Larraga (Navarra), 15 d’agost del 1936. Fa 88 anys. Dia de la Mare de Déu d’Agost. 2.00 h de la matinada. Feia quatre setmanes que els militars i paramilitars rebels havien perpetrat el cop d’estat del 18 de juliol que conduiria a la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Navarra havia caigut en mans dels colpistes, que des del primer moment havien desplegat una sinistra onada repressiva, amb dotzenes de detencions i assassinats. En aquell context de terror, un escamot format pel falangista Julio Redín Sanz, el requetè conegut com “el hijo del churrero de Larraga” i dos guàrdies civils de la caserna del poble d’Artajona (un dels quals es cognomenava Arana i un altre del qual se'n desconeix la identitat) trucaven a la porta de la casa de la família Lamberto-Yoldi, al carrer de la Mota, 3.
“Qui són aquesta gent que truquen de matinada”
Els paramilitars colpistes van detenir el pare de família, Vicente Lamberto, per la seva militància política republicana (era afiliat al sindicat UGT). Se’l van emportar a l’ajuntament, juntament i inexplicablement amb la seva filla gran, Maravillas, una nena de tan sols 14 anys, sense cap militància política. El pare va ser reclòs a les masmorres del soterrani i la nena va ser conduïda a la planta alta de l’edifici municipal (al despatx del secretari municipal) i va ser sotmesa a un terrible calvari. Va ser salvatgement torturada i violada “en manada” per tots els personatges que havien practicat aquella detenció i per altres que s’hi van afegir. Fins i tot, segons els mateixos autors d’aquella brutal agressió, el primer que va violar la nena va ser l’usuari d’aquell despatx, el secretari municipal.
Qui eren els Lamberto-Yoldi?
Segons Jesús Nieto, president de l’Asociación Maravillas Lamberto, de recuperació de la memòria històrica, els Lamberto-Yoldi eren una família de petits propietaris agraris de Larraga, un poble de la comarca de Tafalla, que, a principis del segle XX, ja combinava els tradicionals conreus de secà amb un incipient aparell hidràulic. La petita propietat dels Lamberto-Yoldi era al secà, i per la seva petita extensió era insuficient per a sostenir econòmicament la família. Per aquest motiu, Vicente —el pare de família— alternava la seva activitat de pagès autònom amb la de jornaler a sou dels terratinents agraris de la comarca. Vicente, anomenat popularment Vicentón per la seva extraordinària corpulència, i la seva muller Paulina Yoldi tenien tres filles, Maravillas, Pilar i Josefina, que en aquell moment tenien 14, 10 i 7 anys, respectivament.
Com era Larraga el dia del cop d’estat?
Segons Joseba Asiron, batlle de Pamplona durant la legislatura en què es va inaugurar la plaça Maravillas Lamberto a la capital navarresa (2015-2019), i novament batlle en l’actualitat, el paisatge socioideològic de Larraga estava marcat per una profunda divisió. A una banda hi havia el tradicionalisme carlí (que venia de perdre tres guerres durant el segle XIX), però que, pel cap baix des del 1934, s’estava reorganitzant i rearmant. Aquest grup representava, aproximadament, el 50% de la població. I a l’altra banda hi havia els republicans (socialistes i abertzales), que representaven l’altre 50% de la població, però que —a diferència de l’altra massa socioideològica— ni estaven organitzats, més enllà de les agrupacions locals dels seus respectius partits, ni, encara menys, estaven armats. Asiron destaca que el cas de Larraga seria extrapolable al conjunt de Navarra.
Per què aquella explosió de violència?
Nieto i Asiron destaquen que la tensió entre aquelles dues masses era molt evident, però res no feia pensar que desembocaria en aquella explosió de violència. El batlle Asiron explica que, quan es van produir aquells crims, ja havia començat la tasca de la sega i que a les cuadrillas de treball, formades per persones de totes les ideologies, aquelles diferències havien quedat aparcades. Però, en canvi, s’estava gestant una terrible onada de repressió. Els investigadors d’aquest fenomen expliquen que seria el resultat de la fabricació d’un escenari propici: el general rebel Mola va assignar la missió d’exterminar físicament qualsevol persona no vinculada a l'Alzamiento als elements més violents de l’espectre paramilitar colpista (carlisme i falangisme). El batlle Asiron els anomena ratas de retaguardia.
Per què Vicentón era un “assenyalat”?
