Quimi Portet ha tornat i ho ha fet amb el seu desè disc en solitari; Festa major d'hivern. Deu àlbums, aviat s'ha dit, i és que ja ho explica ell que tenint en compte tots els discos en solitari i amb El Último de la Fila ha fet dues carreres.

Coproduït juntament amb el britànic David Tickle, amb qui ja va treballar a Astronomía Razonable (1993) i Hoquei sobre pedres (1997), Festa major d'hivern és l’obra d’un artista transmutat en un gènere en sí mateix. Quimi Portet ens presenta la que probablement és l'única festa major del món on no tot és gresca i xerinola.

Ens trobem en un bar de Poblenou, al districte 22@, i allà conec un Quimi proper que de seguida intenta endevinar d'on soc pel meu accent: "M'agraden molt els dialectes". D'aquesta manera descobrim que ell tenia un parent que vivia al meu poble, segur que ell també anava de festa major.

Tenia entès que les festes majors es celebren a l'estiu...

Existeixen les festes majors d'hivern, hi ha pobles i viles que la celebren i li'n diuen festa major petita o festa xica. Aquesta celebració sol coincidir amb Sant Sebastià o Sant Antoni del porquet. De fet és una festa més barata, amb una orquestra més econòmica, un envelat més petit... Em crida molt l’atenció la il·lusió d’aquesta gent dels pobles per divertir-se en unes condicions precàries; és com l’esportivitat de la humanitat que tot i el fred de l’hivern segueix tenint ganes de trobar parella i ballar la conga. D’aquesta festa major d’hivern va venir la idea de la cançó que porta aquest nom, el títol del disc va ser idea del meu entorn. Quan els meus pròxims van venir a escoltar el disc em van dir que seria un títol molt bonic per aquest treball i em vaig decidir.

10è disc en solitari, i mai millor dit, perquè toques tu tots els instruments!

Sí, i no és la primera vegada que ho faig. Ep! però als concerts portaré músics; l'Angel Celada m'acompanyarà a la bateria i el Jordi Busquets a la guitarra.

En alguna ocasió s'ha dit que la música de Quimi Portet es troba entre el surrealisme i el subruralisme, on et situa això?

És cert que se m'ha atribuït, però et seré sincer, no entenc massa bé que em volen dir amb això, si jo soc barceloní!. D'altra banda en el surrealisme sí que m'hi trobo. Quan era jove llegia molta poesia i també les coses que escrivia en Dalí, que fan molt riure. Dalí és conegut com a pintor però a més era un escriptor divertidíssim!. Aquesta lectura era una de les meves influències, ara bé, la més gran eren els Peluts: els Beatles, els Rolling Stones, Led Zeppelin... Els pares i els avis sempre es referien a aquests artistes com “aquella colla de peluts” i a mi m’agrada seguir anomenant-los així. 

"No sabria dir exactament on es situa la meva música, soc una persona eclèctica"

En realitat no sabria dir on es situa la meva música, em dedico a la música popular i contemporània amb moltes influències. M'agrada veure'm com una persona eclèctica que proporciona.

El teu públic t'ha dit moltes vegades que no entén les teves lletres?

Sí que m’ho han dit, i també que soc original, però jo em considero molt normal perquè quan escric textos per les meves cançons intento dir coses que m’importin de veritat. M’agrada l’autoexigència, que no la perfecció, i intento fer humor sense ser frívol i fer amor sense ser cursi. Encara que sigui música popular i no hi hagi una acadèmia que digui com ha de ser aquesta música o quins cànons ha de seguir, jo mateix m'imposo unes normes. M’agrada que a les meves lletres hi hagi una bellesa lingüística. La suma de totes aquestes coses que m'exigeixo acaben creant aquest estil meu que a vegades no s'entén. 

Què et costa més, la lletra o la música?

Ui! molt més la lletra, la música és com un joc infantil. Tot i això fer-la bé requereix escriure i reescriure. La gènesi de la musica és un joc, com un scalextric, com muntar aparells. A la lletra hi ha una altra exigència i una dificultat per trobar temes a mesura que passen els anys. Una persona de 20 anys està clar que té moltes motivacions, una de la meva edat no tant. Les coses que a mi em motiven no són per fer cançons, no puc pas parlar de la mort [riu]. Ara bé, que fer la lletra sigui més difícil també ho fa més plaent; quan n’acabes una i veus l’esforç és molt satisfactori.

Els teus videoclips també estan en la mateixa línia que les lletres, d'on sorgeixen aquestes idees?

Les idees dels videoclips són meves. Pensa que jo vaig començar a ser músic fa molts anys quan encara hi havia Franco! Els vídeos es van començar a fer servir cap al 1985 o 1986, això vol dir que una part de la meva carrera l’he fet sense vídeos, això era fantàstic perquè es feia música i prou. Més tard va arribar el moment en que si vols que la cançó arribi a la gent ha de tenir associades unes imatges. A més de la feina del disc em demaneu que m’inventi una història? [es queixa entre rialles]. En un punt de la meva carrera em vaig començar a inventar xorrades barates que facin riure molt i es puguin filmar en un matí. A la gent li fan gràcia perquè el vídeo acaba sent una autoparodia del gènere, un gènere que ja fa riure de per se... perquè hi ha cada videoclip...

"Jo amb els videoclips competeixo per la franja baixa, a veure qui ho fa més malament"

El videoclip s'ha convertit en obligatori perquè sinó la cançó Central de biomassa no hauria arribat a ningú. No tinc ni la mínima idea de perquè vaig decidir que ens poséssim galledes al cap, deu ser perquè son barates. I saps què passa? Que probablement algú li trobarà un sentit.

