidianitat que històricament ha estat femenina), per construir la silueta de la Immaculada Concepció. Sembla expressar que l’espiritualitat també la podem trobar en els objectes banals i, potser, que tots plegats creem relats i projectem fantasies des dels racons més remots de la nostra ment i realitat material per donar resposta a la contingència humana.
Per últim, una obra final espectacular: ens topem amb una estructura de macramé marronosa que penja del sostre i traça un camí, jugant amb el volum i la llum, igual que feia Zurbarán. Pel color i la textura recorda a la senzillesa dels hàbits franciscans, i per tractar-se de trossos de tela units, evoca a la vida monàstica. Però més enllà de la religió, amb l’escultura Ens social (1976), sembla que Muñoz dona valor a la comunitat com un espai per assolir un estat de benestar interior. Així, amb aquestes artistes se’ns obren altres formes de representar i entendre l’espiritualitat. Tanmateix, és precisament aquí quan trobem a faltar que els textos de sala subratllin aquest canvi respecte al discurs masculí i ens convidin a la reflexió crítica, que no és tan evident. Tot i així, la potència majestuosa de l’obra final ens reconnecta amb el principi de l’exposició, que també s’inicia amb una tela contundent, traçant aleshores un cercle simbòlic i físic que ens incita a tornar a començar. Amb tot, podem concloure que Zurbarán (sobre)natural és una proposta evocadora, coherent i interessant. I constatar que, sempre i quan el cos ho permeti, val la pena passar per la penitència del camí per visitar aquesta exposició. Ànims i a(déu)-siau!