Al bosc s’hi arriba quan encara és fosc és una compilació de contes publicada el març del 2024 per l'Altra Editorial i Premi Documenta 2023. Maria Arimany, desconeguda per a mi, és una de les autores que tindré al radar a partir d'ara. Llegir els seus contes ha estat un gust exquisit, propi d'un banquet literari ric i divers. Amb aquest debut, l'educadora social es posiciona en les lletres catalanes.
Llegir els seus contes ha estat un gust exquisit, propi d'un banquet literari ric i divers
El teló de fons sempre és la muntanya, la naturalesa, el bosc. Per a Maria Arimany unir la quotidianitat de les històries amb el món natural forma part del seu estil literari. El llenguatge és senzill i delicat, però hi ha parts dels contes amb una forta càrrega de desig, on la protagonista explora la seva sexualitat i es redescobreix. Molts dels personatges són transversals a tots els contes, armant extractes independents d'una mateixa història. La caracterització és natural, són persones amb problemes, amb vida pròpia, a les que els travessen sentiments de gelosia, fàstic o tendresa. Molts són els temes tractats, com les ruptures o el pas del temps.
La caracterització és natural, són persones amb problemes, amb vida pròpia, a les que els travessen sentiments de gelosia, fàstic o tendresa
Escenes quotidianes carregades de tensió
El Montseny és un dels paratges escollits i comuns a la majoria dels lectors. La de Llerona ha escollit una muntanya que moltes persones visiten. Un paratge on molts joves han parlat en baixet, de bolets o de desamors, del que fos pertinent al costat d'un foc. El conte més destacat segons la contraportada és La farinera borda, on les reflexions sobre el dol o l'enyorança nodreixen el relat. Arimany es mou entre les dicotomies de la vida, entre les quotidianitats no escollides: una mort, un abandonament o una ruptura.
Arimany es mou entre les dicotomies de la vida, entre les quotidianitats no escollides: una mort, un abandonament o una ruptura
Al mig dels relats, sorgeixen llistes de coses a fer, aquestes llistes que omplen els nostres escriptoris i que a cada guixot, pugen la nostra serotonina. A mi el que més m'ha emocionat ha estat No fer passar bou per bèstia grossa, en el qual l'autora descriu amb mestria el matí de després del 50 aniversari de l'Eva. La imatge de la protagonista plomant un pollastre és tan gràfica que puc percebre l'olor quan el submergeix per escaldar-lo. La destresa amb què descriu l'espai, com l'observa el Ramon, com maten la mosca amb aquell drap... Accions que marquen un ritme contundent, carregat de tensió i per finalitzar:
-Què hi ha per dinar
-Rostit de pollastre.
És aquest tipus d'efectes els que sorprenen en els relats. La manera en què l'autora manipula el temps i les accions és molt original. De moment, ens conformem amb aquesta novetat, però ja estem impacients per veure amb què ens sorprendrà Maria Arimany, una nova veu de la literatura catalana que ha irromput amb un dels gèneres més difícils, segons la meva opinió: el conte.