València, any 1874. Fa 150 anys. L’intel·lectual valencià Constantí Llombart publicava el primer número de la revista anual ”Lo Rat Penat. Calendari llemosí”. La publicació de Llombart, que impulsaria el naixement de l’associació cultural del mateix nom (1878), no era la primera en valencià. La precedia “El Mole” (1837-1841). Però sí que era la primera que reuniria la col·laboració d’escriptors de tots els països de llengua i cultura catalana. Fa un segle i mig, a la redacció de Lo Rat Penat es formularia i divulgaria, per primer cop, el concepte Països Catalans. Però la consciència d’una comunitat lingüística i cultural que abastava tots els territoris de llengua i cultura catalanes i el seu reconeixement en els cenacles intel·lectuals internacionals, ja venia d’abans. Des de quan existeix la consciència de Països Catalans?
Els Països Catalans després de l’ocupació borbònica
Després de l’ocupació borbònica francoespanyola del País Valencià (1707), de Catalunya (1714) i de Mallorca i Eivissa (1715); la llengua catalana va ser proscrita de l’esfera pública. Però el català va continuar sent la llengua única d’aquella societat. Segons la investigació historiogràfica, el castellà només era conegut per un segment molt minoritari de la població (entre un 5% i un 10%), format per funcionaris civils i militars del règim (d’origen foraster) i les elits del país. Passat mig segle de l’ocupació borbònica, el rei Carles III va dictar noves lleis de prohibició del català (1768), sobretot en el camp de l’ensenyament, perquè els objectius que perseguia el Decret de Nova Planta (1717) havien fracassat. A finals del segle XVIII l’idioma vehicular de les societats catalana, valenciana i mallorquina era, exclusivament, el català.
Una consciència d’unitat lingüística i cultural
En mig d’aquell escenari repressiu en el qual, a més de la bateria de prohibicions, es presentava la llengua castellana com un vehicle rampant de cultura i de modernitat, propi de persones il·lustrades; i el català com un sistema antiquat i rústic, propi de persones illetrades; sorgeixen una sèrie de figures, arreu dels territoris catalanoparlants, que combaten aquest axioma pervers. En aquell moment, el País Valencià és el territori més poblat dels països catalanoparlants; i això explicaria que les primeres veus crítiques contra el sistema, sorgeixen allà. L’escriptor Lluís Galiana (Ontinyent, 1740- 1774); recomana l’edició dels clàssics en llengua catalana, i diu “todos (...) en este reino [València] la querrían, y en Mallorca y en Catalunya (...) también por ser la lengua de todos estos reinos una misma”. Fa dos segles i mig.
Els valencians, pioners de la consciència d’unitat lingüística i cultural
L’afirmació de Galiana no és una excepció, sinó la prova de l’existència d’un corrent sorgit al País Valencià; que, en plena ofensiva castellanitzadora defensa la normalització i la unitat de la llengua catalana. Un altre cas és el del notari Carles Ros (València, 1703 – 1773). Ros, considerat un dels precursors de la Renaixença valenciana del segle XIX (la que impulsaria Lo Rat Penat); crida a normativitzar el català (com ja ho havien fet el francès i el castellà) a partir de la llengua parlada a les dues “ciudades capitulares” (València i Barcelona). I un altre cas és el de l’eclesiàstic Josep Climent (Castelló, 1706 – 1781); bisbe de Barcelona (1766 – 1775), que diria: “casi todos los valencianos somos catalanes en el origen y (...) son una misma las costumbres y una misma la lengua de ambas provincias [Catalunya i País Valencià]”.
