En totes les mitologies de la humanitat, el naixement de quelcom especial ve marcat per una aparició anàloga a la naturalesa, ja sigui l'estrella de Betlem per al cristianisme, l'unicorn de Confuci, un somni profètic en el cas d'Alexandre Magne o l'OVNI solcant els cels mississippians que presagià el naixement d'Elvis i el rocanrol. I sempre, malgrat unes conjuntures tan improbables com les esmentades, passava casualment per allà un exegeta, un “portafarcells vocacional” (així es referia a si mateix el subjecte a la memòria del qual aquest text pretén honrar) disposat a anunciar-li al món la bona nova. Així, el mite fundacional d’allò que va anomenar-se “còmic (o comix) underground català (i estatal)” s'explica amb la següent historieta (mai més ben dit):
Una tarda de la tardor del 1973, i al Cafè de l'Òpera, el de les Rambles, els germans Farriol (Miquel i Pepichek) presenten a Nazario i Javier Mariscal, tots dos nouvinguts a la ciutat. Sevillà i valencià s'ensenyen l'un a l'altre les respectives carpetes, farcides de treballs recents. Vinyetes que desafien el llegat del Capitán Trueno i altres valents del còmic aborigen, acostant-se al que van dibuixant, a l'altre costat del toll i des de fa només un quinquenni, autors inèdits com Robert Crumb, Gilbert Shelton o Victor Moscoso. Els quatre assistents al contuberni, begudes les copes de rigor, passarien a fundar el nucli dur d’El Rrollo Enmascarado, la precursora de les revistes autoeditades i el primer fanzin comiquer d'aquest país del qual es té constància.
No hi ha dubte que l’Onliyú va ser-hi a “el cogollo del meollo del bollo” (en paraules del propi Josemi, parafrasejant al “brillant llepaculs” Francisco Umbral)
José Miguel González Marcén (Madrid, 1952 – Barcelona, 12 de novembre del 2024), Josemi per als amics, àlies Onliyú, va ser l'apòstol del subsol encarregat de transcriure l'adulterada anècdota a través de les seves memòries, Onliyú. Memorias del underground barcelonés (Glénat, 2005). I dic adulterada perquè, a poques pàgines de distància, ell mateix va desmentir-la mitjançant una trucada a Nazario: “la cita iniciàtica al Cafè de l'Òpera mai va existir. [Nazario] ja coneixia a Xavi des d'abans. […] Nazario havia travat amistat amb un noi valencià en el vaixell de tornada d’Eivissa. Després, li havia perdut la pista fins que una nit se’l va tornar a trobar al bar London. El noi en qüestió coneixia al seu torn a una gent que vivia en un pis de l'Eixample. Eren músics i havien format un grup, Música Dispersa (Cachas, Selene, Cisa…), però també tenien apalancat a casa a un paio, un tal Mariscal, que, com en Nazario, dibuixava còmics. Així que els van presentar”. Fos com fos, i com acostuma a ocórrer amb els més cèlebres glossadors, l’Onliyú no s'atribueix al seu propi llibre cap responsabilitat en la concepció de la criatura. De fet, en aquests anals de la contracultura pàtria, costa trobar algun passatge en què l’Only parli de la seva pròpia vida, del seu ortega-i-gassetià “jo i les meves circumstàncies”; de les seves sensacions i sentiments, vaja (al marge d'algun “subidón” de tripi i la consegüent “baixada” de la ressaca). Això és, més que una sorpresa, una constatació més de l'escassa educació sentimental que tradicionalment hem tingut els homes, menys encara els de la seva generació. Potser també de la seva sana falta d'egolatria, conseqüència potser d'haver escrit històries i no haver-les dibuixat. Perquè no hi ha dubte que l’Onliyú va ser-hi a “el cogollo del meollo del bollo” (en paraules del mateix Josemi, parafrasejant al “brillant llepaculs” Francisco Umbral), i deixa rere d’ell un enorme llegat com a referent del còmic underground (i del còmic a seques) nacional, sobretot com a redactor, guionista i ànima de la revista El Víbora en la seva època daurada (deixo a un costat treballs posteriors, així com aportacions a la dramatúrgia, la narrativa i la docència).
Com a la majoria de la gent li passa en aquest país, els underground no van voler ser així, els van fer així
Bé, alguna cosa personal sí que explica, i és que el gust per contar històries, abans que per Henry James, Chejof o Gombrowicz (o Spain Rodríguez, Vaughn Bodé o Clay Wilson), li va venir del seu oncle-avi Amador. El fet que aquestes històries es releguessin a l'underground ja seria una llufa que van penjar-li, doncs, com va apuntar en el pròleg de Antología española del comix undeground (Ed. La Cúpula, 1981), “com tants altres conceptes en aquest camp, l'underground és un invent yanki (sic) que perd el seu sentit original en veure's transvasat a les coordenades espanyoles. Potser allà, oblidar-se de la legalitat editorial, de les lleres ‘normals’, hagi estat en els anys seixanta i setanta una opció meditada, revulsiva i fins a militant. Aquí […] no va obeir a cap mena de decisió premeditada, sinó a la mera assumpció d'un trist fet: ningú volia els dibuixos d'aquests nois. Com a la majoria de la gent li passa en aquest país, els underground no van voler ser així, els van fer així.”
