Novo Arkhànguelsk, actualment Sitka (costa central del territori d’Alaska), 18 d’octubre del 1867. Fa 158 anys. El general nord-americà Lovell Rousseau i el capità rus Alexis Pestchouroff protocol·litzaven el canvi de domini del territori. Davant de la que, fins llavors, havia estat la residència del governador del territori, s’arriava —per darrera vegada— la bandera de Rússia i s’hissava —per primer cop— la dels Estats Units. D’aquesta manera, es materialitzava l’acord de compra —anomenat "Tractat de cessió"— que dos mesos i mig abans —l’1 d’agost del 1867— i en nom dels seus respectius governs havien signat el secretari d’estat nord-americà William Seward i el governador rus d’Alaska Dmitri Maksutov.
Aquella transferència de domini es va negociar i saldar per un import de 7,2 milions de dòlars de l’època (l’equivalent actual a 125 milions de dòlars). Una operació, aparentment, molt avantatjosa per a Washington: una quantitat molt raonable per l’adquisició d’un territori immens. No obstant això, una part destacada de la premsa i de l’opinió pública nord-americanes ho qualificarien de despropòsit. Els Estats Units acabava de sortir d’una llarga i mortífera Guerra Civil (1861-1865), que havia arruïnat, sobretot, els estats del sud. I els opositors a aquell projecte van anomenar aquella operació "Seward's Folly" (el caprici de Seward). Per què els Estats Units va comprar Alaska?
Qui van ser els primers occidentals que van posar els peus a Alaska?
Els nord-americans van adquirir Alaska als russos, que, des del 1799, explotaven la part nord-oest del territori a través d’una empresa privada anomenada Companyia Russo-Americana. Però els primers occidentals que havien explorat i cartografiat Alaska, especialment la costa sud-occidental, entre Nootka i Sitka, havia estat una expedició naval al servei de la corona espanyola, comandada pel capità mallorquí Joan Perers (1774) —i que a la documentació militar hispànica de l’època apareix com a "Juan Pérez"—. Posteriorment, altres navegants al servei de la corona espanyola resseguirien la ruta de Perers i, fins i tot, el capità català Salvador Fidalgo (1790) arribaria fins a les Aleutianes i reclamaria la possessió d’Alaska en nom de Carles IV.
Els russos a Alaska
Però l’Espanya de finals del segle XVIII era una potència decrèpita, que es movia amb una sabata i una espardenya i amb una camisa d’arpillera, sense recursos econòmics ni capacitat militar per a fer valer les reclamacions de Perers o Fidalgo. I en aquell context, russos i britànics es repartirien la possessió de la façana del Pacífic nord-americà: per a Moscou, des de l’estret de Bering fins a l’arxipèlag Alexander, i per a Londres, des del fiord de Haida fins al canal de Vancouver. No obstant això, aquell repartiment no garantiria un paisatge d’harmonia. Ben al contrari, els contrabandistes britànics establerts a la Columbia (actual Canadà occidental) trencarien tots els acords comercials signats i provocarien la ruïna dels inversors russos.
L’interès nord-americà
A principis de la dècada del 1860, la Companyia Russo-Americana ja era un zombi comercial. I la presència russa sobre el seu propi territori (la Rússia americana) havia quedat reduïda a poc més de 1.000 persones. Moscou havia perdut tot l’interès a conservar un domini que, no tan sols no generava expectatives, sinó que provocava un cost elevadíssim a l’erari imperial rus. Per tant, aquell nou escenari obria l’interès de britànics i nord-americans, que valorarien molt seriosament la possibilitat d’adquirir —per la via de la compra— aquell immens territori. Però quan Moscou va moure fitxa i va posar Alaska sobre la taula (1867), es va produir un esdeveniment de gran importància que va eliminar els britànics d’aquella equació.
Per què els britànics surten de l’equació?
L’1 de juliol del 1867 —un mes abans de l’acord per la venda d’Alaska—, la reina Victòria de la Gran Bretanya i el primer ministre britànic, el conservador Edward Smith-Stanley, signaven la independència del Canadà. L’Imperi britànic desapareixia del continent, però en altres regions del planeta estava en plena expansió, i el focus colonial de Londres havia virat, decididament, cap al continent africà i cap al sud-est asiàtic. En aquell novíssim escenari geopolitic, Londres valoraria la compra d’Alaska com un moviment inoportú, de fàbrica aventurada i de rendiment incert. La Gran Bretanya desapareixia de la cursa, Canadà era en un estadi polític primerenc que no convidava a operacions d’aquesta mena, i només restaven els Estats Units.
I els nord-americans, per a què volien Alaska?
En el moment en què es va negociar i formalitzar la compra, ni el president Andrew Johnson —del Partit Demòcrata—, ni el secretari d’Estat William Seward, ni cap dels senadors que van votar a favor d’aquella operació, tenien coneixement que Alaska era un territori ric en or. Aleshores, i fins i tot sabent que mai no podrien connectar territorialment la matriu amb l’adquisició... per què van impulsar aquella operació? Per les pells? La resposta es troba en la geopolítica. El canal de Panamà encara no s’havia construït i Washington ambicionava el control de l'estret de Bering per a comunicar els ports del Pacífic nord-americà amb Europa pel recorregut més curt, l’oceà Glacial Àrtic, a través del mític pas del Nord-oest. Alaska era, purament, geoestratègia.