Roda d’Isàvena (comtat de Ribagorça, regne de Pamplona), any 990. Els monjos copistes del monestir completen el cinquè llibre de l’anomenat Codix Rotense. Aquell cinquè llibre es titula Ordo numerum regum Pampilonensium i és conegut en el món de la investigació historiogràfica com les "Genealogies de Roda", és a dir, els annals dels primers reis de Pamplona (dels segles IX i X, i del domini que, més endavant, seria Navarra) i dels primers bisbes de la diòcesi pamplonesa (dels segles V a X). Les "Genealogies de Roda" no són el punt de partida dels cognoms acabats en -ez. Ni tan sols són el punt de partida de cap mena de corrent patronímic. Però sí que són la primera referència escrita d’un patrònim construït amb un tipus de fórmula que conduirà a l’aparició dels cognoms acabats amb el sufix -ez.
Quina és aquesta primera referència documental?
Segons les "Genealogies de Roda", durant el regnat de Garsea I de Pamplona (852-870), fill i successor d’Ennec Aritza —fundador de l’estat basc medieval—, es va produir el segrest de l’hereu, de nom Fortun o Fortuny (862), que va restar captiu dels califes cordovesos durant vint anys (862-882). Des de la mort de Garsea I fins a l’alliberament i coronació de Fortuny I (870-882), el regne pamplonès va ser governat per un regent anomenat Garsea Scimenonis, emparentat amb Garsea i amb Fortuny, però originari d’un altre nucli familiar. Aquesta variant resultaria decisiva. Perquè quan va sorgir la necessitat de diferenciar el rei difunt i el nou regent —tots dos s’anomenaven Garsea—, es va recórrer a una fórmula revolucionària. Van incorporar a la identitat del regent un patrònim que era el nom del seu llinatge, Scimeno, amb el sufix final -is.
Garsea Scimenonis, el pioner
Garsea Scimenonis (García Ximénez, en la grafia actual) seria el pioner d’aquest sistema patronímic. Si més no, és el cas documentat més antic que coneixem. Però aquella flor no va fer estiu. Perquè en aquell moment (segles IX i X), els cognoms no existien. I els patrònims, que es construïen afegint al nom de pila el d’un llinatge o d’una qualitat física (com, per exemple, el cas del comte català coetani Bernat Tallaferro), eren un privilegi exclusiu de les classes privilegiades. Per tant, aquest sistema de construcció patronímic no es generalitzaria fins després de l’explosió demogràfica de l’any 1000 —un segle i mig més tard de l’existència del pioner Garsea Scimenonis—, quan el poder —arreu d’Europa i per una necessitat de control fiscal de la població— va imposar l'obligació de portar un cognom.
Quin significat tenia el sufix -is?
A l’hora de crear els patrònims (segles IX a XI), que, amb el decurs del temps, derivarien en cognoms, cada zona del continent va optar per un sistema de construcció diferent, en funció de la seva cultura i de la seva tradició. Als països de la façana atlàntica europea (com els regnes de la península Escandinava, de l’illa britànica o de la costa cantàbrica peninsular), es va optar majoritària per la fórmula "fill de..." per a construir els patrònims i, després, els cognoms. I en aquest cas, el sufix -is era la partícula que indicava aquesta filiació. Inicialment, els descendents d’un cap de casa anomenat Roderico (Rodrigo en la grafia actual) es passarien a cognomenar Roderiquis; els descendents de Gautiero passarien a cognomenar-se Gautieris; els de Fernando, Fernandis, o els de Martin, Martinis; entre moltíssims altres casos.
Per què el sufix -is es transforma en -ez?
Aquest punt sempre ha estat objecte de debat entre els genealogistes i els filòlegs. Però, en l’actualitat, la comunitat acadèmica accepta majoritàriament que aquesta evolució (-is cap a -ez) seria fruit de la influència de la llengua popular del regne de Pamplona, el territori matriu d’aquest sistema de construcció patronímic. I en aquest punt, és important destacar dos aspectes molt importants. El primer és que al regne de Pamplona de l’any 1000, que abastava els actuals territoris d’Euskadi, meitat nord de Navarra i quart septentrional de l’Aragó, l’eusquera era la llengua popular. I el segon és que el llatí vulgar del territori —que amb el decurs del temps evolucionaria cap a l’aragonès i el castellà— només era conegut i utilitzat per les classes privilegiades. La resistència de la fonètica basca medieval als acabaments en “s” explicaria aquesta transformació.
