Scorpio, alter ego de la barcelonina Clara Sánchez, ha conviscut amb la música des de ben petita, sent la seva via d’escapatòria. Després de publicar algunes cançons, li va sorgir l’oportunitat de participar en la primera edició programa de TV3 Eufòria. En sortir, va llançar el seu primer disc: Antares. Després de més d’un any presentant-lo i experimentant amb estils, la tornem a tenir al punt de mira amb la publicació del seu segon disc: Niñatejant, on ha volgut ser 100% lliure i desfer-se de tot corsé que la limitava. La cantant utilitza el català a les seves cançons i li molesten els tecnicismes: “El que ha fet que el jovent torni a escoltar i cantar cançons en català és utilitzar el vocabulari col·loquial, ho hem d’agrair”.
La part audiovisual està molt present al seu projecte i reforça el seu alter ego: “Una estètica, un estilisme, un maquillatge, unes ungles, unes extensions...”. Tot i així no es vol refugiar només en el personatge. De mica en mica ens va deixant veure pistes de com és la Clara i algunes pors i inseguretats que pot arribar a tenir. Defensa que tot artista ha de fer servir el seu altaveu i li agradaria sentir més crítica social a la música actual. Les seves lletres no són el que semblen a primera vista, “encara que sembli una barra tonta, té un significat”.
Fa una mica menys d’un any i mig que vas treure Antares. Com has viscut aquest any?
Ha sigut superguai perquè mai havia fet concerts ni havia cantat una hora seguida. He pogut veure què agrada al públic i el que a mi m'agrada cantar i el que no. A Antares vaig tocar tots els estils i amb la cançó Ya no – la més electrònica hiperpop de l’àlbum – vaig veure una energia guai en el públic i en mi. Gràcies a això vaig començar a crear les cançons més electròniques que hi ha al nou disc: M'enxixo, París, Xao xao o Niñatejant. I després hi ha la base més urbana que és Caigut del cel, Colònia i Suar. Hi ha una part meva urbana que sempre estarà allà i que m'encanta.
Explica’m una mica el concepte de Niñatejar, d'on va sorgir?
Jo em rodejo molt de ballarins i sempre estan creant vocabulari, i vaig entrar als comentaris d’un vídeo d’una persona que ballava i un era: “niñateando”. Em va fer el clic i vaig crear aquest concepte de fer el que tu vulguis, quan vulguis, rodejar-te de les persones que t'estimin, aquesta mescla entre rebel·lia, picardia i innocència. La cançó de Niñatejant ho reuneix moltíssim, a part de reunir el vocabulari que utilitzo amb ells. Passar-t'ho bé, bàsicament. Fer el que et dona la gana, sense que importi el que els altres puguin dir.
Vaig veure que sí que podia fer música amb el català que jo utilitzo, que hi havia possibilitat de fer un reggaeton, un dembow, el que volgués
Les cançons que havies publicat pre-Eufòria eren sobretot en anglès i castellà. Què va provocar el canvi?
Amb el programa vaig descobrir que hi havia la via del català. No me l'havia plantejat perquè la música que tenia com a referent en català no m’identificava. No hi havia gaires dones dins el panorama i tampoc cap que digués: "Vull ser com ella". Tampoc m’identificava el vocabulari que s'utilitzava. I ara amb la nova generació de música i, a partir del programa, òbviament, vaig veure que sí que podia fer música amb el català que jo utilitzo, que hi havia possibilitat de fer un reggaeton, un dembow, el que volgués. Va ser això el que em va impulsar a tirar pel català.
T'ha ajudat l’onada emergent d'artistes?
100%. Jo crec que el programa va sortir just quan va començar aquesta onada i jo crec que en veure que gent en català estava omplint dos Palau Sant Jordi, va fer que s’impulsés molt més el tsunami i que sorgís aquesta generació cuinant coses superinteressants en català.
He vist que els teus referents per excel·lència són la Rihanna i la Beyoncé. Amb què t’han influenciat?
La Rihanna sobretot per la seguretat en ella mateixa i l’estil de música. Per mi és una bad bitch amb totes les paraules. És increïble. I la Beyoncé, el xou, la veu, com treballa, la constància... És que només puc fer que inspirar-me en elles. És brutal la passió que tenen i que transmeten.
Com ho extrapoles al directe?
Ho porto en intentar explotar la meva veu, tocar diferents registres, ser el més versàtil possible o ser constant en el moment de llançaments. Porto dos anys i no he parat. I ara mateix tampoc pretenc fer-ho. I a l’espectacle es veu reflectit en el ball, la dansa, que hi hagi un principi, nus i desenllaç, que el públic intenti acompanyar-me a mi en aquest viatge, que hi hagi totes les emocions possibles.
L’alter ego de Scorpio quan neix?
Mai em vaig plantejar quina part volia ensenyar de mi. Va néixer de forma natural i amb el pas del temps l'he anat polaritzant, per dir-ho d'alguna manera. A poc a poc l’he anat creant i jo creixent amb ella. Això també és bonic.
A Spotify, quan poses crèdits, surt Clara com a lletrista i Scorpio com a artista principal. Parla’m d’aquesta diferència.
Sí, al final soc jo, soc la Clara la que escriu i la que sent les coses. Scorpio és l’intèrpret. Tots tenim moltes facetes de nosaltres i aquestes són dues de les meves.
