Si hi havia algú capaç de congregar 1.500 persones per a una presentació de llibre, aquest era Quentin Tarantino. El cineasta ha presentat aquest diumenge les seves Reflexions sobre cinema (Columna, 2023) al Teatre Coliseum de Barcelona davant un públic molt entregat que ha rebut d’ell exactament el que en podia esperar: una lliçó de cinema explicada amb el nervi, l’humor i l’entusiasme habituals del director, que a preguntes del crític Jordi Costa s’ha dedicat a explorar aquelles pel·lícules que l’han fet com és i que expliquen millor la seva vida del que segurament ho hauria fet un relat típicament autobiogràfic. De fet, el millor de l'espectacle és que et fa més conscient que mai del paper que juguen aquestes pel·lícules a l’univers del cineasta.
El millor de l'espectacle és que et fa més conscient que mai del paper que juguen aquestes pel·lícules a l’univers del cineasta
La mateixa estructura de l’acte (una entrevista i una lectura d’un dels capítols) acaba creant un clímax en què es subratlla la veritable naturalesa del llibre, un sentit homenatge a aquelles persones que han influït decisivament en la seva manera de mirar, analitzar i fer cinema. I que ens porta els espectadors a mirar pel·lícules com Jackie Brown o Django desencadenat (sobretot aquesta) d’una altra manera.
Parlant d'ell a través del cinema
A Barcelona Tarantino ha parlat d’ell, com fa al llibre, a través de les pel·lícules que va veure de ben petit (“abans del que tocava per edat”), preferiblement amb la seva mare i l’ecosistema que emanava d’ella. El cineasta ha proclamat el seu amor per les pel·lícules d’explotació, que sempre han estat a l’essència del seu cinema, i ha parlat d’algunes de les que més venera, com Rolling Thunder (aquí El expreso de Corea) o els vehicles de lluïment per a Jim Brown, fins al punt de ser l’únic rostre blanc en un immens cinema ple de públic afroamericà. S’ha referit a la violència, la pròpia i la que mostren pel·lícules com Deliverance, i ha defensat que el cinema és l’únic art que la pot portar “a un altre nivell” des del punt de vista catàrtic, humorístic i estètic. Amb tot, ha declarat amb vehemència que aquí la veritable font de traumes, la que ha fotut la vida enlaire de nens durant dècades, és Bambi. Creu que aquesta és una violència que et marca, ja que “als anuncis no et preparaven per veure com la mare de Bambi moria als pocs minuts i després ell havia de sobreviure en un món postapocalíptic”. Esclat de rialles entre el públic.
A Barcelona Tarantino ha parlat d’ell, com fa al llibre, a través de les pel·lícules que va veure de ben petit
Preguntat per Scorsese (Taxi Driver, un altre dels títols molt citats) i la seva polèmica amb Marvel, Tarantino no ha donat la raó al director ni ha entrat en el fang. “He llegit còmics de Marvel des de sempre, però diguem que aquestes pel·lícules han arribat tard a la meva vida”. També ha reconfirmat que la seva propera, i en teoria última pel·lícula, serà The movie critic, que es prepara per escriure un segon volum de Reflexions sobre cinema centrant-se més en els 80 (dècada, per cert, que al primer volum ja apareix molt desmitificada) i ha dedicat una part de la presentació a parlar d’algunes de les seves pel·lícules espanyoles de referència. Ha citat Vicente Aranda, Antonio Isasi-Isasmendi (a qui ha batejat com el “Don Siegel espanyol”) i La residencia de Chicho Ibáñez Serrador, de la que sempre en parla amb admiració. I així, després d’anàlisis molt personals sobre l’evolució del cinema, les transformacions de Hollywood, els cineastes que han redefinit els gèneres i els ressons que tot això té la seva obra, Tarantino ha acabat parlant de Floyd, el conegut de la seva mare amb qui finalment va poder parlar del cinema que li agradava i la primera persona a qui va llegir un guió. Floyd és el protagonista del darrer capítol del llibre, el que Tarantino ha llegit per tancar l’acte. Escoltar-lo per boca del cineasta crea exactament el mateix efecte que et provoca Reflexions sobre cinema des de la primera a l’última pàgina: vols veure o redescobrir tots els títols dels que hi parla i, per descomptat, les del mateix Tarantino.