T’agrada que en ocasions es digui que la teva música recorda a artistes com Pau Riba, Jaume Sisa o Albert Pla? 

No m'agrada, m'honra que em comparin amb músics que admiro! Em sembla fantàstic què em posin al sac d’aquests que anomenen Els Galàctics.

S’hi pot trobar denúncia a la repressió i als atacs a la llibertat d'expressió en les teves lletres?

Jo em dedico a la música per oblidar la humanitat, faig música per evadir-me, però que ningú es pensi que soc un frívol, com a ciutadà pateixo pel meu país, per Catalunya, per la repressió i la violència que aplica l’Estat. Això poc o molt hi és a les meves cançons, però quan soc a l’estudi em vull oblidar de tot.

"Que ningú es pensi que soc un frívol; pateixo pel meu país"

Però tampoc es pot demanar que tots tinguem aquesta habilitat que tenen alguns músics per lluitar i denunciar políticament a través de la música. La meva música no va néixer per denunciar res, va néixer per flipar com un burro. La música em porta a mons de colors més aguts, més contrastats, on la tristesa és més fàcil de portar. Si em demanessin que em posicioni a través de les cançons em sortiria una cosa molt postissa, tot i això com a català estic molt afectat i sempre que m’he hagut de significar ho he fet. Que hi hagi grups que fan cançons d’aquest estil és molt admirable i diu molt de la seva bona fe. 

Clar, tu vas començar a cantar quan encara hi havia poca música en català, com es van rebre les teves cançons?

El meu primer disc en català és de l’any 1987 quan no hi havia massa grups que fessin música en català, com a conseqüència no es va rebre massa. Però en aquell moment jo era un component d’El Último de la Fila i començàvem a tenir molt èxit, per tant no em vaig preocupar massa. Quan vaig començar seriosament amb el català ja tenia 40 anys, i amb la tonteria ja tinc 10 àlbums!.

Una festa major sempre és sinònim de gresca, el disc és així o també hi trobarem elements intimistes?

Hi ha gresca i xerinola, clar que sí, el rock ja ho té amb aquestes guitarres energètiques. Però també hi ha moments introspectius com a la cançó Petita Vida, cançons d’amor com Carta a Ningú... I fins i tot música instrumental i abstracta que permet a la persona que ho està escoltant imaginar-s’ho tot: decidir el paisatge i el missatge. Crec que això és molt bonic perquè en la música quan la gent calla s'hi està molt bé perquè quan algú canta desapareix l’abstracte.

A Festa major d'hivern canvia la sonoritat respecte d'altre treballs?

Aquest és un disc amb cançons basades en un riff de guitarra molt rudimentari a partir del qual es construeix la cançó. Jo volia tornar al que ens fa ser músics, tornar als riffs de guitarra amb un so explosiu. Altres treballs que he fet han estat més atmosfèrics i aquest és més terrestre.

Alguna vegada t'has plantejat portar la teva música a l'estranger?

Seria molt difícil portar-la a un públic internacional. He tingut la sort de tenir una carrera consolidada aquí, els sacrificis que estic disposat a fer per promocionar la meva feina són limitats. Ja m’agradaria que tingués més difusió però amb la meva edat no estàs disposat a fer el mateix que quan es tenen 20 anys.

Tu mateix has dit que has fet l'equivalent a dues carreres musicals, mai has volgut canviar de professió?

La vida com a músic me la vaig començar a guanyar més de gran perquè Los Rápidos i Los Burros eren grups amateurs, quan estava a El Último de la Fila ja tenia 30 anys. Ja he fet altres coses que no són música; he fet vacances! [riu] I també he fet una mica de televisió a Caçadors de paraules, la sintonia de Plats Bruts... ja veus que a mi m’agrada treballar.

Quines són les teves influències a l'hora de compondre? Han canviat amb els anys?

Vaig començar amb la música escoltant coses molt clàssiques, la meva mare era molt aficionada al rock, al soul i a la música americana i anglesa en general. Després d’això he seguit escoltant música però és cert que a partir d’una certa edat perds una mica de curiositat per la producció d’altri. A mi m’agrada tota la música popular, el que se’n diu pop i rock, i també la paxanguera com els Bee Gees i ABBA. Què hi ha millor per una festa?.

Ja fa anys que rodes pels escenaris i per tant els que sempre t’han seguit ja tenen una edat, què té la teva música que és tan intergeneracional?

És una pregunta complicada, jo només sé que la gent de la meva edat no va als concerts i que per tant els que hi venen són més joves. Els de la meva generació tenim mandra, anem a veure coses molt concretes. Els que més em segueixen són els de la franja entre 30 i 40 anys. Pensa que les generacions connecten cíclicament, i no ens enganyem, el rock uneix a molta gent [explica Quimi Portet mentre agafa unes baquetes imaginàries i toca un ritme de rock].

"El rock uneix"

Ja sé que és aviat per demanar-te que diguis quin és el teu fill preferit, però quina és la cançó que més t'agrada?

M’agraden totes i crec que és un disc especialment regular, però li tinc molta estima a la de Pànic Escènic.

Alguna vegada n'has tingut?

Sempre passo nervis però pànic mai. El pànic és quan els nervis es converteixen en una patologia i t’obliguen a marxar a casa. Els nervis són bons perquè sempre vols que quedi tot bé, i pel que veig amb els companys de professió aquests nervis no desapareixen mai del tot. Els nervis es superen quan ja no t’importa el que fas.

Pel que veig sembla que tindrem Quimi Portet per anys!

Si hi ha salut sempre tindrem més Quimi Portet. Tot és finit però jo ni m’ho plantejo perquè per ara no se m’acaben les idees. Ara el que voldria és fer una gira de dos anys i tancar-me a l’estudi per fer un altre treball.