París, 10 de desembre de 1898. Fa 127 anys. Les delegacions diplomàtiques espanyola i nord-americana signaven el Tractat de Pau de París, que posava fi a la Guerra hispano-americana, popularment anomenada Guerra de Cuba (1895-1898). Els espanyols, derrotats i humiliats, van haver d’acceptar totes les condicions imposades pels nord-americans. Després d’una guerra mortífera (els espanyols van perdre 55.000 homes i tots els vaixells de la marina de guerra), la independència de Cuba però, sobretot, la de Puerto Rico i la de Filipines —l’origen del conflicte—, quedarien en un segon pla.
La intervenció nord-americana, que va inclinar decisivament el resultat d’aquella guerra, va imposar un canvi d’escenari. L’administració de Washington estava disposada a tutelar el procés cap a la independència de Cuba, a canvi d’una important indemnització que pagaria Espanya. Però tenia altres plans per a Puerto Rico i per a Filipines (que incloïa l’illa de Guam). Plans que va imposar amb l’amenaça de reobrir el conflicte i atacar i ocupar les possessions espanyoles a l’Àfrica (Rif, Sàhara, Guinea i Canàries) i a la Mediterrània (les illes Balears).
L’origen del conflicte
L’origen del conflicte arrenca amb l’emergència dels primers moviments independentistes cubans i la Primera Guerra de Cuba (1868-1878). Però, aleshores, l’administració de Washington ja havia posat el focus en l’expansió cap al mar Carib. El 1803 havia comprat la Louisiana francesa i el 1821 la Florida espanyola. El 1848 havia incorporat la república independent de Texas. El 1867 havia acordat la compra de les índies occidentals daneses (les actuals Illes Verges), que, per diverses causes, no es formalitzaria fins al 1917. I el 1868 havia mantingut negociacions secretes amb el general Prim —l’home fort de l’Espanya del moment— per a la compra de Cuba. Però la presència militar nord-americana a Cuba i a Puerto Rico no es produiria fins al 1898.
La tercera guerra per la independència de Cuba
El 24 de febrer de 1895 esclatava la tercera i definitiva Guerra de Cuba. Durant més de tres anys (febrer, 1895 - abril, 1898) aquell conflicte va estar encallat per la igualtat de les forces contendents (els exèrcits colonial espanyol i independentista cubà). Fins que el 15 de febrer de 1898, el cuirassat nord-americà Maine explotava i naufragava al port de l’Havana. El 25 d’abril, la Casa Blanca responia amb una declaració de guerra, i el 22 de juny, quatre mesos després del naufragi del Maine i amb tota l’opinió pública nord-americana a favor, 6.000 marines desembarcaven al sud de l’illa de Cuba i se sumaven a les tropes independentistes. Amb aquell canvi d’escenari, els espanyols trigarien —tan sols— cinquanta dies a rendir-se (12 d’agost de 1898).
Qui era qui a la Conferència de París. La delegació nord-americana
L’1 d’octubre de 1898, un mes i mig després de la rendició espanyola, s’iniciaven les converses de pau. La delegació nord-americana estava formada per un equip molt vinculat al president William McKinley, del Partit Republicà, i a la seva ideologia expansiva. McKinley havia guanyat les eleccions del 1897 amb un programa que basava la recuperació econòmica en el control dels mercats asiàtic i americà i l’expulsió dels competidors europeus. I els integrants del seu equip eren el jutge de la Cort Suprema William Rufus Day, l’editor de premsa Whitelaw Reid, el senador William Pierce Frye i el congressista Cushman Kellog Davis, fundadors de diversos lobbys patriòtics, i el senador, negociant i jutge de la Cort d’Apel·lacions George Gray.
Qui era qui a la Conferència de París. La delegació espanyola
En canvi, la delegació espanyola estava formada per funcionaris del cos diplomàtic de diferents servituds polítiques. Eugenio Montero Ríos i Wenceslao Ramírez Villaurrutia eren monàrquics. Però el primer era liberal i el segon, conservador. José de Garnica ballava la música de Montero Ríos. I el militar Rafel Cerero, la de Ramírez Villaurrutia. I José Abarzuza, republicà però conservador, era el vers lliure d’aquella pintoresca delegació. La devastadora derrota militar espanyola i la diversitat de criteris condemnaria aquella delegació al fracàs. I la prova més evident seria que la reina-regent Maria Cristina, desesperada, acabaria ordenant que no perdessin més el temps i signessin el que els nord-americans els posessin al davant.
