Sant Geli de la Camarga (aleshores, comtat independent de Tolosa), 15 de gener del 1208. Fa 817 anys. Al paratge situat entre la muralla de llevant de la ciutat i el braç més occidental del riu Roine, dos desconeguts —que mai no serien identificats— assaltaven i assassinaven a punyalades Pere de Castellnou, nunci apostòlic al comtat de Tolosa i encarregat de convèncer les masses i el poder occitans per a abandonar el catarisme i retornar a l’obediència de Roma. Castellnou va ser assassinat quan havia cremat totes les possibles sortides negociades al conflicte i havia fracassat estrepitosament en la seva missió. I el seu assassinat (el d’un element políticament carbonitzat) seria el pretext que necessitaven els elements més radicals de la cancelleria pontifícia per a ordir una intervenció armada de grans dimensions: la Croada contra els albigesos.
Qui era Pere de Castellnou?
Pere de Castellnou era un monjo format a l’abadia de Fontfreda (als afores de Narbona), que havia assolit la dignitat de bisbe de Coserans (al comtat de Foix). El perquè havia estat nomenat nunci apostòlic al Llenguadoc i el perquè se li havia encomanat la missió d’erradicar el catarisme, s’explica —precisament— per la seva formació cistercenca i per la seva naturalesa del territori (era nascut i criat al Llenguadoc). Per aquests motius, Castellnou representava una garantia d’èxit. Sobretot perquè l’orde del Cister, d'ençà que havia estat fundat (segle XII), havia destacat per la seva extraordinària capacitat per a enquadrar la societat. Citeaux, la casa matriu, Fontfreda o els establiments cistercencs catalans de Poblet o Santes Creus, eren els referents religiosos, culturals i econòmics indiscutibles de la societat del seu entorn.
Qui eren els enemics i els possibles assassins del nunci apostòlic?
Castellnou era un gran coneixedor del paisatge social, polític, cultural i religiós sobre el qual havia de portar a terme la seva missió. Però la investigació historiogràfica apunta que aquest coneixement sociològic i la gran capacitat de predicació per a convèncer les classes populars no estaven acompanyats i complementats amb la necessària intel·ligència política per a relacionar-se amb els estaments de govern. Mai no va saber gestionar l’extraordinari poder amb el qual havia estat investit, i es va enfrontar amb Ramon VI Fredeló, comte independent de Tolosa, i amb Roger I Trencavell, vescomte independent de Carcassona, perquè protegien les comunitats càtares dels seus dominis. I va tenir, també, conflictes sonats amb els seus aliats, els bisbes de Tolosa, de Besiers, de Nimes i de Viviers, per una invasió de competències.
Qui era el patró de Pere de Castellnou?
El patró de Castellnou, és a dir, qui li havia encarregat aquella missió, era el pontífex Lotario dei Conti di Segni, membre d’una família patrícia de la Roma de l’època, que regnaria com a Innocenci III (1198-1216). Segons la investigació historiogràfica, el papa Conti va ser el més poderós de la llarga nòmina de pontífexs de l’edat mitjana. No tan sols es va preocupar de consolidar el Patrimonium (aquell territori central de la península italiana que, posteriorment, seria anomenat Estats Pontificis), sinó que va maniobrar constantment per a esdevenir el màxim poder terrenal del món conegut. Això explicaria el perquè, en aquell escenari de crisi d’autoritat (el desafiament càtar), el papa Conti sempre tindria a l’horitzó la intervenció armada: la brutal Croada contra els càtars (1209-1229), que se saldaria amb uns cent mil morts.
Quin paper va tenir l’Església occitana en aquella crisi?
Els historiadors medievalistes coincideixen a relacionar la força del moviment càtar a Occitània amb la feblesa de l’aparell eclesiàstic al territori. Arreu d’Europa, el règim feudal —implantat a cavall de l’any 1000— havia generalitzat una pràctica anomenada simonia (la compravenda de càrrecs eclesiàstics). Però on havia assolit nivells inaudits era, precisament, a Occitània, on la poderosa classe baronial i l’emergent i rica classe mercantil monopolitzaven aquests càrrecs. El papa Conti també va relacionar aquest fenomen amb el catarisme i amb la crisi d’autoritat, i va posar tot el focus sobre la casa comtal de Tolosa i sobre les cases vassalles dels tolosans —els Trencavell de Carcassona, principalment—, que no tan sols havien parasitat la jerarquia eclesiàstica del territori, sinó que també contemporitzaven amb les comunitats càtares.
Quin paper van tenir els poders occitans en aquella crisi?
El perquè el poder polític-militar i eclesiàstics occitans contemporitzaven amb el fenomen càtar s’explica per la composició sociològica d’aquesta comunitat "herètica". El catarisme, a Occitània, va ser professat principalment per les classes menestrals i mercantils urbanes, les grans aliades de la casa comtal de Tolosa, que, en aquell context i per la seva categoria de sobirans independents, exercien el paper de la corona en la clàssica distribució de poder del règim feudal (rei-noblesa-Església). El nunci Castellnou va assetjar i amenaçar, repetidament, el comte Ramon VI de Tolosa, i el va obligar a humiliar-se en diverses ocasions. Per aquest motiu, poc abans de culminar la seva desastrosa missió, rebria un enigmàtic missatge del tolosà: "aneu amb molt de compte, perquè els camins són plens de perills".
Quin paper va tenir la Corona catalanoaragonesa en aquella crisi?
Quatre anys abans de la mort de Castellnou (1204), el rei Pere I de Catalunya-Aragó havia renovat la tradicional aliança entre la casa de Barcelona i el Pontificat, que es remuntava a l’època de la independència catalana (987). Però el papa Conti no confiava en el rei català. Sobretot per la relació de parentesc i la comunió d’interessos entre les cases de Barcelona i de Tolosa. I va preferir comptar amb la casa reial francesa. A Tolosa i a Barcelona van llegir a la perfecció el veritable objectiu del papa Conti: fabricar una croada per a decapitar i substituir el poder politicomilitar i eclesiàstic al comtat de Tolosa i liquidar físicament el catarisme. Innocenci III havia elegit els francesos per l’absència de vincles personals i polítics amb el poder occità, que podien comprometre el resultat de l’operació d’usurpació i extermini.
El paratge on va ser assassinat Castellnou
Castellnou era un cadàver de prou categoria per a justificar la intervenció armada contra Tolosa. I a la primavera del 1209 (un any després de l’assassinat del nunci), el gruix de l’exèrcit croat —dirigit pel mercenari anglès Simó de Montfort i format per les hosts del rei de França i de diversos cavallers d’arreu d’Europa que hi eren moguts per les expectatives que generava una guerra de saqueig— acampava als afores de Sant Geli, reveladorament al mateix paratge on s’havia perpetrat aquell crim, molt probablement, de falsa bandera. A Sant Geli —allà on 455 anys abans (754) s’havia posat la primera pedra de la Marca de Gòtia i dels comtats carolingis catalans—, es començava a escriure el principi de la fi de l’Imperi català d’Occitània, l’ambiciós projecte d’unió dinàstica de les cases de Barcelona-Provença i de Tolosa-Carcassona.
Descobriu i completeu tota l’experiència amb nosaltres, a través del nostre viatge-experiència a la Camarga: