“Quan vaig començar em vaig adonar que la meva feina consistia principalment a 'des-il·luminar' els platós, és a dir, eliminar tota la il·luminació falsa, de cinema convencional, que havien instal·lat els tècnics de llums. Estaven antiquats. Creien en una forma molt brillant de fotografia, en què les cares mai no haurien de quedar a les ombres, en què sempre hi devia haver un munt de llum de fons, sense ombres a tot el decorat”. En aquesta sentència que va revelar durant una entrevista al crític de cinema del New York Times Vincent Canby, sintetitzava tota la seva tècnica i filosofia de treball en els rodatges. El seu nom era Néstor Almendros i va ser el català que va posar llum al cinema.
🟠 De Catalunya als Oscars: qui va ser el primer director català a rebre una nominació
🟠 Nominats als Oscars 2025: tota la llista de nominacions
Encara que tòpic, la vida del director de fotografia Néstor Almendros és digna de pel·lícula. Nascut a Barcelona el 1930, fill de pares represaliats pel franquisme, va emigrar a Cuba quan tenia 18 anys. De l'illa caribenya sacsejada per la revolució castrista va marxar a Nova York per estudiar cinema. D'allà va fer el salt a París per convertir-se en una figura clau de la Nouvelle Vague col·laborant amb realitzadors de la dimensió de François Truffaut i Éric Rohmer, per acabar aterrant a Hollywood on va treballar amb alguns dels millors cineastes de la història de la meca del setè art, entre aquests i molt especialment, Terrence Malick. Seva és la fotografia de Días del cielo, feina per la qual va guanyar un premi Oscar l'any 1979. Va ser el primer català a guanyar la preuada estatueta. Va estar nominat tres vegades més, el 1980 per la fotografia de Kramer contra Kramer, el 1981 per El llac blau i el 1983 per La decisió de la Sophie. Quatre títols cabdals del cinema del segle XX com a paradigma d'una trajectòria extraordinària.
El cineclub cubà d'Almendros, Cabrera Infante i Gutiérrez Alea
Maria Cuyàs i Herminio Almendros van ser dos reputats pedagogs d'inicis del segle XX. Educadors progressistes fortament compromesos amb la República que van haver d'exiliar-se amb el triomf del colp d'Estat franquista. El primer a marxar va ser ell. El seu destí va ser l'Havana. Mesos més tard el va seguir la seva dona. Amb ella, els seus tres fills. La gran es deia Maria Rosa. El petit, Sergi. El del mig, Néstor, un noi ja aleshores perdudament enamorat del cinema.
Estudiant de Filosofia i Lletres, la primera aproximació al cinema de Néstor Almendros va ser a través del periodisme, escrivint crítiques de pel·lícules a alguns dels principals diaris de l'illa de Cuba. Una afició que el va dur a establir amistat amb joves cubans també apassionats del setè art com Guillermo Cabrera Infante i Tomás Gutiérrez Alea. El primer esdevindria un dels noms més rellevants de la literatura cubana del segle XX. El segon, director de cinema, autor d'algunes de les pel·lícules més aclamades del cinema illenc: Fresa y chocolate, Guantanamera... En aquells primers anys d'amistat, Almendros, Guillermo Cabrera Infante i Gutiérrez Alea van fundar el primer cineclub de Cuba i el primer arxiu de cinema cubà.
La ciutat de la llum era un destí obvi per a un aspirant a director de fotografia, més encara en aquells anys d'eclosió de la Nouvelle Vague
Inquiet de mena, tan aviat com va acabar els estudis de Filosofia, Almendros va abandonar Cuba per estudiar cinema al City College de Nova York. Hi va estar un curs. El següent va volar cap a Roma per matricular-se al Centro Sperimentale di Cinematografia de la capital italiana. I un any més tard va finalitzar, temporalment, el seu periple formatiu a París. La Ciutat de la Llum era un destí obvi per a un aspirant a director de fotografia, més encara en aquells anys d'eclosió de la Nouvelle Vague.
Pujant a la nova onada
La vida té girs de guió sorprenents. Almendros no ho estava passant bé a França, incapaç de fer-se un lloc en l'univers de cel·luloide gal, va haver de guanyar-se les garrofes fent tota mena de feines. Fins aquella trobada fortuïta. Almendros havia establert certa confiança amb el director i productor Barbet Schroeder. Era l'any 1964 i aquest estava produint Paris visto por... un llargmetratge compost per sis curtmetratges dirigits per Claude Chabrol, Jean Douchet, Jean-Luc Godard, Jean-Daniel Pollet, Jean Rouch i Éric Rohmer, és a dir, el bo i millor del cinema francès del moment. Sense gran cosa més a fer, Almendros es va deixar caure pel rodatge. Aquell dia Éric Rohmer començava a filmar el seu capítol.
Tot semblava anar bé, fins que Rohmer va discutir amb el seu director de fotografia. Aquest va replegar les seves coses i va marxar. El director de fotografia català es va oferir a fer la feina sense cobrar. Una oferta que Rohmer no va poder rebutjar. Des d'aleshores Néstor Almendros seria el director de fotografia de totes les pel·lícules que Rohmer va dirigir fins a l'any 1976, entre d'altres, La coleccionista, Mi noche con Maud, La rodilla de Claire o La marquesa de O. Feina amb Rohmer que va cridar l'atenció de l'altre gran representant de la Nouvelle Vague, François Truffaut, amb qui rodaria Domicilio conyugal, Les dues angleses i el continent, Diario íntimo de Adela H., L'home a qui agradaven les dones, L'habitació verda, Vivamente el domingo, El último metro i L'infant salvatge, cinta, aquesta última, que li obriria les portes de Hollywood.
La millor fotografia de la història
Per la bellesa que transmeten les seves pel·lícules, a Terrence Malick se'l coneix com el poeta del cinema. La seva filmografia és minsa, però excelsa. En cinc dècades de carrera tan sols ha dirigit una desena de llargmetratges, gairebé tots ells incunables. Amant de la Nouvelle Vague, Malick va quedar corprès amb la fotografia que havia aconseguit Almendros, cineasta que s'inspirava en l'ús de la llum que feien artistes com David Hackney o Edward Hopper, a El pequeño salvaje de Truffaut. Tant va ser així, que va voler comptar amb el mag català de la llum per a la seva segona pel·lícula, Dias del cielo.
Per la seva naturalitat, fugint de tot artifici, encara ara, Días del cielo és considerada una de les pel·lícules amb millor direcció de fotografia de la història del cinema
Estrenada l'any 1979, encara avui, gairebé mig segle després, per la seva naturalitat, fugint de tot artifici, encara ara és considerada una de les pel·lícules amb millor direcció de fotografia de la història del cinema. Així ho avala l'Oscar que va guanyar Almendros, el primer guanyat per un català, per la seva feina amb Malick, extraordinari full de serveis a què sumaria tres nominacions més: Kramer contra Kramer (1980), El llac blau (1981) i La decisió de la Sophie (1983). Néstor Almendros va morir a casa seva a Manhattan el 4 de març de 1992, a causa d'un limfoma derivat de complicacions de la SIDA. Només tenia 61 anys. Ens deixava el pintor de la llum, una de les figures més rellevants, transcendents i influents de la història del cinema català.