Barcelona, 18 d’abril del 1455. Fa 470 anys. Arribava a la ciutat la notícia que, deu dies abans, el conclave havia elegit el valencià Alfons de Borja —bisbe de València i president del Consell Reial de Nàpols— com a papa de Roma. I el Consell de Cent (el govern municipal de Barcelona) li enviava una missiva oficial de felicitació que deia: “E aprés fon proposat en lo dit consell com ja tots són certs de l’elecció de nostre Sant Pare, qui solia ésser cardenal de València, e és català de nostra nació, molt benivolent (molt estimat) en aquesta ciutat (Barcelona). E era estat mogut entre els consellers que per ells li fos escrit, pertinentment e deguda, e ab gran recomissió de la dita ciutat e ciutadans e habitadors de aquella, e que li’n fos fet correu, e que fos escrit a algú qui fos ben servidor del dit nostre Sant Pare que li donàs la dita lletra”.
Alfons de Borja era el favorit per a ocupar el setial de Sant Pere?
Quan es va iniciar el conclave (4 d’abril del 1455), Alfons era un candidat a tenir en compte. Però no era el favorit. El papa Eugeni IV (el venecià Condulmer, que l’havia nomenat cardenal el 1444) havia mort vuit anys abans (1447). I l’havia succeït el cardenal genovès Tomasso Parentucelli, que, amb la seva elecció, havia fet bo el moviment pendular que havia dominat les eleccions pontifícies durant tota la baixa edat mitjana (segles XI a XV). El papa Parentucelli, que regnaria com a Nicolau V, seria el predecessor del papa Borja, el futur Calixt III. Per tant, es podria interpretar que l’elecció de Borja obeïa a aquest moviment pendular: un papa del bloc Venècia-Corona catalanoaragonesa-França que rellevava un pontífex del bloc Gènova-Corona castellanolleonesa-Anglaterra-Aquitània-Sacre Imperi.
Qui eren els veritables favorits per a ocupar el setial de Sant Pere?
Però seria una interpretació falsa, perquè la investigació revela que, en aquell conclave, el conflicte entre blocs es va decidir que es dirimiria a l’arena romana, i qui es disputaria el setial de Sant Pere serien dues famílies patrícies romanes: els Colonna (propers a l’eix Venècia-Catalunya-França) i els Orsini (orientats cap a l’eix Gènova-Castella-Anglaterra-Sacre Imperi). Les famílies Colonna i Orsini tenien tantes coses que les separaven com les que les unien. Per exemple, ambdues afirmaven ser descendents de la gens romana Juli-Clàudia, que havia donat diversos emperadors a la Roma antiga. I durant tres dies (del 4 al 7 d’abril del 1455), aquests dos partits, liderats pels cardenals Prospero Colonna i Latino Orsini, respectivament, van emprar tots els mitjans per a asseure el seu candidat al setial de Sant Pere.
Qui eren els cardenals electors al conclave que va elegir Alfons de Borja?
La geografia d’aquell conclave és molt reveladora i ajuda a entendre la inesperada i sorprenent elecció d’Alfons de Borja. Per començar, la dada més reveladora és que dels vint-i-un cardenals electors, només quinze eren a Roma. Aquest detall revela la importància de residir a Roma —comentada a l’anterior lliurament—, que era on estava oportunament situada la Basílica dels Quatre Sants Coronats, seu que el papa Condulmer li havia assignat a Alfons de Borja. I per continuar, el precís equilibri de pesos —malgrat les absències— entre els cardenals electors. Al bloc dels Colonna hi havia els cardenals catalans Alfons de Borja (valencià) i Antoni Cerdà (mallorquí), els francesos Guillaume d’Estaign i Alain de Coetivy, i els venecians Ludovico Trevisan i Pietro Barbo. Amb el candidat Prospero Colonna sumaven set vots.
A punt per a la “fumata blanca”
I a l’altre bàndol, al bloc dels Orsini, hi havia els cardenals genovesos Filippo Calandrini i Giorgio Fieschi, els castellans Juan Carvajal i Juan de Torquemada (oncle de qui, més tard, seria inquisidor general de la monarquia hispànica), i els bizantins Johannis Besarionis i Isidor de Salònica (originaris de territoris tradicionalment vinculats al comerç amb els genovesos). Amb el candidat Latino Orsini sumaven, també, set vots. L’elecció quedava a les mans del cardenal Doménico Pantagani de Pratanica, de Roma, que havia fet la carrera eclesiàstica a l’ombra del papa Otto Colonna (Martí V, antecessor d’Eugeni IV i de Nicolau V). Tot estava a favor de Próspero Colonna i el camarlenc pontifici ja preparava una foguera de petites branques per fer la “fumata blanca”.
Aigua a les branques i negociació
Però el context general i, particularment el de l’Església, no convidava a victòries ajustades que transportessin, de nou, a escenaris de divisió o, fins i tot, de cisma. Dos anys abans (1453), els turcs havien ocupat Constantinoble, i no tan sols havien posat fi a dos mil anys d’història de l’Imperi romà (mil anys a la Mediterrània oriental), sinó que amenaçaven l’edifici polític, econòmic, cultural i religiós europeu, construït pacientment des de l’època del “pare” Carlemany (segle VIII). I la mil·lenària Església, dipositària i garant de la cultura europea i de la religió cristiana —dues idees, en aquell moment, totalment indissociables— venia de dos grans cismes (1410-1417 i 1425-1449), provocats per la política de blocs i que n'havien posat en qüestió la continuïtat. Calia recalcular la geografia ideològica del conclave i negociar.
El moment d’Alfons de Borja
Les diplomàcies veneciana i catalana (dues de les tres potències de la Mediterrània) havien proposat construir un eix Església-Lliga de potències cristianes per a aturar l’amenaça turca. I la diplomàcia genovesa (l’altra potència marítima) estava disposada a secundar el projecte. Però no a qualsevol preu. I, durant el vespre del 7 al 8 d’abril del 1455, totes les mirades es van girar cap a Alfons, que va ser vist com la figura apropiada: gran experiència política i una relació molt estreta amb el rei Alfons, el monarca de les classes mercantils catalanes, el gran militar europeu del moment i el cavaller cridat a liderar la defensa de la cristiandat. Amb Borja s’iniciaria una època de la qual l’influent cardenal venecià Bembi diria: “Oh, Dio, la Chiesa romana in mani dei catalani!!!” (Oh, Déu meu, l’Església romana en mans dels catalans!!!).