Onliyú en una foto recent
El designi
El primer record d’El Víbora que guarda el sotasignat es remunta als seus tendres 9 o 10 anys. Al dia que la seva iaia, per a entretenir-lo i que no donés pel sac, va plantar-li davant els nassos la col·lecció de la revista per a adults que atresoraven els seus dos oncles. Poden imaginar l'esbalaïment i la detonació cranial d'aquest nen devorador de spidermans, asterix, mortadelos i pulgarcitos davant la gràfica desfilada de polles, en el seu ampli catàleg de formes, colors, varicositats i estats de turgència, dibuixades per Nazario a Anarcoma; amén de les sèries escrites per Onliyú, com La edad contemporánea (dibuixada per Martí) o Un día, Nasrudín… (Carratalá), cap d'elles apta per a un cervell infantil en formació (o sí). Qui anava a dir-li a aquest nen flipat que, molts anys més tard, i després de comprar la revista des de mitjans dels 90 fins a la seva desaparició, tindria l'oportunitat d'entaular una certa amistat amb alguns d'aquells dibuixants i de conèixer —molt breument— al seu redactor en cap (a qui, en aquell moment de pur desconcert inicial, per descomptat, encara no li posava nom). L'oportunitat li va brindar la presentació aquest any del còmic de Javier Pérez Andújar i Laura Pérez Vernetti, El designio (Autsaider Cómics, 2024), en la qual aquest articulista, a més de conduir la cerimònia, va tenir l'oportunitat d'intercanviar unes breus paraules amb el cèlebre guionista. Així que als autors d'aquesta obra acudeixo per a demanar-los sobre la seva relació amb l’Onliyú.
Onliyú ha demostrat que es pot fer l'impossible des de l'extrem més radical sense perdre el componiment, sense renunciar a la cultura i sense perdre els principis
“Quan va sortir El Víbora i vaig llegir les seves històries, vaig quedar-me flipadissim amb els editorials. Traspuaven literatura”, m’explica Pérez Andújar. “Dins d'una revista de contracultura, desprenia una cultura inaudita, inesperada. Era un home molt culte. I tots els seus referents i la seva ironia estaven prop de Thomas de Quincey, d'Oscar Wilde… parlava de cultura des de la contracultura, i això era molt cool, molt xulo, i també molt provocador perquè era com robar-li el foc als déus, com Prometeu. Em fascinava i volia ser com ell. Després, amb el temps, durant el primer any de carrera, a la universitat, vam convèncer al profe d'Introducció a la lingüística per a fer uns debats sobre llenguatge i argot. I entre el grup que el vam convèncer estava jo, que en realitat el que volia era simplement que vingués l’Onliyú a donar-nos una xerrada. I van venir ell, en Gallardo i crec que en Mediavilla també, i va ser un disbarat, vam pixar-nos del riure, van ser genials. Després vam anar a prendre unes canyes i, clar, se les van prendre totes ells… Vaig admirar-lo, però no el vaig conèixer personalment fins al cap de molt de temps, farà només uns 10 anys. I allà ja va haver-hi un enamorament sobtat, perquè ens vam reconèixer mútuament, vam entendre que ens agradaven les mateixes coses, i per a mi va ser al·lucinant…”.
Laura pren ara la paraula: “Onliyú per a mi va ser capital, perquè jo era molt joveneta quan vaig entrar a El Víbora, tenia 22 anys, i a més era tímida. Ell tenia uns 10 anys més que jo, i va tractar-me amb molt d'afecte, em va oferir uns guions genials i va creure que jo podia barrejar, com feia ell, l'underground amb la cultura, i em va fer una sèrie sobre Marcel Schwob (Las vidas imaginarias de Schwob), sempre amb un humor molt personal, molt particular, i per a mi, com a autora, que algú amb aquest talent em donés suport, va ser definitiu. L’Onliyú no era un guionista qualsevol. Era el redactor d’El Víbora, a més en una època en què va ser tan important, quan va passar de ser una petita revista marginal a ser secundada per tota una generació. I la van secundar perquè tota una generació es va reconèixer en els seus guions i personatges. Onilyú va representar la ideologia de tots nosaltres i el gust artístic i comiquer que ens ha definit. L'humor i la personalitat d’Onliyú, tot allò que ell reivindicava del còmic, forma part de la nostra cultura i de la nostra identitat com a creadors, i no només per als historietistes, perquè El Víbora el llegia tothom”. I Andújar remata la feina: “Onliyú ha demostrat que es pot fer l'impossible des de l'extrem més radical sense perdre el componiment, sense renunciar a la cultura i sense perdre els principis. Només es perd la guerra, però, mentre l'estàs fent, és la cosa més divertida del món”. I a aquest articulista, en una picada d'ullet al títol de l'últim capítol de les seves memòries, només li cal afegir: de puta mare, Only!