Querer és una sèrie que tracta sobre el maltractament psicològic i l'abús físic al si d'un matrimoni. Posa sobre la taula què és el consentiment al llit conjugal. Però durant els quatre capítols de metratge no se sent ni un crit, ni una paraula altisonant, ni tan sols no es veu una escena de violència reconeixible. Perquè la millor ficció del 2024, i una de les millors de sempre, narra amb mestria el dolor cec, aquell que és present en l'ambient, però que no fa falta mostrar.
🟠'Los años nuevos': ja t'has discutit per la nova sèrie de Rodrigo Sorogoyen?
La millor ficció del 2024, i una de les millors de sempre, narra amb mestria el dolor cec, aquell que és present en l'ambient, però que no fa falta mostrar
Després de trenta anys de matrimoni i dos fills en comú, Miren abandona el domicili i denuncia el seu marit per violació continuada. L'espectador coneix la trama des d'aquest punt. Amb la decisió ja presa. La sèrie no recorre a salts en el temps ni a dramatitzacions. I és tan sòbria, tan crua, que els personatges són amables, matussers, uno di noi, deixant de banda alguna sortida de to del fill de papa Miguel Bernadeu. Tot discorre en un to contemplatiu on s'escolten les respiracions i l'empassar saliva.
Tracta l'espectador com mereix: com aquell innocentot que molt probablement també va escoltar al seu pare sobrepassar-se en més d'una ocasió i avui sap que això era falsa normalitat sostinguda pel patriarcat
La ficció escrita per Alauda Ruiz de Azúa, premi Goya a la millor direcció novella per Cinco lobitos (2022), explica el punt de partida del divorci i de l'assumpció del maltractament, el judici, els danys col·laterals, la incomprensió cap a la dona i, sobretot, la complexitat dels fets. Especial èmfasi a això últim. No pinta bons i dolents. No necessita heroïnes ni de botxins. Tracta l'espectador com mereix: com aquell innocentot que molt probablement també va escoltar al seu pare sobrepassar-se en més d'una ocasió i avui sap que això era falsa normalitat sostinguda pel patriarcat.
Les ferides de la cultura de la dominància
S'han fet unes quantes ficcions nacionals sobre violència de gènere. Des de sèries d'època, Hache (2019); thrillers, El inocente (2021), i fins i tot blockbusters on es recorre a l'apoderament una vegada després d'una altra, digui's Sky Rojo (2021) o l'ultra popular La casa de papel (2017). Però de totes elles, la més impactant és Querer, on el feminisme és el fons del tauler, el tapet, però el que veritablement important són les ferides que crea la cultura de dominància de l'home: en les dones, en els fills i fins i tot –un meló sempre complicat de manipular– en el mateix home.
El feminisme és el fons del tauler, el tapet, però el que veritablement important són les ferides que crea la cultura de dominància de l'home: en les dones, en els fills i fins i tot –un meló sempre complicat de manipular– en el mateix home
Així ho interpreta el sorprès, meravellosament treballat, personatge de Pedro Casablanc, que mai no arriba a tenir clar què ha fet malament. És un retrat pedagògic i necessari, vibrant, però en veu baixa. Així ho mostra la inquietant mirada compungida, però de gest valent, Nagore Aranburu, el personatge del qual dissemina l'arc del voler com mai fins ara: voler per a les dones ha estat sostenir, fins a situacions inconcebibles i malcarades. Maltractament cec, mut, gairebé imperceptible al món.
Querer és una sèrie que es veu en apnea, compungit per una angoixa massa propera per a tothom. És una sèrie de grans ecos. De diàlegs espaiats per pensar. És la millor ficció contemporània en castellà
Querer és una sèrie que es veu en apnea, compungit per una angoixa massa propera per a tothom. És una sèrie de grans ecos. De diàlegs espaiats per pensar. És la millor ficció contemporània en castellà, i l'enèsim encert de l'any de Movistar Plus. Un punt per sobre de qualsevol altra de la plataforma, que es reparteix les millors entre el final de Rapa, Celeste o Los años nuevos.