Diuen que quan alguna cosa t’aclapara massa sempre pots citar autors insubstituïbles per reproduir la descripció perfecta i Federico García Lorca deia que “el més terrible de tots els sentiments és el sentiment de tenir l’esperança morta”. Crec que no hi ha millor manera de destil·lar l’Animal negre tristesa de Julio Manrique, un rèquiem al medi ambient i una oda a la supervivència humana més primària, la que s’ha d’experimentar abans de l’últim alè consumit en un escenari ple de flames i cendres, la recreació realista d’un incendi forestal a la Sala Beckett - fins el 6 de març - que neix de la idiotesa més gran: la negligència de l’home.
Quatre homes, dues dones i un nadó marxen d’excursió al bosc. Son urbanites creatius, penya cool, pixapins que han oblidat a què olora la terra i volen respirar aire pur per oblidar la seva penosa realitat. És estiu, fa dies que no plou, però no sembla que hi hagi cap perill en l’episodi: una situació molt de cap de setmana, només una escapada de pausa inofensiva. Però ja entrada la nit una guspira comença a cremar i els protagonistes es desperten sols enmig de l’infern. Allà reinicien les lleis de l’individualisme i les posen en escac: en poc més de cinc segons l’estampa bucòlica es converteix en un Gernika de Picasso que cobra vida, un abisme de mirada universal on regnen el pànic, la incertesa i la desesperació. L’escenografia és sòbria però triada amb una tendresa terrible que tele transporta l’espectador al precipici més instintiu. Tot això mentre la dansa i els diàlegs narratius es complementen amb les veus en off dels dos narradors omniscients (Màrcia Cisteró i Norbert Martínez) que ho saben tot, i filen tota la trama per donar ferocitat extra a la catàstrofe.
L'adaptació que Julio Manrique ha fet d'Animal negre tristesa es podrà veure a la Beckett fins el proper 6 de març. / David Ruano
Perquè si la destrucció del foc - que crema a les pantalles - hauria de ser el personatge intangible que fa descendir el públic a la més absoluta tenebra, és la força del text la que aconsegueix un efecte emocionalment destructor. El públic sap què pensen i senten els protagonistes de la història i es queda igualment assegut, sense respirar, per contemplar l’agonia amb l’empatia de qui s’adona que no sabria com sortir-se’n. Hi ha moments insuportables de dolor, de passar-ho malament i tenir el cor encongit, com el crit d’una mare sense filla o la solitud silenciosa de l'abandonament. Dues hores d'un procés de mirall constant, de debat personal i col·lectiu, que posa al límit els nostres impulsos. I el shock sobrevola la sala perquè ningú està preparat per morir, ni per veure marxar les persones que estima, ni per acceptar que, en els presumptes últims moments de vida, les reaccions són incontrolables.
El shock sobrevola la sala perquè ningú està preparat per morir, ni per veure marxar les persones que estima, ni per acceptar que, en els presumptes últims moments de vida, les reaccions són incontrolables
Els actors posen cos i ànima a les diferents desgràcies del mateix accident. Jordi Oriol (Oskar) fa patir amb el braç socarrimat, igual que els rissos rossos en flames de Mia Esteve (Jennifer), la seva germana. Joan Amargós (Flynn) hi és sense ser-hi, però aquella mirada arrebossada de cendres parla sola. David Vert (Martin) interpreta la negació i l'arrogància de no voler fer front al trauma mentre que Ernest Villegas (Paul), literalment, no el pot suportar. I la Mima Riera (Miranda) que carrega amb uns ossos calcinats embolcallats en una dessuadora blava i fa encara més salvatge la tragèdia.
Amb l'equilibri just entre bellesa i tristesa, el text de la dramaturga alemanya Anja Hilling, estrenada l’any 2008 a Hamburg sota el títol original Schawarzes Tier Traurigkeit, fa un retrat innegable de la condició humana per confirmar dues veritats tan incòmodes com innegables: que tenim una gestió nefasta de la pèrdua i que som egoistes per naturalesa. L’obra també posa el dit a la nafra de l’emergència climàtica i a la responsabilitat de tots per preservar la natura que ens alimenta. La consciència medi ambiental hi és tota l’estona d’una forma residual, també en la culpa tardana després del drama, quan la vida ja ha tornat a la normalitat post-incendi que ja mai més serà normal.