Et costa diferenciar-ho?
No, però sí que és veritat que hi ha alguns moments en què he sigut molt Scorpio, que hi ha molta promo o molts dies seguits de concerts... I sempre he intentat quedar ni que sigui 10 minuts amb els meus amics o passar-me per l'escola on estudiava o fer-me un cafè per recordar qui soc. Això crec que ajuda moltíssim i és el que em manté amb els peus a terra.
A Cara d bitch/verí trobem una lletra més personal que parla d’aquesta de la dualitat
Sí, al final, quan passo un període amb molts concerts i amb l’alter ego molt exposat, arribo a casa i no porto ni aquesta roba, ni aquest maquillatge, ni aquesta perruca. M’ho trec tot i soc jo. Hi ha com aquesta inseguretat que de sobte sorgeix de dir: “Qui m'estimarà?”. Sembla que de sobte tothom estima l’Scorpio, o el que veuen, però és una part de mi que exploto en un moment determinat, no soc jo 24/7. Vull que estimin a la Clara, qui hi ha a darrere. També la gent es fa una idea determinada de qui és l'Scorpio. Per exemple, ahir em preguntaven: “Si vols seduir algú, com el sedueixes?”. I soc fatal lligant, però la gent no ho sap perquè es fa com aquesta idea de l'Scorpio empoderada, segura de si mateixa i tal. Però realment és una faceta meva i quan arribo a casa soc molt sensible i intensa. Intento donar algunes pistes que soc així, també. Al final m'agrada fer cançons on la gent es pugui sentir identificada amb tots els moments que li poden passar a la seva vida.
Vaig saber el que era el feminisme amb 12 anys gràcies al discurs que hi ha a la cançó Flowless de Beyoncé, i em va canviar la vida
Inicies el disc amb Paris, concretament amb un discurs de Billy Porter (el primer home negre obertament gai a ser nominat i guanyar en qualsevol categoria d’actor principal als Emmy). Què et va portar a fer-ho?
Després de l'àlbum anterior vaig voler treure’m tot el corsé que portava, perquè artísticament, surts d'un programa. Sentia que tenia un públic i que m’hi havia d’adequar a aquell. I no és que no estigui contenta amb l’àlbum, sinó que hi ha moltes coses amb les quals ja no em sento identificada. Volia, literalment, fer el que a mi em venia de gust. També em va portar a fer-ho el fet que jo vaig saber el que era el feminisme amb 12 anys gràcies al discurs que hi ha a la cançó Flowless de Beyoncé, i em va canviar la vida. A més, considero que els artistes tenen una veu i l'han d'utilitzar cap a les causes que ens concernen com a persones humanes i de societat, sempre que pugui utilitzaré la meva veu per coses positives i per defensar coses que crec que són vitals. En aquest cas em va sorgir la causa LGTBIQ+ i vaig trobar aquest discurs de Billy Porter que és una icona per la comunitat, i és un discurs superpoderós, una declaració d'intencions en tota regla. Que l’àlbum s’iniciés amb la seva veu, em sembla, a part d’icònic i que et capta l'atenció, per mi era molt important començar així, recordar-me a mi mateixa que si en algun moment em perdia, que aquest era el camí que volia seguir per l’àlbum.
Amb què podem veure aquesta llibertat?
Les primeres línies de París: “Ho gravem en DVD, veure’ns ballar al club és pornhub del free” és que això no m'ho hauria ni plantejat a l’àlbum anterior i ara m’és igual, utilitzo les paraules que dic pel carrer i ja està.
També veiem referents de la causa LGTB amb les referències a El Dorado, el local de refugi LGTBIQ+ durant l’època d’entreguerres.
Exacte, tot parteix de veure el documental d’El Dorado quan eren les eleccions i jo estava a casa amb un amic que forma part de la comunitat i teníem por per si sortia l’extrema dreta. Ens va sorgir el sentiment de dir: “Merda, de sobte ens arrabassen els nostres drets perquè sí”. Sentia que necessitava treure aquesta veu perquè és importantíssim el fet que no ens oblidem que hem de continuar lluitant, que són lluites que, desgraciadament, no crec que mai deixin d'estar presents. També sentia que ara és com que les lluites ja no estan de moda, va haver-hi un moment –2015 o així – que estava molt vigent. La gent ja no penja una foto d’una manifestació, ja no està en auge. I quan no està en auge és quan ens oblidem i és quan ens prenen els drets. En viure això i veure el documental, em vaig sentir molt identificada amb el moment vital que vivia i d'allà va néixer el concepte i també com la idea de ser totalment lliure, viure la meva sexualitat al màxim i sobretot expressar-ho, no tenir por del que pensi la gent.
Sempre que pugui utilitzaré la meva veu per coses positives i per defensar coses que crec que són vitals
Trobes a faltar una mica la crítica social a la música actual?
Sí, jo crec que sobretot a la música catalana hi ha molt aquesta cosa festiva, i jo crec que es pot combinar les dues: pots ser festiu, però també pots tenir com una opinió i un jo artístic crític. Soc persona i soc ciutadana i vull que la gent sàpiga que opino això i que no m'importa utilitzar la meva veu. Ens hem de posicionar i no cal fer-ho només quan està a punt d’explotar una guerra.