Washington, 18 de juny del 1812. Fa 213 anys. El president James Madison, del Partit Republicà, declarava la guerra a la Gran Bretanya, en aquell moment potència colonial que exercia el domini sobre l’actual estat del Canadà. L’administració de Washington aprofitaria que els britànics estaven esmerçant totes les seves energies bèl·liques en les guerres napoleòniques europees (1803-1815) per a intentar ocupar el Canadà. Però, com havien construït aquell projecte? Amb quins arguments pretenien sustentar aquella operació bèl·lica d’ocupació i justificar l’annexió directa de la colònia d’una altra potència que, en aquell moment, passava a ostentar el lideratge mundial? Per què aquells nord-americans de principis del segle XIX es van embrancar en una operació tan ambiciosa com la d’incorporar el Canadà al seu edifici polític?
Qui era qui. El president Madison
Per a entendre el perquè aquella idea es materialitza en una operació bèl·lica (amb totes les seves conseqüències) és indispensable conèixer el perfil dels personatges més destacats d’aquella trama. I el primer és el president Madison. El màxim mandatari nord-americà era una personalitat política que havia forjat el seu prestigi durant la Revolució i Guerra de la Independència i formava part d’un grup sociopolític que, durant el conflicte (1775-1783), s’havia manifestat radicalment contrari a la monarquia britànica i que, poc després, s’alimentaria ideològicament de la Revolució Francesa (1791-1794). Aquest detall és importantíssim per a entendre el posicionament nord-americà durant les guerres napoleòniques (1803-1815): oficialment neutral, però des del triomf electoral dels republicans (1803), oficiosament favorable a França.
Qui era qui. Els republicans
En aquelles guerres napoleòniques (1803-1815), el gabinet Madison donaria suport velat a París, perquè hi havia un acord mutu previ que s’havia articulat amb la venda francesa de Louisiana als nord-americans (1803): França aspirava a dominar Europa i els Estats Units ambicionaven el mateix amb el continent americà. El Partit Republicà, en contraposició al règim bonapartista, defensava una arquitectura confederal de l’estat, que, entre altres coses, passava per a impedir l’existència omnipresent del govern en la vida quotidiana dels ciutadans. Però, en canvi, el Partit Republicà, dirigit per veterans de la Guerra de la Independència (1775-1783), compartia amb Napoleó i el seu executiu un odi profund cap a la monarquia britànica i l’ambició d’esdevenir les dues potències dels seus respectius continents.
Qui era qui. El rei Jordi III i el primer ministre Spencer Perceval
Quan el president Madison va declarar la guerra a la Gran Bretanya (18 de juny del 1812), feia dos anys que el rei Jordi III d’Anglaterra i Escòcia patia una malaltia mental que havia obligat el seu fill, el futur Jordi IV, a exercir com a regent, en espera d’una miraculosa curació o de la mort del monarca. I feia 37 dies que el primer ministre, Spencer Perceval, havia estat assassinat als passadissos de Westminster. Percerval, del Partit Conservador, dirigia el govern britànic des del 1809 i era el favorit de Jordi III abans que el rei perdés el cap. Però, per contra, era profundament detestat per la societat britànica. De fet, el seu assassinat seria conseqüència d’aquest odi social profund. Perceval va ser assassinat per John Bellingham, un comerciant de Liverpool arruïnat per la política de guerra dels governs britànics.
Qui era qui. Els tories britànics
I ara ja som al nus de la qüestió. Amb el pretext que el govern Madison donava suport encobert a Napoleó, els britànics van bloquejar les costes dels Estats Units i, com a conseqüència, van interrompre el trànsit naval entre els productors de cotó i de llana nord-americans i els fabricants tèxtils anglesos. Aquesta mesura, anomenada Ordre del Consell i que es demostraria terriblement desencertada, havia estat promoguda pel primer ministre William Cavendish, del Partit Liberal (1807-1809). El seu successor, Perceval, tot i ser de signe polític oposat, la va mantenir tossudament, i a partir del 1808 (quan Ferran VII ven la corona espanyola a Napoleó), la Gran Bretanya entraria en una desbocada espiral descendent que seria la suma dels fracassos militars i de la crisi industrial que, inevitablement, arrossegaria els seus proveïdors.
La colònia britànica del Canadà
El 1812, la composició sociocultural de la colònia britànica del Canadà era molt diversa. El Baix Canadà estava poblat per francòfons, que hi vivien des de l’època colonial francesa (segle XVI), però sotmesos i incòmodes a la dominació britànica (1763). La meitat occidental estava feblement poblada per colons nord-americans que, poc abans, s’hi havien establert, i per nacions indígenes que, en cas de guerra, eren imprevisibles. La població de provada lleialtat a la Gran Bretanya estava emplaçada, únicament, a la riba dels Grans Llacs i a Terranova, antigues possessions dels acadians (colons francesos) que havien estat expulsats després de la derrota francesa a la guerra dels Set Anys (1756-1763) i lliurades als nord-americans contraris a la independència de les Tretze Colònies i que havien fugit dels nous Estats Units (1783).
L’estratègia de Madison
Aquesta variada composició sociocultural, que era un inconvenient per a la defensa de la colònia, seria el que animaria Madison a iniciar una guerra de conquesta del Canadà. Però, què era el que realment pretenien els nord-americans amb aquella ocupació? Doncs, dues coses. La primera, expulsar els britànics —definitivament— del continent nord-americà. El govern de Madison plantejaria aquell conflicte com la segona part de la Guerra de la Independència, saldada victoriosament a favor dels nord-americans i de la qual la seva societat en tenia perfecta memòria, perquè havia conclòs tan sols vint-i-nou anys abans. La Casa Blanca catalogaria el bloqueig naval britànic com una gran amenaça a la sobirania nord-americana: l’intent d’ofegar econòmicament i políticament el país i restaurar la dominació britànica.
Del Canadà al Far West
I el segon objectiu era crear un gegant territorial a l’Atlàntic Nord, que esdevingués la matriu d’un imperi territorial d’abast continental. La Guerra anglo-americana (1812-1814) se saldaria amb unes taules que, en realitat, eren una victòria de Washington. Els nord-americans no van aconseguir ocupar el Canadà. Però van cohesionar la seva jove societat al voltant d’una idea molt potent. El Tractat de Pau de Gant (desembre, 1814) anunciava un canvi substancial del mapa polític continental: la fi de la presència colonial espanyola i la fi de la independència de les nacions indígenes. La decisiva conquesta del Far West (compra de Louisiana a França, de Florida a Espanya i d’Alaska a Rússia, i l’annexió dels territoris mexicans entre Texas i Califòrnia) no s’explica sense aquesta prèvia empresa bèl·lica canadenca.
