La ciència ficció africana està de moda als Estats Units, i el ressò d'aquesta moda ja es fa sentir fins i tot a Catalunya. Arriba Nnedi Okorafor amb Qui tem la mort, un llibre publicat per Raig Verd en traducció de Blanca Busquets. La nigero-americana Nnedi Okorafor (nascuda a Cincinatti el 1974, però que va viatjar de nena sovint a Nigèria) barreja la ciència ficció més clàssica amb tocs de mitologia i etnologia ibo de Nigèria. A més a més dels seus llibres, per a adults, per a nens i per a joves, ha escrit còmics. Ha obtingut nombrosos premis, i HBO ha decidit rodar una sèrie basada, justament, en Qui tem la mort.

Ficció des de l'Àfrica

La novel·la d'Okorafor se situa en un punt indeterminat d'un país desèrtic, que té tot l'aspecte de ser africà. Hi ha elements de la trama que són indubtablement africans: l'ablació del clítoris practicada a les dones, el desert, els medicinaires, els grups d'edat, un conflicte racial, la creixent desertització... A desgrat de tot, Okorafor no té cap voluntat etnogràfica: els sers fantàstics que retrata tenen poc a veure amb els que apareixen a les pel·lícules de bruixeria de Nollywood o a la cadena televisiva Africa Magic. I les pors i motivacions dels protagonistes de l'obra tenen poc a veure amb els dels nigerians actuals. L'autora barreja alguns costums reals amb escenaris completament imaginaris. Ciutats, deserts i pobles combinen personatges i situacions fantàstiques amb alguns elements extrets de la realitat africana. I els elements fantàstics, alguns amb punts futuristes, són més propis d'El senyor dels anells  o d'Star Wars que no pas de les llegendes i les faules nigerianes. Es parla molt de la presència d'elements de la tradició ibo en la potent novel·la nigeriana, però, en conjunt, Qui tem la mort és molt més tributària dels clàssics de la literatura fantàstica que de la literatura oral ibo (per no parlar de la literatura escrita africana, que sol moure's en uns altres paràmetres).

En clau femenina

L'heroïna de l'obra, l'Onyesonwu, és fruit d'una violació i tot el desenvolupament de la trama serà conseqüència d'aquest fet. Okorafor no es limita a triar un personatge femení com a protagonista per viure les mateixes aventures que viuen els superherois (com sol succeir a l'univers Marvel), sinó que Onyesonwu patirà la discriminació que pateixen tantes i tantes dones: no li deixaran aprendre certs coneixements, la sotmetran a l'ablació de clítoris, serà marginada una i altra vegada... I, a desgrat de tot, la protagonista no es resignarà a la marginació i lluitarà contínuament per evitar la marginació... No lluitarà sola: tindrà el suport d'una colla, en la què també hi tindran un paper clau les dones. Dones, que com elles es trobaran amb problemes propis de la condició femenina, però que també lluitaran per superar-los.

El més normal

Quan els autors africans (i, més concretament, nigerians) van traspassar el llegat de la mitologia i de la literatura oral africana a la literatura escrita, van sorprendre molts crítics i lectors. Primer va ser, ja fa molts, anys, el 1952, Amos Tutuola, amb El bevedor de vi de palma (Laertes) qui va posar en evidència que la literatura oral africana podia ser una font d'inspiració per a la literatura escrita. Dècades més tard, el 1991, un originalíssim Ben Okri, va convertir en protagonista de la seva novel·la La carretera hambrienta un abiku. No era estrictament un personatge fantàstic creat per l'escriptor, sinó un tipus de nen que els nigerians creuen real: el fill que neix després que la seva mare hagi tingut molts avortaments o que hagi patit la mort de diversos nadons, i que té especial contacte amb el món dels esperits a través dels seus germans. Però si Tutuola es movia en un món de pura fantasia en un pla atemporal, Okri situava la seva trama a la Nigèria postcolonial i combinava la trama d'esperits amb un retrat de la societat africana del segle XX. Algú va arribar a dir que això era un realisme màgic més fort que el llatinoamericà, ja que per a molts africans allò màgic és real. En els darrers anys la situació ha canviat, perquè alguns africans comencen a conrear la ciència ficció amb estàndards més semblants als occidentals. A Catalunya, fa poc va arribar  Tomi Adeyemi, amb el seu Hijos de sangre y fuego (ed. RBA); ara aterra Qui tem la mort (Raig Verd); i ja es prepara el desembarcament de Tade Thompson, amb Els assassinats de la Molly Southbourne (a l'editorial Mai Més) i Rosalera (a Cátedra).

Ciència ficció estricta

Nnedi Okorafor ha aconseguit molt de ressò amb Qui tem la mort; molt més del que sol tenir la novel·la africana. Probablement això es deu a què aquesta és una novel·la canònica en el gènere de la ciència ficció, amb una trama molt pròpia d'aquestes novel·les: el viatge iniciàtic d'una noia i els seus companys de viatge a la recerca d'un terrible enemic per un territori on trobaran, alternativament, enemics terribles i desinteressats amics que els ajudaran. Una obra molt cinematogràfica, que sens dubte ja va ser concebuda amb l'esperança que arribés a convertir-se en una pel·lícula o en una sèrie, tal i com ha estat finalment (a desgrat que la trama pateix un problema greu de ritme: triga molt en arrancar). Serà un llibre, doncs, més interessant per als seguidors de la literatura fantàstica que per als amants de la literatura africana. I un èxit garantit entre els fans de les sèries de ciència ficció.