Els mallorquins, també
Aquest corrent, sorgit al País Valencià, es va escampar ràpidament per la totalitat de territoris de llengua catalana. O de llengua “llemosina”, com era anomenada, en aquell moment, per una part de la intel·lectualitat catalanoparlant. El jurista Bonaventura Serra (Palma, 1728 – 1784) proclamaria que “en las Islas Baleares se ha conservado [el llemosí] mucho más puro que en otras partes [Catalunya o País Valencià]”. Poc després, i molt reveladorament, la cancelleria de Carles III prohibia als catalans estudiar a la Universitat de Palma (1785); i l’Ajuntament de la capital mallorquina protestava argumentant que els catalans, a Mallorca, eren tan “naturales” de les Illes com els mallorquins. Perquè parlaven la mateixa llengua i perquè es considerava “el reyno de Mallorca como parte de Cathalunya” (de l’univers lingüístic i cultural català).
La Menorca sota administració britànica
El Tractat d’Utrecht (1713) que havia de posar fi a la guerra de Successió hispànica (1701-1715), va deixar Menorca sota administració britànica (1713-1802) i la societat menorquina de l’època es va estalviar el rigor de l’ocupació borbònica. El XVIII seria el segle d’or menorquí, econòmic i cultural, durant el qual el “menorquí” compartiria la categoria de llengua oficial amb l’anglès. No obstant això, la intel·lectualitat menorquina sempre va tenir clara la pertinença a un univers lingüístic i cultural català; i el 1804, Antoni Febrer (Maó, 1761-1841), en la seva obra “Principis Generals de la llengua menorquina” diria: “no considero que aquesta llengua [el menorquí] degui el seu origen a Menorca [sinó] que fou portada pels catalans (...) i les regles que en ella es donen (...) poden servir també als mallorquins, catalans i valencians”.
...i els catalans
El 1760, els representants polítics de les ciutats Barcelona, València, Palma i Saragossa presentaven un Memorial a Carles III, que reivindicava la restauració de l’edifici polític foral liquidat per l’ocupació borbònica. En aquell document ja es diu que catalans, valencians i mallorquins tenen una “llengua particular” (no diverses llengües). Però la prova definitiva l’aporta Antoni de Capmany, la figura més destacada de la Il·lustració catalana, que diu “el catalán, a mediados del siglo XIII, era la lengua nacional de tres provincias o reinos, a saber, de Cataluña, Valencia, Mallorca, Menorca e Ibiza, y de allí se comunico mucha parte a Aragón (...) fue, en una palabra, una lengua nacional, y no una jerga territorial, desde el siglo XII hasta principios del presente (ocupació borbònica francoespanyola de 1707-1714/15)”.
Fa dos segles i mig
Han passat dos segles i mig des que els valencians Galiana, Ros i Climent; els mallorquins Serra i els membres del consistori de Palma; el menorquí Febrer; o el català Capmany; van proclamar l’existència d’una comunitat lingüística cultural catalana que abastava els antics territoris de Catalunya, País Valencià i les Mallorques. Han passat dos segles i mig des que l’Académie Française des Sciencies va cartografiar la primera corografia dels països de llengua i cultura catalanes sota ocupació espanyola (1773). Enguany, en fa 150 que la societat cultural valenciana “Lo Rat Penat” formulava i divulgava, per primer cop en la història, el concepte “Països Catalans” com el conjunt de territoris que compartien una mateixa llengua i cultura catalanovalencianes. I en fa més de 100 de la publicació del mapa lingüístic europeu de l’Enciclopèdia sueca.
Països Catalans, Països Valencians...
Des de fa segles, tothom està d’acord amb l’existència d’un espai comú, lingüístic i cultural que podem anomenar Països Catalans, Països Valencians, Països Catalanovalencians o Països Valencianocatalans. Des de fa segles la comunitat acadèmica internacional avala aquesta idea i reconeix la unitat lingüística i cultural del català. Els únics que, encara, ho discuteixen són els propagandistes del nacionalisme espanyol contemporani. Els mateixos que sublimen la unitat de la comunitat internacional hispanoparlant i que mai acceptarien que el castellà de Salamanca, el de Sevilla o el de Buenos Aires; són idiomes diferents. Els que fan el ridícul més espantós proclamant que la llengua de Formentera és el formenterenc i que exigeixen al govern de Catalunya la retirada de les pancartes populars de la festa major de la vila de Gràcia.