Si un maneja una expressió força llarga referida a un concepte concret, sol acabar fent una sigla, molt més curta. Per exemple, a partir del terme document nacional d'identitat, acabem escrivint-ho DNI; el mateix passa amb impost sobre el valor afegit, que acabem escrivint-ho IVA. En el nom de les universitats passa el mateix: a partir de l'expressió Universitat Autònoma de Barcelona, en surt la sigla UAB. Noteu, a més, com les majúscules indiquen que allò és una sigla, no pas un mot corrent (aquest recurs tipogràfic és usual arreu excepte en italià).

A vegades passa que la sigla és més usada que l'expressió original. Els tècnics lingüístics de les universitats catalanes van detectar que, en el món informàtic, era habitual dir estructura LIFO i estructura FIFO; i van comprovar que algunes persones d'aquest món (no pas totes, és clar) ja no sabien quina era l'expressió original; solament coneixien la sigla! (L'expressió original és l'anglesa last in first out i first in first out, respectivament.)

Si una sigla fa referència a un objecte físic, a una malaltia, a una figura legal, etcètera, el fet d'usar-la recurrentment fa que acabi sent vista com una paraula

Si una sigla fa referència a un objecte físic, a una malaltia, a una figura legal, etcètera, el fet d'usar-la recurrentment fa que acabi sent vista com una paraula. Hi han casos que han entrat al diccionari, com ovni (d'objecte volador no identificat), sida (de síndrome d'immunodeficiència adquirida) o covid (de l'anglès coronavirus disease), que s'escriuen en minúscula precisament perquè ja són paraules corrents.

Però qualsevol corrector sap que aquest terreny és un pèl complicat. Per exemple, hi ha el terme oferta pública d'adquisició d'accions, que dona la sigla OPA. Avui la gent fa servir aquesta sigla com un nom: El banc X ha fet una opa hostil per a comprar el banc Y. Inclús s'ha generat el verb opar (usat sobretot en els dos participis, el de present i el de passat: l'empresa opant i l'empresa opada). Amb l'afegit que el problema és petit en sigles que es llegeixen d'una tirada (com OPA o IVA), però és més gran en sigles que es llegeixen lletra a lletra. Per exemple, en el cas del sistema de frenatge ABS (de l'expressió anglesa anti-lock braking system), un pot dir Vaig tindre un accident perquè em va fallar l'ABS. Aquí, ABS és percebut com un nom. I això planteja un problema ortogràfic: si aquest concepte és percebut com un nom, no s'hauria d'escriure em va fallar l'abeessa?

El cas del cap

El cas més vistent és la instal·lació per a l'atenció mèdica primària. Als anys 80 del segle XX, la Generalitat de Catalunya va construir-ne molts, i va decidir dir-ne centre d'atenció primària. Com que és una expressió llarga, ràpidament va sorgir la sigla: CAP. Ara bé: la gent ha acabat usant això com una paraula: He d'anar al cap a que em facin una recepta. Davant d'això, el diccionari normatiu hauria d'incloure aquesta paraula. En tot cas, els lingüistes haurien d'estirar les orelles als responsables polítics de la Generalitat d'aleshores. Era previsible que l'expressió centre d'atenció primària es digués en forma de sigla i que la sigla acabés sent un nom; i en català ja hi ha el mot cap que significa moltíssimes coses. Davant d'això, què costava dir-ne consultori o ambulatori, que són formes que sempre s'havien dit?

(Les persones que treballen en la correcció i l'edició de textos, si volen saber més sobre això, poden consultar l'escrit 'La lexicalització de sigles: pautes i propostes'.)