L'art és un món i no accessible per a tothom. Quan era petita i mirava el quadre de la meva habitació La dona lluna de Jackson Pollock no entenia res, simplement el mirava, mirava l'estranya criatura i els símbols de l'esquerra. M'aturava al seu ull travessat per una lluna que s'enquadra en una caralluna més gran i em preguntava intrigada pel rectangle que portava a les mans. Mercè Ibarz, escriptora aragonesa de la franja, autora d'obres com La terra retirada, una trilogia sobre la transformació del món rural, o biògrafa de Mercè Rodoreda amb Abeja furiosa de su miel, ens convida a mirar l'art i crear un vincle amb ell en No pensis, mira. Però, com ho fem, això? Com podem generar un moment íntim en un món intervingut pels telèfons mòbils? Un món on la gent ja no mira a la Gioconda, només la fotografia, puntualitzo, es fotografien a ells mateixos acompanyant-la.
Com si veiessis algú per primera vegada
Observar els colors, aprofundir en els tons, resseguir els traços o descompondre una composició són exercicis que ens poden salvar de la instantaneïtat líquida per transportar-nos a l'instant conscient. Ibarz, que va ser durant molts anys crítica en diaris i professora d'art en la carrera de Comunicació Audiovisual, s'allunya de les classes, però segueix impartint i ensenyant per entendre l'art sense prejudicis. És important mirar una obra com si veiessis algú per primera vegada, diu l'autora. Nostàlgica d'una mirada que potser ja no existeix, ens regala una petita lliçó en aquest Quadern d'Anagrama, una peça que passarà desapercebuda per a alguns lectors. A simple vista sembla un petit manual, però quan passes de la tercera pàgina, entens que Ibarz t'està dient: "Para, deixa el mòbil, només mira, mira i després si pots... pensa". Perquè, en els temps en què vivim, poca gent és capaç de parar atenció i, molt menys, de reflexionar en acabat.
Observar els colors, aprofundir en els tons, resseguir els traços o descompondre una composició són exercicis que ens poden salvar de la instantaneïtat líquida per transportar-nos a l'instant conscient
El títol l'ha pres de Ludwig Wittgenstein, matemàtic i filòsof. Al seu dia, ell es va preocupar que la gent no tingués criteri propi sobre les idees que provenia. Avui, Mercè Ibarz es preocupa de les mirades intervingudes i intoxicades. Quan mirem una obra d'art, segons l'autora "establim una relació personal com l'amor i l'amistat", aquesta obra ens parla i ens explica moltes coses, cal estar alerta al context, a la intrahistòria. Per a ella descriure el que veiem és imprescindible, ser sincers amb els nostres sentiments a l'hora d'expressar el que ens transmet, també. Com deia Duchamp i diu Ibarz, "els espectadors atorguem la posteritat a l'obra". El que proposa Ibarz està més relacionat amb una experiència immersiva que amb una realitat plausible lamentablement en els temps que corren. Des del meu punt de vista, els museus avui dia són circs de l'exhibicionisme, la majoria de les persones empunyen els seus telèfons com si anessin a caçar la millor fotografia, volen captar la millor estampa, però s'obliden de captar l'ànima dels quadres.
El títol l'ha pres de Ludwig Wittgenstein, matemàtic i filòsof. Al seu dia, ell es va preocupar que la gent no tingués criteri propi sobre les idees que provenia
En una part d'aquest petit text, que m'ha recordat lectures com Maneres de mirar de Berger o L'ull i la navalla d'Ingrid Guardiola, aprenem a accedir a l'art, potser no a través de la teoria, però sí a través de la pràctica de la mirada. Practicar la mirada, això era i això és sempre. La pràctica millor que la teoria. I tornar als nostres sentiments, a una relació artística genuïna, sense pretensions... Tornar a mirar la lluna de Pollock i donar-li la transcendència que es mereix: va ser el quadre de la meva infantesa.