De les tasques creatives, potser escriure és la que més varietat de teories, consells, guies, models i lliçons arreplega. Al final, a cadascú li funciona el que li funciona, però així no es venen manuals ni s'omplen tallers. També és sobre la que més tonteries es diuen, i la que més tonteria provoca.
Com d'escriure -entès en el nivell subzero: teclejar a l'ordinador i que surtin frases- quasi tothom hi sap -al contrari que, posem, tocar el violí o pintar al natural-, són molts els que ho confonen amb ESCRIURE, i es consideren escriptors i van pontificant sobre com fer-ho bé o malament. Ergo, venen manuals i omplen tallers. Amb tot, el malentès que sembla que més s'ha estès en aquests temps de narcisisme i postureig via xarxes socials és que publicar és el que fa a hom ser escriptor. D'aquí que n'hi hagi tants que veuen escriure com un peatge per tal de publicar i que, feliçment, se saltarien el primer pas, o que donen per fet que si han tingut èxit comercial és perquè són un tros d'escriptor.
Com d'escriure -entès en el nivell subzero: teclejar a l'ordinador i que surtin frases- quasi tothom hi sap -al contrari que, posem, tocar el violí o pintar al natural-, són molts els que ho confonen amb ESCRIURE
Aquest preàmbul ve per emmarcar el terreny en el qual es mou O NO. Llegir, escriure, publicar, un artefacte -paraula rebregada, però és que aquí hi ha assaig, experiència personal, hores de vol professional, crítica literària, manual i antimanual d'escriptura, fragments teatrals, gràfics i taules...- que en el fons és un llibre intransferible d'Adrià Pujol Cruells (Begur, 1971), un tot terreny -antropòleg, escriptor de gèneres diversos, traductor, docent, comissari artístic...- que podríem qualificar de franctirador hiperargumentatiu. És a dir, un que no es casa amb ningú, però justifica cada tret.
Des del mateix títol, O NO pretén exposar les seves fílies i fòbies lectores, la seva forma d'entendre l'ofici d'escriure i com veu algunes dinàmiques perverses del món editorial, des de l'avinentesa que tot és subjectiu i es pot capgirar. Qüestiona de cap a peus el que et dic, agafa el que vulguis, descarta el que et sembli, abandona quan et ragi, fins i tot crema el teu exemplar.
Pujol és un gust de professor, gamberro i savi, divertit i provocador, entre Diògenes i el John Keating de El club de los poetas muertos -m'havia deixat una "o" a la paraula "poetas" i penso que "professor petas" també el definiria bé: algú que al seu despatx et passa un porro mentre t'il·lumina sobre Moby Dick o La taronja mecànica. (Nota: si escric de forma tan col·loquial és en part perquè el llibre flueix en un registre despreocupat, proper i còmplice, mai en detriment de l'interès i profunditat del que es diu)-. Un professor que assegura que, quan dona cursos d'escriptura, el seu discurs el primer dia de classe fixa el seu objectiu en treure del cap dels alumnes el propòsit d'escriure per tal de publicar.
Des del mateix títol, O NO pretén exposar les seves fílies i fòbies lectores, la seva forma d'entendre l'ofici d'escriure i com veu algunes dinàmiques perverses del món editorial, des de l'avinentesa que tot és subjectiu i es pot capgirar
Amb un català riquíssim i juganer i fent servir el Robinson Crusoe de Daniel Defoe com a pal de paller argumentatiu -no crec que ningú l'hagi espremut, desxifrat i explicat tan bé com l'autor, que arriba a trobar un vincle brillant amb els polítics catalans a la presó o l'exili, al temps que reprodueix passatges d'una obra dramàtica pròpia i inèdita que revisa el clàssic des de dinàmiques alternatives en la relació entre el nàufrag i Divendres-, O NO se les fa venir per fugir de tota solemnitat al mateix temps que fa circular sense descans idees estimulants -amb gràcia, enginy i sornegueria - que li donen la volta a tant clixé i de nou tonteria sobre l'àmbit literari. Reproduïm una mostra (deu punts per incórrer en una de les convencions que tant dels nervis posen a Adrià Pujol, per dissimular una mica l'entusiasme):
10 punts per incórrer en les convencions:
1A. A l'hora de presentar-te a premis literaris, abans de tot "decideix quin és el teu codi ètic".
1B. Recorda que "els premis no han estat al darrere de cap obra mestra, o ben poc sovint".
2. "L'important és escriure i prou (...) Escriure sense retrovisors ni sensors d'aparcament".
3. "La literatura sempre ha de superar la realitat, en el sentit que l'ha de fer més real, més grassa, amb més gust de llimona, una versió teatral embogida, en qualsevol direcció. Si no ho pot fer, més val abstenir-se d'empitjorar-la, i pitjor encara, més val no mediocrejar-la".
4. Tenir fills "ajuda a lligar curtes moltes de les coses que poden convertir un escriptor en un perfecte gamarús, les ínfules, el genialisme descordat, el transcendentalisme inversemblant, la tonteria, resumint".
5A. "A l'escriptor mancat de fantasia esmolada no li serviran de res (les futileries vivencials)".
5B. "Si no ens movem de l'autoficció, penso que les vivències volcàniques no són ni més ni menys literàries que les vivències ordinàries".
6. "Les ficcions només intervenen al si d'elles mateixes. A tot estirar, es deuen a la seva època (...) la literatura és un univers autònom, amoral, m'atreviria a dir que és ahistòric (...) La literatura proporciona miralls, no solucions, un cop més, deformadors".
7. Cal preguntar-se si els escriptors pendents del glamour, els "amplificadors de la llengua de l'amo" poden escriure "lliurement o si per contra ho faran sota la premisa del lliurament -com una espècie de repartidors de Glovo que et porta a casa el que vols quan ho vols".
8. "Falsedats, ectoplasmes, còpies, la facultat principal d'un escriptor és la llibertat creativa al servei de res que no sigui la qualitat de l'obra".
9. "La ficció no vol dir mentida, vol dir modelat".
10. "El meu primer lector de lo meu soc jo". (Implícit: faries bé en fer el mateix amb lo teu).
O NO és, per descomptat, molt més que això. Per començar, ofereix unes notes a peu de pàgina tant o més bones que el text principal, en especial quan glossa lectures que recomana, i tot un conjunt de digressions -si és que el conjunt del llibre no és tot ell una gran digressió- tant o més atractives que les línies mestres (jo li demanaria que s'animés a escriure Història d'una pissarra i signaria una petició popular perquè les residències d'escriptors recolzessin autors responsables amb mainada perquè treballessin des de casa). El comentari sobre Noticias de libros, recopilació dels informes de lectura de Gabriel Ferrater que Península va publicar l'any 2012, pot entendre's com un intracomentari involuntari sobre el mateix O NO, si bé la darrera línia me la reservo per a mi: "Cada informe de lectura de Gabriel Ferrater és una demostració de tres coses principals. La primera és que sabia llegir amb esperit crític, sistèmic, polític i cataclísmic. La segona és que tenia talent per expressar-se de moltíssimes maneres diferents. I la tercera és que estava encantat d'haver-se conegut. Et recomano el llibre per aquests i altres motius".