Quentin Tarantino, un dels directors essencials per narrar la història del cinema, ha debutat com a escriptor amb Hi havia una vegada a Hollywood, particular revisió del guió de la seva darrera i homònima pel·lícula. Una novel·la que dimecres de la setmana passada dimecres dia 30 de juny, va publicar en català l'editorial Columna i de la qual avui us oferim el seu primer capítol. 


Hi havia una vegada a Hollywood és el debut com a novel·lista de Quentin Tarantino. Foto: Art Streiber

Hi havia una vegada a Hollywood

El timbre del dictàfon de l’escriptori d’en Marvin Schwarz fa un brunzit. El dit de l’agent de l’agència William Morris prem el botó de l’aparell.

—És per la cita de dos quarts d’onze que em truca, senyoreta Himmelsteen?

—Sí, senyor Schwarz —diu la veu de la seva secretària a través del minúscul altaveu—. El senyor Dalton és aquí a fora.

En Marvin torna a prémer el botó.

—Quan vostè vulgui estic a punt, senyoreta Himmelsteen.

Quan s’obre la porta del despatx d’en Marvin, la seva jove secretària, la senyoreta Himmelsteen, entra primer. És una noia de vint-i-un anys amb un aire hippy. Porta una minifaldilla blanca que deixa a la vista unes cames llargues i bronzejades i els cabells castanys llargs recollits en dues cues estil Pocahontas que li baixen per cada banda del cap. En Rick Dalton, l’atractiu actor de quaranta-dos anys amb el seu habitual tupè engominat estil pompadour, entra darrere d’ella. El somriure d’en Marvin s’eixampla mentre s’aixeca de la cadira de l’escriptori. La senyoreta Himmelsteen intenta fer les presentacions, però en Marvin la interromp:

—Senyoreta Himmelsteen, acabo d’empassar-me un festival de cine d’en Rick Dalton, no cal que me’l presenti. —En Marvin se li acosta i allarga la mà per fer una encaixada amb l’actor cowboy—. Xoca-la, noi.

En Rick somriu i estreny la mà de l’agent amb força.

—Rick Dalton. Moltes gràcies, senyor Schwartz, per dedicar-me el seu temps.

En Marvin el corregeix.

—És Schwarz, no Schwartz.

Hòstia santa, ja l’he cagat només de començar, pensa en Rick.

—Maleït sigui... Em sap greu... senyor SchWARZ. Mentre el senyor Schwarz li estreny una última vegada la mà, diu:

—Digue’m Marvin.

—Marvin, digue’m Rick.

—Rick...

Es deixen anar les mans.

—Em permets que la senyoreta Himmelsteen et porti alguna cosa per beure?

En Rick rebutja l’oferiment.

—No, estic bé.

En Marvin insisteix.

—Segur que no vols res? Cafè, Coca-Cola, Pepsi, Simba?

—D’acord —contesta en Rick—. Potser un cafè.

—Perfecte. —En Marvin dona un copet a l’espatlla de l’actor i es gira cap a la jove secretària—. Senyoreta Himmelsteen, seria tan amable de portar un cafè al meu amic Rick? I un altre per a mi també.


L'editorial Columna ha publicat en català Hi havia una vegada a Hollywood

La noia assenteix amb el cap i travessa el despatx. Quan està a punt de tancar la porta darrere seu, en Marvin crida:

—Ah, i que no sigui aquell mata-rates de Maxwell House que tenen a l’office. Ves al despatx d’en Rex —li ordena—. Ell sempre té el millor cafè; però que no sigui aquella merda turca —l’adverteix.

—Sí, senyor —contesta la senyoreta Himmelsteen, i després s’adreça a en Rick—. Com el pren el cafè, senyor Dalton?

En Rick la mira i diu:

—Que no ha sentit allò que diuen? El negre és preciós.

En Marvin fa una riallada que sembla un clàxon i la senyoreta Himmelsteen es tapa la boca amb la mà mentre riu per sota el nas. Abans que la secretària pugui acabar de tancar la porta, en Marvin crida:

—Ah, i senyoreta Himmelsteen, si no és que la meva dona i els fills tenen un accident mortal a l’autopista, no vull que em passi cap trucada. De fet, si la meva dona i els fills estan morts, en fi, estaran igual de morts d’aquí a mitja hora, o sigui que no em passi trucades.

L’agent fa un gest a l’actor perquè s’assegui en una de les dues butaques de pell que hi ha encarades, amb una tauleta de centre amb la superfície de vidre entremig, i en Rick es posa còmode.

—Abans de res —diu l’agent—, una salutació de la meva dona, la Mary Alice Schwarz! Ahir al vespre vam fer una sessió doble de Rick Dalton a la nostra sala de projeccions.

—Uau. Això és un honor i alhora em fa vergonya—contesta en Rick—. Què vau mirar?

—Tanner i Els catorze punys de McCluskey.

—Ah, són dues de les bones —diu en Rick—. McCluskey està dirigida per en Paul Wendkos. És el meu director preferit. Va fer Esquitx. En principi jo hi havia de treballar. Al final en Tommy Laughlin va aconseguir el meu paper. —Llavors fa un gest magnànim per treure-hi importància—. Però no passa res, em cau bé en Tommy. Ell em va ficar a la primera gran obra que vaig fer.

—De debò? —pregunta en Marvin—. N’has fet molt, de teatre?

—No gaire —contesta—. M’avorreix molt fer el mateix rotllo una vegada i una altra.

—Així que en Paul Wendkos és el teu director preferit, eh? —pregunta en Marvin.

—Sí, vaig començar amb ell al principi de tot. Surto a la seva pel·lícula amb en Cliff Robertson, La batalla del Mar del Corall. Se’ns veu a en Tommy Laughlin i a mi tota l’estona plantats al fons d’aquell maleït submarí.

En Marvin fa una de les seves afirmacions de la indústria:

—Collons de Paul Wendkos. Un especialista d’acció infravalorat.

—Tens tota la raó —contesta en Rick—. I quan vaig aterrar a El caça-recompenses, va venir i en va dirigir set o vuit episodis.

Llavors en Rick pregunta, esperant un compliment:

—Bé, espero que la sessió doble de Rick Dalton no fos gaire insuportable per a tu i la teva dona...

En Marvin es posa a riure.

—Insuportable? Què dius, ara! Meravellós, meravellós, va ser meravellós —diu en Marvin—. La Mary Alice i jo vam mirar Tanner. A la Mary Alice no li agrada la violència que hi ha a les pel·lícules modernes, o sigui que en McCluskey el vaig mirar jo sol quan ella se’n va anar a dormir.

Se sent un lleu truc a la porta, i tot seguit la senyoreta Himmelsteen amb la seva minifaldilla entra al despatx amb dues tasses de cafè fumejant per a en Rick i en Marvin. Amb molt de compte dona les begudes calentes als dos homes.

—És del despatx d’en Rex, oi?

—En Rex diu que li deu un dels seus cigars. L’agent esbufega.

—Coi de jueu garrepa, en tot cas l’únic que li dec és una coça al cul.

Tots riuen.

—Gràcies, senyoreta Himmelsteen; això és tot de moment.

La noia se’n va i deixa els dos homes parlant del món del cinema, de la carrera d’en Rick Dalton i, el més important, del seu futur.