Barcelona, 7 de juny de 1896. Fa 129 anys. La processó de Corpus, formada per centenars de persones de totes les edats, retornava a l’església de Santa Maria del Mar, des d’on havia sortit hores abans. Quan el cap de la processó, format per les autoritats, va entrar a la cruïlla dels carrers Canvis Nous i Arenes dels Canvis, un desconegut va llençar des d’un terrat una bomba sobre la multitud. Segons la premsa de l’època (La Vanguardia, edició de l’endemà 08/07/1896), aquell explosiu, per algun motiu que no s’esmenta (en cròniques de dies posteriors, s’apunta que els fils dels estenedors de les finestres haurien pogut desviar la trajectòria), acabaria impactant sobre els espectadors que contemplaven el pas de la processó, provocant la mort de 12 persones i ferides greus o molt greus a unes altres 70.
Què va passar tot seguit?
L’explosiu que va causar aquella carnisseria era una bomba Orsini, un artefacte esfèric sense espoleta que esclatava amb l’impacte i que era el tipus d’explosiu que, habitualment, utilitzaven els anarquistes als atemptats que cometien. I Eduardo de Hinojosa —governador civil de Barcelona— i Eulogio Despujol —capità general de Catalunya— (nomenats pel gabinet del president conservador i monàrquic Antonio Cánovas del Castillo), van ordenar una colossal batuda contra els dirigents del moviment obrer de Barcelona. Durant les hores que van seguir l’atemptat, la Guàrdia Civil va detenir i empresonar setanta-sis persones, tres de les quals moririen durant els interrogatoris i no arribarien al judici i, encara menys, a l’execució de la sentència.
Què passava a Barcelona i a Catalunya en aquell moment?
El paisatge social i polític de Barcelona i de Catalunya en aquell moment explicaria la trama que envoltava aquell atemptat. Feia poc més d’un any (febrer, 1895) que havia esclatat la tercera i definitiva Guerra de Cuba (1895-1898), que culminaria amb la derrota espanyola i la fi del seu imperi colonial d’ultramar. A Catalunya, i especialment entre les classes obreres urbanes, aquesta guerra era enormement impopular; i les protestes contra les lleves forçoses de reservistes eren habituals. En aquest punt, és important destacar que els reservistes eren nois de classe obrera que ja havien fet el servei militar, que ja estaven casats, que en la majoria dels casos eren l’única font d’ingressos de les seves famílies, i que en cap cas podien pagar l’exempció de 1.500 pessetes (l’equivalent actual a uns 50.000 euros) per esquivar aquell destí.
Què més passava a Barcelona i a Catalunya en aquell moment?
La Guerra de Cuba era una seriosa amenaça al sistema econòmic d’una trama formada pel poder polític de Madrid i certa burgesia catalana i basca. La premsa captiva de l’època —tant l’espanyola com la catalana— van vestir aquell conflicte de guerra patriòtica i van apel·lar al conjunt de la societat per a la conservació dels darrers territoris de l’Imperi colonial d’ultramar. Per tant, aquest poder —polític i econòmic— va interpretar que aquest moviment de descontentament i de protesta contra aquella guerra, sorgit en els entorns obrers —sobretot, catalans—, i que agafava força a mesura que es coneixia l’autèntica dimensió d’aquella tragèdia (milers de morts abans d’entrar en combat; a causa de les malalties, principalment la febre groga); era una extensió de l’amenaça forjada als territoris colonials que calia exterminar.
Què va passar amb els detinguts?
Els aparells policial i militar espanyols van torturar brutalment els detinguts, amb el propòsit d’arrancar-los una falsa confessió que justifiqués aquella onada repressiva. Segons una carta signada per 73 detinguts, que hauria aconseguit esquivar els controls penitenciaris i que seria publicada pel diari La Justice, de París el 16 d’abril de 1897; un dels detinguts, Joseph Thiolouse —que no sabia parlar castellà— va ser fuetejat “hasta que hubo aprendido el castellano”. A altres detinguts se’ls va aplicar “hierros candentes”; se’ls va clavar “cañitas entre uña y carne”; se’ls va cremar “el balano (el prepuci) con puntas de cigarro encendidas” o se’ls va entaforar el cap a l’interior de “un aparato de hierro a manera de casco que oprimía horriblemente y desgajaba los labios”. Aquella mateixa carta relatava que “han vuelto loco” Lluís Mas.
Què més va passar amb els detinguts?
La justícia militar espanyola —i no un tribunal civil— va condemnar a mort i va executar els dirigents obrers Antoni Nogués, Josep Molas, Jaume Vilella, Lluís Mas, Sebastià Sunyer i Joan Alsina; dels sindicats gremials de Gràcia i de Sants. A més van ser condemnades a reclusió entre vuit i vint anys un total de seixanta-set persones més. Després de l’atemptat dels Canvis Nous, el moviment obrer de Barcelona —la punta de llança de les protestes contra la Guerra de Cuba— va quedar decapitat. Durant els mesos posteriors, el moviment obrer català va viure en estat de xoc, tenallat per la repressió governativa i per les notícies dels morts de Cuba. Però, realment, aquest era el propòsit de l’aparell governatiu espanyol? La decapitació del moviment obrer era l’objectiu final d’aquella operació? O hi havia un motiu afegit; com, per exemple, provocar la desafecció de la classe obrera cap al moviment anarquista?
Qui va cometre, realment, aquell atemptat?
La investigació historiogràfica assenyala com a autor material de la massacre el francès François Girault, un misteriós personatge que sovintejava els cercles anarquistes de Barcelona. I sorprèn el fet que un estranger —que en aquell context havia de ser molt visible, i que en la ideologia policial podia ser el perfil perfecte per exercir un paper d’enllaç entre els moviments llibertaris catalans i els de fora— no estigués ni tan sols “fitxat”; i no fos mai interrogat. Segons aquesta investigació, després de la comissió de l’atemptat, Girault es va desplaçar discretament a París. Allà, es va reunir amb dos dirigents anarquistes de Barcelona que li van demanar que es lliurés. Però Girault no tan sols no es va lliurar; sinó que algú molt poderós el va retirar discretament d’aquella escena i el va conduir a Buenos Aires, on se li perdria la pista per sempre.