El batlle Asiron explica que, en el moment dels fets, la terra era l'única font de generació de recursos a la meitat sud de Navarra. I Joseba Eceolaza, membre de l'Asociación de Familiares de Fusilados de Navarra, posa l’accent en la profunda desigualtat econòmica i social que presidia i que condicionava aquell escenari. L’any 1931, amb la proclamació de la II República, els jornalers agraris de Larraga havien aconseguit la reversió de la privatització de les antigues terres comunals, anomenades popularment corralizas, que havien passat a mans privades durant el segle XIX, quan els Ajuntaments no havien pogut pagar els deutes que, prèviament, havien adquirit amb els terratinents locals. Vicentón, molt conscienciat amb la tragèdia de la precarietat, havia estat una de les veus més representatives d’aquell moviment.
Quantes víctimes es va cobrar aquella repressió?
Només a Larraga, que en el moment dels fets era un poble de tan sols 2.500 habitants, les “rates de la rereguarda” van assassinar 47 persones. La majoria, nois entre 17 i 23 anys. I al conjunt de Navarra, van assassinar 3.452 persones, 47 de les quals eren dones que havien estat, prèviament, violades. Eceolaza afirma que l’assassinat dels Lamberto no va ser un fet aïllat, sinó un patró de repressió. I posa l’exemple de la massacre de Lodosa (a 30 quilòmetres al sud de Larraga), on les “rates de la rereguarda” van massacrar la família Moliner, formada per la parella, tres fills en edat d’infantesa i un quart fill nadó. I el batlle Asiron posa l’exemple de la mestra Camino Oscoz, detinguda, torturada, violada “en manada”, assassinada a trets i llençada per un barranc de la serra d’Urbasa. El cos de Camino no ha estat mai recuperat.
Què va passar amb Vicentón i Maravillas
Una hora i mitja després de la detenció, pare i filla van ser entaforats en un vehicle i conduïts al poble d'Ibiricu (a 30 quilòmetres al nord de Larraga). Els testimonis que ho van presenciar, veïns de la plaça de l’Ajuntament que s'havien despertat amb els terribles crits de dolor de Maravillas, explicarien que la nena caminava amb un pas erràtic i tenia tota la roba esparracada. A Ibiricu, el secretari municipal de Larraga, el falangista Redín —“el hijo del churrero”— i els dos guàrdies civils (Arana i el no identificat) van violar, un altre cop, la nena; aquesta vegada davant del seu pare. I tot seguit, els van assassinar a trets i van abandonar-ne els cossos en aquell indret. Segons Nieto, uns dies més tard, un grup de veïns d’Ibicu van trobar el cos de la nena, en estat de descomposició i parcialment devorat pels gossos, i el van cremar amb gasolina.
Què va passar amb la mare i les germanes de Maravillas?
Pilar, la germana petita de Maravillas, explica que l’endemà, 16 d’agost, es van presentar a casa seva una sèrie d’elements del poble, vinculats ideològicament al moviment colpista, i els ho van robar tot: les gallines, els conills, el gra, la conserva de carn i de fruita, la roba. I els van confiscar la casa. I el forner del poble els va robar l’euga, amb el fals argument que la família li devia uns diners. El 17 d’agost del 1936, Paulina, Pilar i Josefina abandonaven per sempre Larraga. Van viatjar fins a Pamplona i durant setmanes van viure de la caritat i van dormir pels carrers. Pilar, la germana petita de Maravillas, explica que la seva mare va estar a punt d’abandonar-les a l’orfenat. Finalment, la mare, desesperada, acceptaria entrar al servei domèstic d’una família emparentada amb un dels assassins de Vicentón i Maravillas.
Què va passar amb els assassins de Maravillas?
El batlle Asiron explica que el falangista Redín es va incorporar al front de guerra i que va morir carbonitzat en estavellar-se i incendiar-se el camió que conduïa. Però, en canvi, la resta no van pagar pels seus crims. És més, segons Jesús Nieto, es van beneficiar dels privilegis que el règim franquista concedia als elements “de adhesión inquebrantable”: l'adjudicació d’estancs de tabac, d’administracions de loteria, de sortidors de carburant, o feines en l’àmbit de l’administració pública. Alguns antics veïns de Larraga, que actualment viuen en altres pobles, afirmen que l’endemà dels fets, les “rates de la rereguarda” gallejaven de la seva “gesta” per les tavernes del poble. Mai no es va fer justícia. Ni amb la fantàstica Transició democràtica amb la qual, reveladorament, s’omplen la boca els descendents de tantes d’aquelles “rates de la rereguarda”.