Roma, turó Vaticà, Capella Sixtina, 11 d’agost del 1492. Fa 533 anys. El conclave, reunit des del dia 6 d’agost anterior, elegia el cardenal Roderic de Borja com a nou cap de l’Església. Roderic, nascut i criat a Xàtiva (1431-1437) i format a València cap-i-casal (1437-1452) i a Bolonya (1452-1456), seria el segon i darrer —fins ara— papa catalanoparlant de la història. Nebot —per banda paterna— d’Alfons de Borja —el papa Calixt III i primer pontífex catalanoparlant de la història (1455-1458)—, llauraria la seva trajectòria enmig d’un context general de grans transformacions polítiques, socials i econòmiques (final de l’edat mitjana i inici de l’era de les navegacions). I culminaria el seu propòsit després d’una llarga i treballada carrera i d’una disputadíssima elecció al setial de Sant Pere.
El cardenal Roderic de Borja, que regnaria com a Alexandre VI, seria un pontífex polèmic. Autoritari, maquiavèl·lic i dissolut a parts iguals, com els grans monarques del seu temps (Ferran II de Catalunya-Aragó, anomenat “el Catòlic”; Lluís XII de França, rebatejat com “pare del poble”, o Enric VIII d’Anglaterra, creador de l’Església anglicana), que desafiaven el tradicional equilibri de poders d’un règim feudal que ja queia a trossos. Un papa que intervindria en els grans afers polítics internacionals del seu temps. Més encara del que havien fet els seus antecessors, i més encara en benefici dels seus aliats. Però, qui eren aquests aliats d’Alexandre VI? Eren els que l’havien portat fins al setial de Sant Pere? Si era així, qui hi havia darrere l’elecció d’Alexandre VI? I com i per què l’havien impulsat al pontificat?
Roderic de Borja, cardenal socarrat
La carrera de Roderic va ser llarga i treballada. I si bé és cert que l’inici d’aquesta carrera es va forjar a l’ombra del seu poderós oncle —el papa Calixt III—, també ho és que la desaparició del seu protector (1458) el col·locaria en una situació molt complicada, que amenaçaria, fins i tot, la seva pròpia vida. Poc abans de la mort de Calixt III (1458), Roderic seria nomenat cardenal diaca de Santa Maria in Via Lata, una oportuna destinació a Roma que li permetria tenir tots els conclaves futurs a tocar de casa. Però la mort de l’oncle reactivaria la secular guerra entre les famílies patrícies de Roma pel control del pontificat, i els Orsini (enemics de l’eix polític catalanovenecià que havia conduït Calixt III al pontificat) promourien una persecució salvatge contra els Borja, que culminaria amb l’incendi i la ldestrucció del seu palau romà.
El llarg camí cap al pontificat
Des de la mort de l’oncle fins que va assolir l’objectiu (1458-1492), es va dedicar a reconstruir el poder que els Borja havien ostentat a Roma, sempre buscant l’equilibri entre els dos grans partits que decidien les eleccions pontifícies. El 1463, durant el pontificat de Pius II (Eneas Piccolomini, promogut pel difunt Calixt III) era nomenat cardenal protodiaca (cardenal degà). I el 1483, amb Sixt IV (Francesco delle Rovere, impulsat per l’eix polític castellanogenovès), seria nomenat sorprenentment degà del Col·legi Cardenalici (president d’aquest organisme i ferm candidat a ocupar el setial de Sant Pere). Entremig, entre el 1471 i el 1492, la seva carrera dibuixaria una pacient i laboriosa trajectòria, que s’iniciava amb la mitra d'Albano (una petita diòcesi propera a Roma) i que culminaria amb la de València (una de les més riques d’Europa).
El moment de la veritat
El 9 de juliol del 1492, Roderic de Borja era nomenat arquebisbe de València. En aquell oportuníssim nomenament hi va tenir un paper destacat el rei Ferran el Catòlic. Reveladorament, dues setmanes després (25 de juliol), moria el papa Innocenci VIII (el genovès Giovanni Battista Cybo, successor i continuador de Sixt IV) i l'oscil·lació del pèndol que, estranyament, havia permès dos pontificats consecutius per a l’eix Gènova-Castella-Anglaterra provocava un capgirell. Roderic, que encara no havia acudit a València per a recollir el bàcul del seu antecessor, romandria a Roma valorant totes les opcions. Donar suport al totpoderós cardenal romà Giovanni Colonna? Triar entre els venecians Michiel o Zeno? O entre els toscans Médici, Riario o Piccolomini? O postular-se, personalment, per a ocupar el setial de Sant Pere?
Qui eren els aliats de Roderic?
Els Borja, des de molt abans del pontificat de Calixt III (1455-1458), eren part d’un corpus socioideològic sorgit al País Valencià després de la crisi de la pesta negra (segle XIV) i format pel mestissatge de la petita noblesa rural i les classes mercantils urbanes. Aquest corpus socioideològic hauria estat una part molt activa en el procés d’entronització dels Trastàmara a Barcelona (1412). Roderic, que era resultat d’aquesta tradició familiar i un estrateg consumat, no deixaria ni un cap per lligar i, sent degà del Col·legi Cardenalici, s’implicaria decididament a favor de l’operació matrimonial dels futurs Reis Catòlics (1478-1479), amb tots els riscs que implicava, perquè aquella operació era un vesper d’interessos polítics contraposats (les classes mercantils catalanovalencianes, favorables, i certa aristocràcia castellanolleonesa, contrària).
La llarga ombra de Roderic a Catalunya i al País Valencià
L’ombra de Roderic, la que creixia a mesura que acumulava poder, es projectaria, inevitablement, cap a Catalunya i cap al País Valencià. La seva amistat amb Ferran i la seva aposta a favor del seu projecte polític el portaria, també, a participar en l’empresa colombina. Hi ha tres fites que revelen l’extraordinari grau de participació de Roderic en aquella empresa. La primera, el paper de Lluís de Santàngel —molt vinculat als Borja— com a financer de l’empresa (1486-1492). La segona, la inexplicablement llarga estada, durant el primer viatge, de l’estol colombí a les Canàries (1492). Colom no reprendria la navegació fins que es confirmaria que Roderic havia estat nomenat pontífex. I la tercera, el protagonisme de Ballester i de Boil —molt propers als Borja— com a primer batlle i com a primer bisbe, respectivament, al Nou Món (1493).