Bilbao, 15 de juny de 1835. Fa 190 anys. Tercer any de la I Guerra Carlina (1833-1840). El general Tomás de Zumalakárregi, màxima autoritat militar de l’exèrcit carlí del nord, queia ferit mentre dirigia l’operació de setge de la capital biscaïna des d’un balcó de Kintana Enea; un palauet, llavors, situat als afores de Bilbao. Aquella misteriosa bala, oficialment disparada des de l’església de Sant Nicolau (darrere les muralles... i a més de 500 metres de distància!!!) li causaria una septicèmia mortal. Amb la desaparició de Osaba Tomas (l’oncle Tomàs, en euskera), el carlisme basc perdria el seu principal referent. Però... qui era Zumalakárregi, que representava el carlisme basc i quines connexions l’unien amb el carlisme català?
Per què Zumalakárregi assetjava Bilbao?
La resposta a la pregunta és bàsica per entendre què és i què representa Bilbao en aquell moment. El Botxo, que és com en aquella època es comença a identificar popularment Bilbao, era una petita ciutat de 10.000 habitants; bascoparlant, menestral i reclosa, encara, a l’interior de les seves muralles. Per entendre el que això significa direm que, llavors, Barcelona tenia 200.000 habitants; Reus, 30.000; Tortosa, 25.000; i Lleida, 15.000. Però, per la seva situació geogràfica (en un port arrecerat i segur, que feia de sortida natural al mar per als productes de Biscaia) i per la seva composició sociològica (governada per les seves classes mercantils), tenia una extraordinària projecció econòmica que es confirmaria amb el temps.
Qui eren els liberals de Bilbao?
Les classes mercantils que governaven Bilbao eren famílies plebees que; des que el monopoli de la Casa de Contratación de Cadis havia desaparegut (1760), s’havien enriquit amb el comerç marítim colonial. Però el 1835 les colònies hispàniques d’Amèrica ja s’havien independitzat (1810-1826) i l’explotació minera i els forns siderúrgics a gran escala encara havien d’arribar (1849). I si a tot afegim que el primer govern liberal de la història espanyola (1833) s’havia estrenat amb una bateria de lleis que perseguien el desballestament del Fuero (la independència fiscal de les diputacions forals)... ¿per què aquella embrionària classe industrial es va posicionar a favor dels liberals i en contra dels carlins, que defensaven el règim foral?
Els “jauntxos”
La resposta a aquesta pregunta la tenim en l’origen sociològic, radicalment diferenciat, de les elits dominants de Bilbao (plebeus) i de Biscaia (jauntxos —els caps de la comunitat— també anomenats ahaide nagusiak —parents majors—; descendents de la noblesa rural medieval). L’enfrontament secular d’aquests estaments, que remuntava a l’Edat Mitjana, es podia resoldre, definitivament, a favor de les classes mercantils urbanes amb l’enderroc les estructures socioeconòmiques medievals (el monopoli fabril dels gremis, el monopoli reial de les mines, entre molts altres) que pretenien els liberals. Estructures que a la Biscaia de 1835 estaven allotjades en l’històric Fuero i que, a ulls dels liberals, impedien l’enlairament social i econòmic del territori.
L’aliança de les classes urbanes
La Bilbao de 1835 —la que es va tancar a l’interior de les muralles per resistir l’atac dels carlins de Zumalakárregi— era una ciutat amb un paisatge sociològic i ideològic similar al de Barcelona o al de Reus; en aquell moment els dos principals centres fabrils de Catalunya. En aquell moment, el sindicalisme estava en bolquers; i el socialisme i l’anarquisme encara no s’havien formulat. La promesa liberal d’una reforma agrària, que havia d’impulsar el repartiment de la riquesa al camp i l’aparició d’excedents de producció a la ciutat (i que no faria ni mig camí amb la Desamortització de Mendizábal, 1835) situaria armadors, comerciants, fabricants i jornalers —allunyats per enormes diferències econòmiques, però junts per un mateix objectiu— en l’empresa de desballestament d’aquell vell món governat pels jauntxos.
Qui eren els carlins de Biscaia?
En canvi, al camp havia quallat una idea molt simple però molt efectiva; que pregonava que els burgesos urbans pretenien parasitar l’activitat del món rural, destruint les formes de vida tradicionals (confiscant i usurpant els boscos comunals i senyorials; transformant la mineria i de les forges artesanals en sistemes de producció despersonalitzats; i desplaçant i concentrant la població en barris al voltant de les fàbriques). També aquí es va produir una comunió de tota la població, en aquest cas del món rural, cap a una ideologia antiurbana i antiburgesa. Jauntxos, petits propietaris i jornalers; separats per una esquerda socioeconòmica enorme, s’unirien per abraçar el carlisme, defensor de l’Antic Règim, de les formes de vida tradicionals i... de la fe catòlica!!!
Què unia els carlins bascos i els carlins catalans?
El món carlí català tindria el mateix dibuix socioideològic que el basc. Estaria format, bàsicament, per la societat rural; i el seu discurs seria el mateix: l’odi als burgesos urbans que pretenien parasitar el camp destruint les formes de vida tradicionals. Carlins bascos i catalans projectaven una mateixa arquitectura política: la restauració del règim foral de la monarquia hispànica dels Habsburg i el redibuix del paper del rei, que si bé recuperava l’autoritat dels monarques de l’Antic Règim, hauria de governar amb un mapa de relacions bilaterals asimètriques entre els territoris històrics i el poder central. No oblidem que els carlins catalans serien els primers a restaurar, tot i que efímerament, l’autogovern perdut el 1714 (la Generalitat carlina de 1875).
Què va passar amb Zumalakárregi?
Allà on carlins bascos i catalans no van coincidir, va ser en el destí dels seus principals referents militars. El general Ramon Cabrera Grinyó, anomenat “el Tigre del Maestrat” (Tortosa, 1806), la figura militar més destacada del camp de guerra català, s’exiliaria a la finalització del conflicte (1840) i passaria còmodament els darrers anys de la seva vida en un cottage del centre d’Anglaterra (1840-1877). Però, en canvi, Zumalakárregi moriria gangrenat, després d’un tràgic i revelador desplaçament a la rereguarda (va fugir del metge reial com de la pesta) i amb l’ombra de la sospita que planaria sobre aquella pèrdua com un atemptat perpetrat per oficials carlins antiforalistes —probablement no bascos— que haurien actuat per ordre del pretendent Carles Maria Isidre.
El misteriós triangle de Bilbao
Aquella mort absurda deixaria una enorme ferida socioideològica oberta al món carlí basc, que la sentiria com la prova més evident de la traïció espanyola. Una ferida que no començaria a cicatritzar fins seixanta anys més tard (1895), quan Sabino Arana va crear el Partit Nacionalista Basc. Arana, amb una estratègia política possibilista, on teoria i pràctica es complementaven a la perfecció, aconseguiria reunir aquells dos estaments històricament enfrontats i tancar la ferida. La Sabin Etxea (la casa d’Arana on es va fundar el PNB); Kintana Enea (on va ser misteriosament ferit Zumalakárregi); i l’església de Sant Nicolau (des d’on, oficialment, es va disparar la bala que va anticipar la mort de l’heroi carlí); dibuixen, sobre el plànol, un imaginari però curiosíssim i intrigant triangle equilàter.
