Reus, 7 de juliol del 1931. Fa 93 anys. El Banc de Reus, primera entitat financera de Catalunya i una de les quatre principals de l’estat espanyol, feia fallida i tancava portes. Dos dies abans, el 5 de juliol, Indalecio Prieto (PSOE), ministre d’Hisenda del primer govern de la II República espanyola, havia ordenat la retirada de tots els saldos de titularitat estatal dipositats al Banc de Reus. Aquella sobtada maniobra impediria l’entitat reusenca afrontar els venciments (lletres de canvi, pagarés i girs negociats pels seus clients comerciants i industrials) i provocaria una onada de terror entre els seus dipositants (empreses i particulars) que en precipitaria la fallida.
El Banc de Reus, en negociacions amb la Generalitat per a esdevenir el banc públic de Catalunya, va ser enfonsat amb una operació d’estat. Darrere aquella trama, l’opinió pública va assenyalar l’empresari Horacio Echevarrieta, màxim accionista dels bancs de Bilbao, de Biscaia i de Santander, de l’energètica Iberduero i de l’aerolínia Iberia; comissionista, espia, i amic personal del deposat rei Alfons XIII. Però quin paper va tenir Echevarrieta en aquella trama? Quins interessos personals i compartits el movien per a participar-hi? Qui era i, sobretot, a qui representava Echevarrieta?
Els orígens d'Echevarrieta
Horacio Echevarrieta (Bilbao, 1870), va néixer i va créixer en una família de l'oligarquia basca, resident a l’elitista nucli de Neguri i enriquida amb el negoci del carbó i el ferro. El seu pare, Cosme Echevarrieta Lascurain (Bilbao, 1842 – Deusto, 1903), havia fet una fortuna amb el negoci miner i havia estat el fundador i propietari d’un dels principals emporis industrials bascos de finals del segle XIX, la Casa Echevarrieta y Larrinaga, que seria la plataforma de llançament a l’arena empresarial del seu fill Horacio. Segons els estudiosos de la història dels Echevarrieta (Penche, Ossorio), Cosme va ser, també, el polític republicà més destacat a la Biscaia de la seva època.
Els inicis d'Echevarrieta
Echevarrieta va seguir, rigorosament, el camí que li havia marcat el seu progenitor. Es va iniciar en el món dels negocis i de la política simultàniament. El 1903, heretava la fortuna paterna, formada per diverses empreses d’extracció i exportació de carbó i ferro. Però la part de l’herència que més rendibilitzaria —i que el catapultaria a la primera divisió dels negocis peninsulars— seria una parcel·la de terreny de dues hectàrees a l’Eixample de Bilbao. I mentre especulava i construïa, es foguejava en la política: seria diputat a les Corts, per Biscaia, de la Conjunción Republicano-Socialista (una confluència liderada pel PSOE) a les legislatures del 1910, 1914 i 1916.
El canvi de rumb d'Echevarrieta
A inicis del 1917, es va produir un cop d’estat a l’ombra que posava en relleu l’esgotament del règim de la Restauració i el model de l’alternança (liberals-conservadors) que l’havia presidit: els caps de l’exèrcit espanyol havien creat les Juntas de Defensa, unes organitzacions corporatives de caràcter pretorià, emparades per Alfons XIII, que actuaven com a grups de pressió a la vida política espanyola. El comte de Romanones, president del govern —i el gran beneficiat, juntament amb el rei i amb l’empresari català López Bru, pel negoci colonial del Rif— no va gosar il·legalitzar-les. Es va limitar a dimitir i a esperar que amainés la tempesta. Echevarrieta, curiosament, va fer el mateix.
Les amistats d'Echevarrieta
Durant la convulsa dècada de 1910-1919 (I Guerra Mundial, Guerra del Rif, tensions socials i territorials), Echevarrieta va fer un curiós i revelador viatge pel món dels negocis. Després del pelotazo immobiliari de Bilbao, va adquirir les drassanes de Cadis i va invertir bona part de la seva fortuna en el disseny i la construcció de submarins de guerra d’última generació. El seu soci en aquell sinistre negoci seria el militar i espia alemany Wilhelm Kanaris. Echevarrieta i Kanaris van teixir una xarxa d’espionatge internacional que treballava per a depurar tecnològicament i comercialitzar sense competència els seus submarins.
Més amistats d'Echevarrieta
Durant el seu pas per les Corts (1910-1917) no va desaprofitar el temps i va teixir relacions estratègiques que es posarien de manifest en els negocis que —al marge de les armes— emprendria durant la dècada de 1920-1929. El 5 de maig del 1923, aconseguia l’adjudicació de les obres d’urbanització del segon tram de la Gran Via madrilenya. Un colossal negoci que Echevarrieta executaria (1923-1927), molt reveladorament, sota el mandat dels seus “amics”, els alcaldes Alberto Alcocer (1923-1924), fundador d’una coneguda i poderosa nissaga de constructors, i Suárez de Tangil (1924-1927), comte de Vallellano i amic personal del rei Alfons XIII.
Echevarrieta, comissionista
L’aparició d'Echevarrieta en el negoci immobiliari madrileny tenia una relació directa amb un encàrrec que havia rebut del seu “nou amic”, el rei Alfons XIII. Dos anys abans, el 1921, les tropes colonials espanyoles al Rif havien estat massacrades a Annual (14.000 morts i 4.000 presoners). L’Informe Picasso, encarregat per les Corts, revelaria que aquella massacre era fruit d’una cadena d’errors que implicava el mateix rei. I el règim —per a callar la contestació social i conscient que l’agenda de contactes d’Echevarrieta no tenia rival— el comissionaria dineràriament per a negociar amb el líder marroquí Abd el-Krim el rescat dels presoners espanyols (1923).
Echevarrieta i Prieto
Durant aquesta cursa al cim del poder econòmic (especulació, construcció, espionatge, comissions, tractes de favor), Echevarrieta va esdevenir un dels principals accionistes dels bancs de Bilbao, de Biscaia i de Santander, que eren les tres entitats que competien amb el Banc de Reus pel lideratge financer peninsular. I, també, va impulsar la carrera —a tall d’inversió— d’una jove promesa del PSOE: el futur ministre d’Hisenda Indalecio Prieto. Echevarrieta va ser el padrí polític de Prieto. Dit d’una altra manera, va ser qui li va desbrossar el camí des de l’Agrupació del barri obrer de Las Cortes, a Bilbao, fins a l’hemicicle de les Corts a Madrid.
Favors mutus
L’objectiu d’Echevarrieta era enfonsar el Banc de Reus. Però les seves motivacions eren estrictament empresarials. Echevarrieta pretenia controlar l’economia catalana i això demanava destruir l’instrument financer del seu comerç i de la seva indústria i usurpar-ne el mercat. En aquella trama, Echevarrieta representava els seus interessos i els dels seus “profitosos amics”: les oligarquies basques i madrilenyes. En canvi, l’objectiu de Prieto (PSOE) era polític: impedir que el Banc de Reus esdevingués l’instrument que havia de ser el pilar de l’autonomia financera de Catalunya. I en aquell jaç de palla bruta, Echevarrieta i Prieto van fer Pasqua i Rams.