Donosti, 30 de setembre de 1868. Fa 156 anys. La reina Isabel II i el seu seguici, anomenats popularment “la camarilla del bolsillo secreto”, abandonaven la seva residència d’estiu i es dirigien a França. Dos dies abans (28 de setembre) s’havia iniciat l’anomenada Revolució Gloriosa, i el general Prim, un dels tres líders d’aquell moviment, havia proclamat “els Borbons són l’impediment més gran per a modernitzar i democratitzar Espanya”. Amb els revolucionaris a les portes de Madrid, el primer ministre Gutiérrez de la Concha telegrafiaria a la reina i li recomanaria abandonar Espanya. Se n’anava la que, a l’inici del seu regnat (1833), havia estat “l’esperança blanca” dels, fins llavors, proscrits liberals; i que trenta-cinc anys més tard (1868) no era més que “la reina dels escàndols”. Per què va acabar sent anomenada així?
D’on venia Isabel II?
Isabel era la filla primogènita del rei Ferran VII (anomenat el “rey felón” —el rei traïdor-) i de la seva quarta esposa i neboda Maria Cristina de Borbó (anomenada la “reina de la corrupció”). Tres anys més tard (1833), Ferran VII moria víctima dels seus propis excessos i segons la Llei Sàlica, instituïda per Felip V (1713) i que impedia a una dona ser reina-titular, el tron li corresponia a Carles Maria Isidre, germà segon del difunt. Però la vídua Maria Cristina va maniobrar per a coronar la petita Isabel —de tres anys—, i per a aconseguir-ho sense haver de derogar cap llei, va indultar i excarcerar tots els liberals (proscrits i perseguits pel règim del seu difunt marit) i els va situar al poder a canvi del suport a la nova i discutida reina. Carles es va envoltar dels qui no entenien aquells indults i va esclatar la I Guerra Carlina (1833-1840).
Amb qui van casar Isabel II?
Conclòs el conflicte (1840) amb el triomf dels liberals; el general Espartero —el nou home fort del moment— passaria a ocupar la regència (desplaçant la vídua Maria Cristina) i negociaria el matrimoni de la jove hereva. El 1846, Isabel (Madrid, 1830) era casada amb el seu cosí, per partida doble, Francesc d’Assís (Aranjuez, Castella, 1822), fill del germà més petit de Ferran —Francesc— i de la germana de Maria Cristina —Lluïsa—. Aquell enllaç tenia un doble propòsit clarament polític: aïllar Carles Maria Isidre —el germà mitjà i líder del carlisme—, i garantir la continuïtat del cognom Borbó associat a la corona espanyola. I això darrer és molt significatiu, per què posa en relleu que el nacionalisme espanyol contemporani, que es formula en les files liberals del segle XIX, associa indestriablement la idea d’Espanya amb la monarquia borbònica.
El matrimoni d’Isabel, la veritable font del problema?
Tots els historiadors coincideixen que Isabel i Francesc d’Assís ni es van casar enamorats ni mai, en els seus cinquanta-sis anys de matrimoni, es van professar el més mínim afecte. Isabel, malgrat la seva joventut (tenia setze anys) ja era una promíscua escandalosa; amb polítics rellevants, militars destacats, negociants d’èxit i oficials de la guàrdia reial; que grimpaven al llit de la reina. Alguns divulgadors de la història, que escriuen amb un biaix clarament espanyolista i monàrquic, pretenen justificar l'injustificable afirmant que el problema d’Isabel no era la seva nimfomania (una patologia que havia afectat, i d’una forma escandalosa, a molts dels seus avantpassats); sinó que el que explicaria aquella conducta era el fet que “havia estat malcasada”.
“Paquita Natillas”
Quan van saltar a la palestra els primers escàndols (dècada de 1850), la reina ho va voler justificar culpant el seu marit de no complir al llit. En una recepció al Palau Reial (amb “besamanos” inclòs), Isabel es va despatxar proclamant: “Qué puedo decir de un hombre que la noche de bodas vestia más encajes que yo”. Enmig de la perplexitat general va acabar explicant que la nit de noces el va haver d’esperar més de mitja hora, i quan finalment va sortir del canviador li va clavar: “¡Por Dios, Paco, si llevas más puntillas que yo!”. Aquests comentaris, i d’altres que sortien de la boca de la reina-mare Maria Cristina, alimentarien la brama que Francesc d’Assís era homosexual. Li van penjar aquest estigma, que en aquell entorn social i en aquell context històric es considerava una xacra imperdonable; i el van motejar “Paquita Natillas”.
Els fills o no de la “reina dels escàndols” i del “Natillas”
Els historiadors que han investigat la vida conjugal de la reina i del “Natillas”, apunten la possibilitat —més que probable— que les relacions sexuals de la reial parella no passessin de la consumació del matrimoni (la nit de les “puntilles”). Però, en canvi, i oficialment, Isabel, popularment “de los Tristes Destinos” va tenir dotze fills. Entre ells Alfons, el sisè per ordre de naixement; però que, anys més tard —amb l’anomenada Restauració Borbònica, que no era altra cosa que el rearmament ideològic del nacionalisme espanyol (1874)— esdevindria el successor d’Isabel II com a Alfons XII. Tots sense discussió, eren fills biològics de la reina; però la qüestió és: ¿ho eren també del “Natillas”? I si no ho eren, com ja s’apuntava a l’època, ¿qui eren els pares biològics de la prole d’Isabel? ¿Qui era el pare biològic del futur rei Alfons XII?
Els amants d’Isabel II
La revista satírica dels Bécquer, desafiant la censura oficial, havia representat Isabel II fornicant, desimboltament, amb polítics i militars que feien cua a la “alcoba real” esperant el seu torn. I fornicant, lascivament, amb els animals de la quadra reial. Amb el temps, Isabel II acumularia una llarga llista d’amants, que hauria començat en l’adolescència amb el seu professor de música —el mallorquí Francisco Frontera—; i que hauria passat, entre altres, pel cantant de sarsuela Tirso de Obregón, pel general Francisco Serrano, popularment “el general bonito”, i que amb Prim i Topete lideraria la revolució que la destronaria (1868); pel polític José Ruiz de Arana, popularment “el pollo Arana”; pel seu propi secretari Miguel Tenorio o per l’oficial de la Guàrdia Reial Enric Puigmoltó.
Puigmoltó, el pare biològic d’Alfons XII i l’avi cinquè biològic de Felip VI?
Segons la investigació historiogràfica, Francesc d’Assís patia una malaltia congènita, coneguda com a Defecte Hipogenital amb Hipospàdies, que era una malformació dels conductes de l’aparell reproductor que li hauria impedit tenir descendència. I segons una part d’aquesta mateixa investigació el sisè fill de la reina, el futur Alfons XII, seria fill biològic d’un oficial de la Guàrdia Reial anomenat Enric Puigmoltó Mayans (Ontinyent, País Valencià, 1827 – València, 1900). Si algun dia es confirma, irrefutablement, el que ja s’afirmava durant el regnat d’Isabel II i el que sosté una part de la historiografia actual; ens trobaríem que el veritable llinatge de Felip VI, l’actual rei d’Espanya, no seria el Borbó d’origen francès; sinó el valencianíssim (d’origen medieval català) Puigmoltó. Quina paradoxa, oi? El traduirien a “Monteborrego”?