Què va passar a París?
La delegació nord-americana tenia una estratègia molt clara. Cuba havia estat el nucli d’aquell conflicte armat. I era on l’independentisme tenia més reconeixement social. Per tant, l’estratègia amb Cuba passava per tutelar el camí que la faria transitar de colònia espanyola a república nominalment independent, però subjecta als interessos polítics i econòmics dels Estats Units. Amb Cuba, McKinley inventava una nova categoria geopolítica, la neocolònia, que seria la fórmula que posteriorment emprarien les potències colonials occidentals durant tot el segle XX. Per tutelar aquest camí, els nord-americans van exigir i van aconseguir una compensació de guerra de 400 milions de dòlars. Cuba no assoliria la plena “independència” fins al 1902.
Què més va passar a París?
Però, en canvi, l’estratègia amb Puerto Rico era diferent. A diferència de Cuba, l’independentisme no tenia el mateix reconeixement social, i la delegació nord-americana va oferir la compra i la incorporació de l’illa a uns curiosos llimbs a mig camí de la categoria de colònia i de la d’estat de la Unió. Els representants nord-americans van posar 20 milions de dòlars sobre la taula, i la delegació espanyola va presentar una esmena o contraoferta que requeria acceptar aquesta proposta a canvi que els nord-americans retornessin la ciutat de Manila i l’illa de Luzon a l’antic poder colonial hispànic. Els cronistes d’aquell esdeveniment dirien que les rialles dels nord-americans es van sentir arreu de la capital francesa.
Com va acabar la història?
La delegació nord-americana va advertir que els negociadors espanyols no tenien gens de pressa. El govern del president Práxedes Mateo Sagasta, del Partit Liberal, no l’havia tingut per repatriar els milers de soldats espanyols interns als camps de presoners nord-americans. I aquells teòrics negociadors no la tenien per posar la làpida que havia de presidir la tomba —certificar la fi— de l’Imperi colonial espanyol d’ultramar. I en aquell impasse, el president McKinley, a través dels seus diplomàtics, va imposar un ultimàtum: o signaven la venda de Puerto Rico (i la de Filipines i Guam), o l’Armada dels Estats Units atacaria els interessos colonials espanyols a l’Àfrica (les illes Canàries, Rif, Sidi Ifni, Sàhara, Guinea) i a la Mediterrània (les illes Balears).
Per què els espanyols van témer l’atac i la invasió nord-americana de les illes Balears?
La marina de guerra nord-americana navegava per la Mediterrània des que, a principis del segle XIX, els fabricants de Nova York havien establert relacions comercials amb els proveïdors de llana i de cotó del nord d’Àfrica. Però hi havia dos fets històrics relativament recents i força importants que, amb l’amenaça del president McKinley, cobraven categoria d’avís i inquietaven la cancelleria de Madrid. El primer era que Menorca havia format part de l’Imperi britànic durant el segle anterior (1707-1803) i la seva societat recordava aquesta època com el “Segle d’or menorquí”.
I el segon era que, tan sols un quart de segle abans (1873), quan l’exèrcit espanyol havia posat setge a Cartagena per acabar amb la revolució cantonalista, el líder revolucionari Roque Barcia Martí (d’origen valencià, com el pare de la pàtria cubana José Martí), havia demanat ajut a la flota dels Estats Units a la Mediterrània i havia ofert, formalment, al Congrés dels Estats Units, incorporar Cartagena —ciutat i regió— a la Unió. En aquella ocasió (1873), el president Ulysses Grant havia desestimat aquella operació perquè no estava en la direcció de l’expansió nord-americana.
Però passat un quart de segle (1898), i amb la marina de guerra espanyola dormint al fons de les badies de Cavite (Filipines) i Santiago (Cuba) —conseqüència de la guerra Hispanoamericana (1898)—, l’amenaça de McKinley, és a dir, el desembarcament i l’ocupació nord-americana de les illes Balears, es presumia com una possibilitat real. Per aquest motiu, la reina-regent Maria Cristina va dir als negociadors espanyols de París que deixessin els “remilgos patrioteros” i que signessin tot el que els posessin al davant. Si no hagués estat així, la pregunta és: els hauria anat millor als balears?