La festa a casa de Carmen Balcells només havia de durar un dia, però es va allargar 24 hores més. L'excusa per continuar de farra va ser l'endarreriment en la partida del vaixell que havia de dur Mario Vargas Llosa a Lima després de quatre anys vivint a Barcelona. Va ser el darrer capítol de l'etapa de l'escriptor peruà, mort avui a 89 anys, a Catalunya. Per a molts, també va ser l'acta de defunció del Boom llatinoamericà, un dels moviments literaris més rellevants del segle XX, que va tenir en la capital catalana un dels seus principals epicentres.
🟠Mor Mario Vargas Llosa, guanyador del Nobel de Literatura, als 89 anys
Història d'un deicidi
"Barcelona és l’únic lloc on es pot treballar a gust. No, no hi ha perill que m’emprenyin. És la primera vegada que aconsegueixo escriure sense neguits, sense pensar en una altra cosa”, confessava Vargas Llosa a Robert Saladrigas en una entrevista publicada a la revista Destino l'any 1970, pocs mesos després de la seva arribada a la capital catalana. En aquell moment l'escriptor peruà ja havia publicat títols fonamentals en la seva bibliografia com La ciudad y los perros (1963), La Casa Verde (1965) i Conversación en La Catedral (1969) i era una de les figures més rellevants de l'escena literatura internacional. "Pel que fa a la seva difusió, els meus llibres probablement li deuen tant o més a ell que a mi. Si no fos per ell, potser jo encara seria un escriptor inèdit o publicaria en edicions de mil exemplars, que trigarien deu anys a exhaurir-se”. En aquesta declaració, Mario Vargas Llosa fa referència i evidencia la importància de l'editor Carlos Barral en la seva trajectòria. Va ser ell, juntament amb Carmen Balcells, la “Superagent Literari 009”, com l'anomenava Manuel Vázquez Montalbán, que van animar el Premi Nobel de Literatura 2010 a instal·lar-se a Barcelona. Aquí va coincidir amb l'altre gran nom del Boom llatinoamericà, el colombià Gabriel García Márquez. Vivien a tocar l'un de l'altre. Vargas Llosa al número 50 del carrer Osi. García Márquez al 6 del carrer Caponata. Aleshores eren inseparables. Faltaven sis anys perquè l'amistat es trunqués per un llegendari cop de puny que ja forma part de la història de la literatura universal.
Barcelona és l’únic lloc on es pot treballar a gust. No, no hi ha perill que m’emprenyin. És la primera vegada que aconsegueixo escriure sense neguits, sense pensar en una altra cosa
Va ser justament a Barcelona, ciutat a què va arribar després de viure a Londres i París, on Vargas Llosa va ultimar García Márquez: historia de un deicidio, tesis doctoral del peruà que acabaria esdevenint el que molt probablement és el millor assaig mai escrit sobre l'obra de l'autor de Cent anys de solitud. En una Barcelona que començava a albirar la democràcia, Vargas Llosa no va defugir els cercles que marcaven el pols cultural i social de la capital catalana d'aquells moments, molt especialment la colla de la Gauche Divine, però lluny de dedicar les nits a socialitzar a locals com la discoteca Bocaccio, a la Ciutat Comtal (on va néixer la seva filla Jimena Wanda Morgana), Vargas Llosa va dedicar els seus dies a llegir, corregir diverses de les seves futures obres, donar classes a la Universitat Autònoma i, capficat en el llegat de Flaubert, escriure La orgía perpetua, assaig que examina Madame Bovary com la primera novel·la moderna. Una vida gairebé espartana, però no exempta de memorables nits de gresca. Com aquella que va reunir Julio Cortázar, de pas a la ciutat, José Donoso, García Márquez i el mateix Vargas Llosa, els quatre màxims representants del Boom llatinoamericà, al menjador de Les Fonts de l'Ocellet, un restaurant del barri de Pedralbes, ja tancat, on se servia cuina tradicional catalana. La norma de la casa era que els comensals havien d'escriure ells mateixos la comanda. Regla que els lletraferits del Boom desconeixien. Cansat d'esperar, el cambrer se'ls va acostar i els va deixar anar: "Algú de vostès sap escriure?". Amb el pas dels anys, Vargas Llosa viraria la seva relació amb la capital catalana, però del 1970 al 1974 van ser els quatre anys que el Nobel va estimar Catalunya.