Quimi Portet presenta Cançons en bell llemosí (Segona Perifèria, 2025), un llibre que recull les lletres de les seves 130 cançons en solitari, acompanyades de textos inèdits que contextualitzen cada tema i àlbum. Lluny de ser una autobiografia clàssica, el llibre esdevé un inventari personal i artístic que repassa més de tres dècades de carrera.
L’origen del llibre: una necessitat creativa
Des de fa temps, Portet volia veure les lletres de les més de 130 cançons que ha escrit plasmades en paper. “Feia temps que em rondava pel cap”, confessa. La idea inicial era simplement recopilar les lletres, però el projecte va evolucionar fins a incloure introduccions a cada disc i reflexions sobre el moment vital en què van ser compostes. L’entusiasme de l’editor Miquel Adam (Segona Perifèria) va ser determinant perquè l’artista es decidís a tirar endavant el llibre. “Vaig tenir un estímul extra per escriure aquests nous textos”, explica.
A més, Cançons en bell llemosí, títol extret d'un vers de la seva cançó Francesc Pujols, compta amb dos noms il·lustres en els seus pròlegs i epílegs: el reconegut escriptor Quim Monzó en l'obertura del llibre i el cantant Manolo García, amb qui Portet va compartir escenari a El Último de la Fila, en el tancament. “Només per això ja hauria d’escriure un llibre”, diu amb ironia sobre la col·laboració de Monzó i García.
Un llegat musical amb arrels literàries
Les influències de Portet no es limiten a la música. Tot i que se sent hereu de Pau Riba i Jaume Sisa en l’àmbit de la cançó d’autor, també reivindica la influència de figures com Josep Pla, Salvador Espriu i J.V. Foix en la seva manera d’escriure. “Els primers textos que em van interessar de veritat van ser els del Riba i el Sisa”, recorda. Això li va fer adonar-se que es podia fer música amb lletres en català igual de potents que les de la música anglosaxona que admirava.
Els primers textos que em van interessar de veritat van ser els del Pau Riba i el Jaume Sisa
La relació amb la llengua, però, no sempre ha estat fàcil. Criat en un context on el castellà predominava en l’educació i en el carrer, va aprendre a escriure en català ja d’adult, el 1987, quan va decidir publicar el seu primer disc en solitari, Persones estranyes. Aquest procés de descoberta de la seva pròpia llengua escrita es reflecteix en el seu estil, marcat per un humor surrealista i una ironia que sovint neix, diu ell mateix, del seu timbre de veu inexpressiu.
El pas del temps i la mirada enrere
Amb 67 anys, Portet té clar que hi ha més passat que futur, però això no l’entristeix. “El poder evocador del passat et fa sentir jove una altra vegada”, afirma. En aquest sentit, el llibre és també una manera de revisitar les seves èpoques creatives i les persones que han format part del seu recorregut, com Adrià Puntí, Albert Pla o Antonio Fidel.
El poder evocador del passat et fa sentir jove una altra vegada
Malgrat l’exercici de memòria, reconeix que hi ha lletres amb què ara li costa identificar-se. “A vegades, l’ambient de l’estudi creava una atmosfera mental que ara em costa de reproduir”, explica. Tot i això, el seu repertori continua sent una part intrínseca de la seva vida: “Moltes de les cançons les seguim tocant en directe, així que formen part de mi d’una manera pràcticament fisiològica”.
Sense pretensions literàries
Lluny de pretensions literàries, Portet, lector voraç, especialment d'assaig i obres de no-ficció, és clar: no es considera escriptor ni s’imagina escrivint ficció. “He escrit aquests textos perquè parlen sobre les meves cançons i parlen sobre mi”, afirma. Tot i això, si li donessin el Premi Nobel de Literatura, a diferència de Bob Dylan, “aniria a buscar-lo encantat i em faria el xulo”. Però, diu amb el seu habitual sentit de l’humor, “no me’l donaran pas mai, soc un músic local”.
Cançons en bell llemosí no només és un llibre de lletres de cançons; és una celebració d’una trajectòria musical única, d’un estil inconfusible i d’una manera de veure la música –i la vida– amb ironia, talent i autenticitat.