Si alguna cosa premia l'imaginari pop és la novetat. I no hi ha res més nou que la joventut. Cada any ens ajuntem amb un porró de bandes que, en el millor dels casos, traurà un bon single, EP o disc i que, com les estacions a causa del canvi climàtic, desapareixerà. La llista és infinita, es reescriu contínuament. Són pocs els grups que trampejaran la precarietat, tindran la paciència per suportar-se, conservaran el mojo per compondre. En el cas de les bandes de dones cal sumar un factor més: patriarcat i cures les aparten de la carrera de forma demolidora. Encara que les modes són, sobretot en l'època més ràpida de la música, la del stream, EL factor de risc.

En el quart de segle que fa que transiten les carreteres del rock, Sidonie han passat per absolutament tot. Moltes fases, la majoria, segurament –menys la del patriarcat, per motius obvis. Però allà segueixen

Altres vegades, seran els mateixos conjunts els que es disparin al peu: discos autohomenatge per efemèrides diverses, des d'aniversari per la fundació del projecte fins a reedició de discos cèlebres amb col·laboracions insulses. Sidonie van arrencar el 1997, encara que no va ser fins al seu àlbum homònim a començaments dels 2000, molta psicodèlia i algunes cançons, que van anar guanyant pes en l'escena. En el quart de segle que fa que transiten les carreteres del rock han passat per absolutament tot. Moltes fases, la majoria, segurament –menys la del patriarcat, per motius obvis. Però allà segueixen.

El simple fet que publiquin música, és motiu de celebració. Sidonie són patrimoni de la nostra cultura de bandes

Sidonie: créixer amb elegància

Fa tot just uns dies, publicaven nou single, CEDÉ. No importa quant li agradi a hom la banda de Barcelona, ni que bé li soni el seu avançament. El simple fet que publiquin música, és motiu de celebració. Sidonie són patrimoni de la nostra cultura de bandes; qui no hagi vist el seu tenaç directe, el nivellàs de frontman de Marc Ros, un Thomas Mars somrient, que espavili. Que Sidonie, als seus vint-i-molts de carrera caminin explorant amb criteri, i no hagin intentat colar-se en ràdios, podcast i llistes amb una cosa urbana-latin-no-sé-què, ja és. Que ho hagin fet amb gràcia i certa novetat és –perdó– la rehòstia: inici de distorsió i després bateria britpop, caminar power-trio, poderós. CEDÉ no té necessitat d'epicidades ni ornaments, tampoc la té el seu sobri clip. "Música per a tothom", definien això que fan ells. Això, als vint-i-molts, no és fàcil.

Això és seguir publicant música als vint-i-molts: exposar-se sense objecció. Ignorar la joventut com a plus. Acceptar el creixement. Mèrit té

Ho és molt més que un, als vint-i-molts, comenci a adonar-se'n que s'assembla als seus pares. Que les pors han fet un pas al capdavant: no fa viatges amb cotxe per voluntat. És que ja no suporta els vols transoceànics, li suen les mans d'ansietat fins i tot abans de comprar-los. Mediocritats per sobre d'il·lusions. Fer-se més gran. Ara imagina que tothom veiés com elegeixes productes de soja (són molt millors, la llet és dolentíssima...) en el súper. Això és seguir publicant música als vint-i-molts: exposar-se sense objecció. Ignorar la joventut com a plus. Acceptar el creixement. Mèrit té.