Quins equivalents tenia aquest sistema de construcció patronímica?
Dèiem abans que la construcció d’aquest sistema patronímic seria molt general a l’Atlàntic europeu. Però a cada territori amb les seves particularitats. Per exemple, als regnes escandinaus, s’empraria el sufix -sen, que vol dir "fill" i que s’incorpora al final d’un nom per a esdevenir cognom. Per exemple, Sorensen (fill de Soren). A Anglaterra passaria el mateix, però amb la petita variació -son, que crearia cognoms com Robinson (fill de Robin). I al ducat de Normandia —creat pels vikings de Rol·ló al segle IX—, la llengua dels conqueridors desapareixeria amb la primera generació (per l’absència de dones escandinaves en aquell fenomen colonitzador) i quan han de crear els seus cognoms utilitzen el prefix fitz-, que, en el llatí vulgar del territori, volia dir "fill". Per exemple, Fitzgerald (fill de Gerald) o Fitzpatrick (fill de Patrick).
I el sufix -ez vol dir, realment, fill?
En eusquera —en el medieval i en l’actual—, la partícula "ez" és una negació. Significa "no". Per tant, per aquest costat no s’explica l’associació entre el sufix -ez i la categoria "fill". Però, en canvi, la forma no evolucionada -is (la primera que es feia servir per a construir els patrònims) sí que té un significat que l’associa amb un concepte de filiació. En aquell cas, la partícula -is opera com una contracció de la paraula "filius", que, durant l’etapa alto-medieval (segles V a X), evoluciona a "filis" ("fill" en llatí vulgar del territori pamplonès). Per tant, i per exemple, a partir del nom de pila Rodericus, i utilitzant la fórmula comentada, es crea el patrònim Rodericus + filius > Roderico + filis > Roderico + is > Roderiquis > Rodríguez. Aquesta casuística és vàlida per a tots els cognoms que s’originen amb un nom de pila i que acaben amb la partícula -ez.
Com s’estén aquest sistema patronímic pels regnes de Castella i de Lleó?
Aquest sistema de construcció patronímic era molt senzill i, alhora, molt eficaç. Però la seva difusió pel territori castellà arribarà per herència basca. Castella, inicialment un comtat dependent de Navarra (segles IX a XI), va ser articulada per bascos, tant entre les elits dirigents com entre les classes populars. I quan Castella esdevé un domini independent (segle XI), ja porta l'empremta basca. Si més no, en aspectes com la construcció i la difusió del sistema patronímic. En canvi, al regne de Lleó, els cognoms acabats en -ez no es generalitzen fins a finals del segle XV, quan la cancelleria de la reina Isabel la Catòlica imposa la castellanització de l’administració lleonesa, que implica la desaparició de l’astur-lleonès i del gallec com a llengües de cancelleria i de cultura, i la sobtada i massiva aparició de cognoms acabats en -ez a l’oest peninsular.
L'-es portuguès i l'-is valencià
El poder baix-medieval portuguès també va utilitzar, profusament, el sistema de construcció creat pels pamplonesos dels segles IX a XI. Amb la diferència que la partícula iniciàtica -is, en comptes d’evolucionar cap a -ez, ho fa cap a -es. En canvi, els cognoms valencians acabats en -is, com Gomis, Ferrandis, Llopis o Peris, no es formen al territori, sinó que són producte de l’emigració navarresa al País Valencià durant el procés conqueridor catalanoaragonès (segles XIII i XIV). Aquests cognoms arriben al País Valencià amb la seva fonètica original (Gómez, Fernández, López, Pérez, etc.), però la inexistència del fonema /z/ en la llengua catalana i la tendència tradicional del català a evolucionar els acabaments en -es a -is (la dinàmica xipella) els transformaria, des de bon començament, en els actuals Gomis, Ferrandis, Llopis o Peris.
