El posicionament del PSOE en relació a la crisi Catalunya-Espanya, tant de la direcció actual, com dels barons territorials, com de les velles glòries que combaten per mantenir poder i influència, ha posat novament en qüestió la condició esquerrana i progressista que  —per les seves sigles i per la seva història— se li pressuposa. El terme exacte és aquest: pressuposar. Perquè la història revela que el PSOE no sempre ha estat un referent del progressisme i de la democràcia. Una lectura atenta de la seva agitada història revela que dins del PSOE habita un component nacionalista espanyol molt potent que, en diverses ocasions, ha eclipsat la naturalesa socialista i obrera que s'identifica en les seves sigles. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), el PSOE va mantenir una posició d'intensa col·laboració amb els colpistes, que li valdria el reconeixement i l'agraïment del mateix dictador i dels elements més radicals d'aquell règim.

El vesper català

Els anys previs al cop d'estat, Catalunya era un vesper que es va fumigar amb els mètodes tradicionalment hispànics. L'atàvica cultura hispànica que resol els conflictes socials i polítics amb l'ús exclusiu de la violència. La crisi de 1919 havia obert, definitivament, el meló català, amb tota la varietat de llavors, de textures i de colors. Autonomisme monàrquic, federalisme republicà, independentisme transversal i sindicalisme de totes les tendències. Són els anys de la Mancomunitat  —liquidada per la dictadura —, que havia transportat Catalunya al llindar de l'estat de benestar i de la plenitud de l'autogovern. Són també els anys del pistolerisme de la patronal. I de la policia. Martínez Anido, governador de Barcelona, va ser assenyalat per la premsa i per l'opinió pública com el conspirador que havia ordit els assassinats de Francesc Layret i de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, líders indiscutibles del moviment obrer català. 

El triangle monarquia-militars-caciquisme

El 13 de setembre de 1923, Primo de Rivera, capità general de Catalunya i pare del fundador de Falange, proclamava l'enèsim pronunciament de la història d'Espanya, que la confirmava en el dubtós honor de liderar el campionat mundial de cops d'estat militars. Amb una particularitat: el cop d'estat de Primo de Rivera  —amb la destacada col·laboració del rei Alfons XIII— posava fi a un llarg període democràtic de cinquanta anys. Amb les obligades precaucions que implica parlar de democràcia a l'Espanya de principis del segle XX, és més exacte dir que posaria fi a mig segle de constitucionalisme. En aquell mig segle que separava Prim (el de Reus) de Primo (el de Jerez), havien passat moltes coses. Tantes, que la fanfarronada de 1923 ja no tenia ni tan sols l'aurèola pretesament progressista dels pronunciaments liberals del segle anterior. Era l'empoderament del caciquisme, de l'autoritarisme i de l'atavisme. L'Espanya eterna.

Alfons XIII, Primo de Rivera i Milans del Bosch / Arxiu d'El Nacional

L'eix Primo de Rivera-Mussolini

L'objectiu dels colpistes no era un altre que acabar amb el sistema constitucional, que vol dir l'alternança de partits en el govern espanyol: liberals i conservadors. Segrestar les Corts espanyoles i ocupar-les, exclusivament, amb els elements del nou partit d'ordre. Clarament inspirat en el moviment feixista de Mussolini i presentat al món com una gran operació de regeneració que volia extirpar els dos grans problemes que posaven en qüestió Espanya: la corrupció política i el “problema catalán”. I en aquell escenari imposat va ser on, sorprenentment, colpistes i socialistes van fer Pasqua i Rams. Besteiro i Largo Caballero, que controlaven tots els ressorts de la maquinària socialista, van obrir un intens debat  —que no era una altra cosa que una intensa campanya— per desplaçar el partit, que des del cop d'estat era a la clandestinitat, cap a l’òrbita “regeneracionista” del dictador. És a dir, cap al recer del poder.

La guerra interna i la clau de la cohesió

Naturalment, aquesta campanya no va estar exempta de tensions, que amenaçarien fins i tot de trencar la unitat del partit i del seu sindicat. Les bases del PSOE i de la UGT es van resistir com a lleons i com a lleones a col·laborar amb un règim dictatorial protofeixista que havia enviat als llimbs de la il·legalitat el moviment sindical sencer.  La proposta de Besteiro i de Largo Caballero, i de molts elements de la cúpula socialista de l’època, va ser considerada per les bases una autèntica indecència. El socialisme espanyol es va convertir en una olla de grills, fins que els seus líders, amb una hàbil jugada, van introduir al debat el “problema catalán”. El rebuig frontal a les reivindicacions catalanes es va convertir, de sobte, en el factor decisiu que cohesionava de nou el socialisme espanyol.  La humiliació espanyola a Cuba, a Puerto Rico i a les Filipines era recent i estava latent. Només n’havien passat vint-i-cinc anys. I les comparacions eren, a més a més d'odioses, inevitables.

Julián Besteiro / Viquipèdia

“Madrid bien vale una misa”

Naturalment, aquell trànsit accidentat cap el camí del nacionalisme  —l'espanyol, per descomptat— va tenir uns beneficis immediats i uns costos a més llarg termini. El règim dictatorial, que perseguia brutalment la destrucció de l'edifici polític i cultural català, va premiar els dirigents socialistes amb alguns càrrecs en l'estructura de poder de l'Estat. Largo Caballero, per posar un exemple, era nomenat consejero de Estado, compartint i departint com a tal amb els elements més reaccionaris del règim.  I Besteiro pactava amb Primo de Rivera un curiós camí, que no es faria mai, cap a un pintoresc sistema d'alternança, una pseudodemocràcia, amb la presència única i exclusiva de la Unión Patriótica, la dreta, o més ben dit, la ultradreta, i el PSOE, l'esquerra, o més ben dit, la pretesa esquerra de “los españoles de bien”. “Los de mal” (la majoria de les esquerres) quedaven exclosos del sistema. L’atàvica dicotomia hispànica bo-dolent, cristià-jueu, castellà-gitano, espanyol-català.

El poder pel poder

També, en aquell trànsit accidentat, es va renunciar a principis ideològics fundacionals que, com a mínim, posaven en qüestió la història del partit. El 1923, allò que “en cada bugada es perd un llençol” significaria, en el safareig casernari del Borbó i del dictador, renunciar als principis fundacionals del marxisme, del republicanisme i del federalisme. Llençar Pablo Iglesias a la paperera de la història. Una mica com tot el que va passar a Suresnes cinquanta anys més tard, a les acaballes del règim franquista. En aquell envit, González i Guerra jugarien el paper que mig segle abans havien interpretat Largo Caballero i Besteiro. I Fraga Iribarne, el de Primo de Rivera. Llençar la memòria de Pablo Iglesias, el fundador, a la paperera de la història a canvi d'obtenir una posició de domini. Una obscura maniobra de canibalisme polític i ideològic, un pacte sòlid amb el poder econòmic de l'Estat que, en tots dos casos, tenia un únic propòsit: el poder.

 

Felipe González i Joan Carles I / Wikimedia

 

Imatge principal: Francisco Largo Caballero / Viquipèdia