Roma, 8 d’abril de 1455, fa 470 anys, el conclave reunit des del 24 de març anterior elegia el cardenal Alfons de Borja per a ser el nou cap de l’Església i el representant de Déu a la terra. En aquell conclave, Borja, de 77 anys, nascut a la Torreta de Canals (País Valencià) i educat a Lleida, era un dels cardenals més formats i més influents del món cristià. Havia estat canceller reial, bisbe de València i, sobretot, un brillant diplomàtic al servei de la Cancelleria del rei Alfons el Magnànim. Però, per què va ser elegit Borja i no un dels poderosos cardenals de les famílies patrícies de Roma, de Gènova, de Venècia, de Florència o de Siena, que havien monopolitzat el càrrec durant generacions? Què i qui va impulsar Borja —el papa Calixt III, que seria el primer pontífex catalanoparlant de la història— fins al setial de Sant Pere?
Qui era i d’on venia Alfons de Borja?
Alfons de Borja havia nascut el 1378 —en plena crisi provocada per la pesta negra (1348-1351)— a la Torreta de Canals, prop de Xàtiva (la segona ciutat en volum poblacional i econòmic del Regne de València). Els Borja paterns i els Llançol materns eren famílies terratinents, socialment i econòmicament situades en un nou estament mestís format per la baixa noblesa rural i els mercaders plebeus urbans, que, en aquell escenari de crisi, s’havia dimensionat extraordinàriament. I, políticament, des de l’interregne (1410-1412), partidaris de la família Trastàmara, facció socioideològica que, al País Valencià, lideraven els Centelles. Des de l’elecció de Ferran I —al Compromís de Casp (1412)—, eren molt pròxims a la Corona i als seus interessos, i, de retruc, havien quedat molt distanciats de l’aristocràcia nobiliària urgellista, el braç militar del país.
Quina relació tenia Alfons de Borja amb el rei Alfons el Magnànim?
Alfons de Borja tenia una llarga relació professional amb la Cancelleria Reial, que arrencava del 1417, primer any de regnat d’Alfons el Magnànim. Borja, llavors un reconegut professor a la Universitat de Lleida de 39 anys, era nomenat promotor de negocis (una mena de conseller d’Exteriors) de la Cancelleria Reial de Barcelona. No devia decebre les expectatives perquè, el 1420, amb 42 anys, era confirmat com a membre permanent del Consell Reial (l’autèntic Govern de la Corona). I el 1430, amb 52 anys i sense abandonar el seu càrrec polític, era promogut a la mitra diocesana de València. I el 1442, amb 64 anys, és nomenat president del Consell Reial de Nàpols, creat al marge del Consell de Barcelona (1442) per governar els estats italians de la Corona catalanoaragonesa: Nàpols, Sicília i Sardenya.
Quina relació tenia Alfons de Borja amb la cúria pontifícia?
Alfons de Borja seria una personalitat molt coneguda per les jerarquies eclesiàstiques de la península Itàlica que ostentaven el control de la cúria pontifícia (el Govern dels Estats Pontificis i de l’Església). Durant el quart de segle llarg que havia estat al servei de la Cancelleria d’Alfons el Magnànim, a Barcelona o a Nàpols (1417-1444), havia conduït i conclòs amb èxit labors diplomàtiques intenses i complexes. A la península Itàlica, per exemple, amb el cardenal Scarampo, representant pontifici, en la negociació de la pau de Terracina (1443), per a l’acceptació de la sobirania catalanoaragonesa sobre Nàpols. O amb les jerarquies eclesiàstiques napolitanes i amb la resta d’estaments del poder napolità (1443), per al nomenament de Ferran —fill il·legítim del Magnànim— com a hereu al tron del regne partenopeu.
Quan comença la carrera d’Alfons de Borja al pontificat?
El 1444, Alfons de Borja ja és un diplomàtic molt prestigiós, molt valorat per les seves destacades qualitats, especialment a la península Itàlica i, més concretament, als cenacles de poder de l’Església; i, en aquell moment, el rei Alfons veu la possibilitat de situar el seu canceller al capdavant de l’Església. En aquell escenari polític i militar, on els catalans tenen un paper polític i militar protagonista, aquest projecte no és cap disbarat, i el rei Alfons força el nomenament del bisbe Alfons com a cardenal pontifici. El papa Eugeni IV —el venecià Gabriele Condulmer— el nomena i li assigna, com a seu, la basílica dels Quatre Sants Coronats, al turó del Capitoli. Borja accedeix al poderós col·legi cardenalici, trampolí indispensable per a assolir el setial de Sant Pere, i, a més, amb la capacitat de desplegar les seves armes des de la mateixa Roma.
Què i qui condueix Alfons de Borja al pontificat?
Hi ha una dada molt rellevant a l’inici de la carrera de Borja al pontificat: el papa que el nomenaria cardenal era el venecià Condulmer. I, en aquest punt, és important destacar que la república de Venècia havia estat un tradicional aliat de la Corona catalanoaragonesa, en contraposició a la, també, tradicional aliança entre la república de Gènova i la Corona castellanolleonesa; i, sobretot, que aquesta tradicional aliança catalanoveneciana havia estat promoguda i sostinguda per les seves respectives classes mercantils, les mateixes que..., oh, sorpresa!, havien conduït els Trastàmara al tron de Barcelona (1412). Per tant, l’inici de la cursa de Borja al pontificat estaria impulsat pel rei Alfons i pel papa Condulmer, però aquest eix estava engreixat per la tradicional aliança de les classes mercantils de Barcelona, València i Venècia.
