Colors grisencs, formigó, estètica preindustrial i el ciment brillant per una austeritat que frega l'estil vulgar, però que permet entreveure l'essència més primitiva dels materials. Aquesta seria la sensació d'un vianant en fer una ullada a un edifici brutalista, com s'anomena el corrent arquitectònic que ha guanyat protagonisme amb The Brutalist, la pel·lícula de Brady Corbet guanyadora de tres Oscars —n'optava a 10, entre ells millor pel·lícula— que ha tornat a encimbellar Adrien Brody amb l'estatueta com a millor actor dues dècades després de guanyar-la per El pianista. També s'ha emportat la millor banda sonora i la millor fotografia, i no és estrany, i és que fa un retrat idoni de la cruesa dels materials que caracteritza la brutalitat d'aquest estil d'arquitectura.
🔴 Guanyadors dels Oscars 2025: tota la llista de pel·lícules i artistes
A la pel·lícula, Brody interpreta un arquitecte hongarès i jueu (László Toth) que emigra als Estats Units després de la Segona Guerra Mundial i el drama de l'Holocaust, deixant allà la seva dona i la seva neboda. En arribar empalma diverses feines, fins que li sorgeix una oportunitat que no pot rebutjar: construir un complex de formigó per a un magnat ric (Harrison Lee Van Buren, interpretat pel nominat Guy Pearce). La cinta està rodada en Vistavision, una tècnica oblidada durant dècades, i té una durada de 215 minuts, que en els cinemes se supera amb una mitja part de 10 minuts.
Però anem a l'edifici que construeix l'arquitecte interpretat per l'actor novaiorquès, dominat pel ciment i els blocs minimalistes, sense ornaments ni decoracions excessives. L'arquitectura brutalista va sorgir en la dècada de 1950 al Regne Unit com a tècnica utilitzada en els projectes de reconstrucció de l'era de la postguerra, sobretot en el disseny d'habitatges socials i de baix cost influïts pels principis socialistes. Es tracta d'edificis que mostren els materials i els elements estructurals totalment nus. El formigó, el ciment o el maó solen ser els materials més utilitzats en les construccions brutalistes, sense pintar perquè puguin veure's en la seva pura essència. A més, les formes de tals edificis solen ser angulars i geomètriques, per la qual cosa també s'ha utilitzat per construir edificis institucionals com biblioteques, ajuntaments o universitats.
Que la pel·lícula agafi el nom d'aquest estil no és casualitat, sinó que el brutalisme passa a ser un personatge més, per haver nascut de la necessitat de reconstruir les ciutats devastades pel conflicte bèl·lic i apostar pels edificis econòmics, sense pretensions estètiques i més funcionals i resistents. L'arquitecte suec Le Corbusier va ser el seu màxim impulsor i va establir les bases del moviment; va desenvolupar l'Unitè d'Habitation a Marsella, un concepte de tipologia residencial que va establir les bases de diversos conjunts d'habitatges dissenyats a tot Europa utilitzant la puresa del formigó. De fet, la paraula brutalisme prové del terme francès béton brut —formigó cru—, i va ser adoptada pel crític britànic Reyner Banham per descriure aquesta arquitectura sòbria.
Però l'austeritat no està renyida amb la personalitat, i és que les estructures del brutalisme també transmeten sensació de fortalesa i solidesa en jugar amb els volums geomètrics, la llum i l'ombra. D'aquesta manera, de la importància de la seva funcionalitat en temps foscos va passar a ser vista com un tipus d'arquitectura sincera i moral, que es mostra tal com és i sense cap mena d'ornament, i que va viatjar per tot el món amb grans edificis icònics en ciutats com Boston, Londres, Berlín o Barcelona.
