Lieja (Principat imperial de Lieja); 12 de novembre de 1496. Fa 528 anys. Se celebrava el casament de Felip d’Habsburg i Joana de Trastàmara, de divuit i disset anys, respectivament. Aquelles noces formaven part d’un ambiciós projecte polític, negociat i pactat per la Monarquia Hispànica i el Sacre Imperi Romanogermànic, que tenia l’objectiu immediat d’aïllar França i obligar-la a renunciar a la idea de dominar la península italiana. I, a mitjà i llarg termini; crear una nissaga reial que havia d’unir els dos dominis i esdevenir la més poderosa del continent: els nous Cèsars d’Europa. Però Felip i Joana van tenir una relació convulsa i les seves vides han alimentat un mite amb llums i ombres. Qui era, de debò, Felip d’Habsburg i per què i qui l’anomenava “el Bell”?
D’on venia “el Bell”?
Felip havia nascut el 1478 a Bruges (comtat independent de Flandes); i era el fill primogènit de Maximilià d’Habsburg, arxiduc independent d’Àustria i emperador electe del Sacre Imperi Romanogermànic (segon emperador de la nissaga Habsburg); i de Maria de Borgonya; duquessa independent de Borgonya i comtessa independent de Flandes, d’Holanda, de Zelanda i d’Hainaut. Per tant, Felip, estava cridat a heretar —pel cap baix— el conglomerat austroborgonyó i, si es complien les expectatives, estava cridat, també, a obtenir el favor dels prínceps-electors de l’Imperi i rellevar el seu pare com a emperador. Dit això, queda clar que Felip era una de les peces més prometedores del tauler polític europeu de l’època; i s’entén l’interès de la monarquia hispànica (del seu futur sogre Ferran) per enllaçar-lo amb Joana.
El casament amb Joana
Les fonts de l’època descriuen Felip com un jove molt atractiu. Però, sobretot, descriuen el seu caràcter i la seva conducta. I el dibuixen com un personatge autocomplagut i presumit (les seves mans i les seves ungles eren motiu d’admiració) i, al mateix temps, frívol i desinhibit (molt en la línia d’aquella cort de Brussel·les on s’havia criat). Per totes aquestes causes va xocar amb Joana, que venia d’una educació familiar i religiosa i d’una cort sòbria i austera. Alguns investigadors sostenen que a l’inici del matrimoni (els van casar poques setmanes després de conèixer-se) la jove parella va viure un idil·li. Però la majoria de les investigacions ho posen en dubte; i afirmen que mentre Joana es va enamorar perdudament; Felip i el seu entorn més immediat (família, amics, consellers) només li van dispensar menyspreu.
Per què l’anomenaven “el Bell”?
Joana no estava cridada a succeir els seus pares (els anomenats Reis Catòlics); però la prematura mort dels seus germans grans Joan (1497) i Isabel (1498) i la del seu nebot Miquel de la Pau —fill d’Isabel— (1500), la van col·locar al disparador. El 1501 era confirmada com a hereva i iniciava el viatge a la Península —amb Felip— per rebre el nomenament. Anant cap als dominis hispànics, travessant França, es van aturar al castell de Blois (a la vall del riu Loira) per complimentar el rei Lluís XII, el gran rival dels Reis Catòlics. Segons les fonts documentals, el rei francès —bé sigui perquè volia afalagar els seus hostes, bé sigui per sorneguer, bé sigui perquè realment va quedar impressionat amb Felip—, va proclamar: “Attendez, mes vassaux, voici un beau Prince” (Guaiteu, vassalls meus, vet aquí un bell príncep).
Les males relacions amb la sogra
L’arribada de Felip (1501) a la Península va ser molt tensa. Isabel no li va perdonar la mala vida que havia donat a la seva filla. A Brussel·les, Joana havia estat víctima d’un humiliant menyspreu i d’una perversa solitud (actualment ho anomenem assetjament) que li havien provocat una forta ansietat. Un problema que s’intensificaria a partir del moment que va contraure una sífilis que li havia contagiat Felip. I, quan arriben a Toledo (1501) Joana ja presentava símptomes clars de desequilibri. Tot i això, es van imposar els interessos d’Estat; i ni els estaments de poder hispànics ni la mateixa reina Isabel no van posar objeccions al nomenament de Joana... principalment —i reveladorament— perquè tenia al costat Felip, un home format i capacitat per compartir —o, si calia, assumir— la governació dels regnes de la seva esposa.
Les males relacions amb el sogre
Tres anys més tard, poc després de la mort d’Isabel la Catòlica (1504) la parella retornava a la Península. Felip i Ferran, gendre i vidu —respectivament— de la difunta; van donar Joana per amortitzada. Es van envoltar de poderosos aliats i es van lliurar a una lluita pel poder que no acabaria en una guerra civil per l’amplada d’una ungla. El vidu Ferran va recórrer als seus aliats tradicionals (les classes mercantils catalanovalencianes, i la baixa noblesa castellanolleonesa). I el gendre Felip només va haver de girar el cap per trobar els enemics del Catòlic i dels seus aliats (l’aristocràcia latifundista castellanoandalusa). Quan les Corts de Toledo van ensenyar la porta del carrer al Catòlic, amb la cita que quedaria per la història “viejo catalanote, vuélvete a tu nación”, Felip "el Bell" era al darrere amb un somriure contingut.
La veritable mesura de Felip
Certa historiografia espanyola afirma que Ferran, generosament, es va retirar de la lluita per no tenyir de sang els camps de Castella. Però la realitat és una altra. Ferran, intel·ligentment es va retirar de la cursa (Concòrdies de Salamanca, 1505 i de Villafáfila, 1506) perquè a camp obert —és a dir, militarment— no tenia cap possibilitat (el gruix de l’exèrcit hispànic era a les ordres directes de les aristocràcies castellanoandaluses). I perquè sabia que Felip d’Habsburg havia estat convertit en la icònica encarnació de tot allò que les aristocràcies castellanoandaluses detestaven de Ferran i dels catalanovalencians. La cita “antes alemanes que catalanes” de la contemporània marquesa d’Aguirre, té un llarg recorregut. I és, també, durant aquella època (1504-1506) que es generalitza l’apel·latiu “el Hermoso”.
“I que sembli un accident”
Ferran va decidir que Felip era la peça a eliminar. Físicament. D’una forma discreta i “que sembli un accident”. El setembre de 1506, “el Bell”, convertit en Felip I de Castella i de Lleó, es desplaçava a Burgos per despatxar temes d’estat. I s’allotjava a la Casa del Cordón. Segons la versió oficial va jugar un partit de pilota en un trinquet ombrívol i la suada i la beguda li van provocar una pneumònia que, en tan sols quatre dies, el conduiria a la mort. Però la investigació moderna ens aporta unes dades molt reveladores. La Casa del Cordón era la residència de Joana d’Aragó-Nicolau, filla natural del Catòlic i que sentia una veritable admiració pel seu pare. I les anotacions dels metges que el van atendre diuen que durant aquells quatre dies (21 a 25 de setembre de 1506), “el Bell” no va parar de vomitar sang. Pneumònia? Pesta?... Emmetzinament?
