Aquesta tarda Com si fos ahir emet el seu últim capítol abans de fer vacances d’estiu. Per fi. O no. Depèn de a qui li preguntem. Jo, la veritat, he escoltat comentaris de tot. Algunes persones del meu voltant la veneren per ser un retrat bastant fidedigne dels problemes actuals que tots ens podem trobar, mentre que altres s’avorreixen com ostres perquè, diuen, és lenta i no hi passa mai res. Sigui com sigui, el que es valora de la sèrie ideada per Núria Furió és que, encara que no la segueixis, sempre t’enteres de què està passant. Un miracle.
Jo crec que els culebrots de sobretaula han sigut més inclusius per Catalunya que el Club Super 3, que ja és dir. Poc es parla que hem tingut les millors, d’aquelles que enganxen tant que tens un buit existencial fins que no arriba el vespre i pots escarxofar-te tranquil·la. De veritat, aquesta prioritat passa per davant de fer tuppers i posar rentadores, hi ha autèntiques crisis nervioses quan no pots posar-te al dia perquè algú et diu d’anar a fer una birra improvisada. Si ets dels que continua citant els actors amb els seus noms de ficció, estàs en el meu equip. Pensa que a casa meva, quan encara no existia el contingut en streaming, ens ho gravàvem en vídeo per mirar-ho en família mentre sopàvem. Aquest era el nivell.
Els culebrots de sobretaula han fet més per Catalunya que el Club Super 3
Però s’ha de dir que aquestes sèries post dinar també han tret el pitjor (o el millor) de nosaltres. No fotem. O és que no hem empatitzat amb penya que ens cauria fatal a la vida real? No ens hem nodrit amb els aprenentatges dels altres? Penso que igual els culebrots de la pública ens han pervertit una mica la bona fe i han tret la part primitiva que tots portem dins, allò intrínsec que intentem portar ocult perquè fa de mal portar. I també que ens han fet créixer descobrint noves maneres de fer que abans vèiem amb mals ulls. Cultura general catalana que ens ha forjat fins ser qui som. I per això he fet aquesta classificació amb les 5 personalitats que els culebrots de TV3 ens han fet aflorar a base de capítols, i capítols, i capítols.
Secrets de família (1995): l’antipixapí
Estàs fins la figa de desplaçar-te sempre tu per veure els amics de la facultat i de no escoltar frases acabades en neutre. Et rebenta el centralisme de Barsalona i mai entendràs per què els de la ciutat tenen la distància distorsionada: no saben que hi ha els mateixos kilòmetres de Barcelona a Girona que al revés? Total, que per fi sents que s’ha fet justícia i que tothom sap que hi ha vida fora de Barna. Ni Joc de Trons ni Carles Puigdemont han fet tant pel país: si la Plaça de la Independència, el carrer Nou o el barri de Sant Narcís són llocs de peregrinatge obligat és perquè han acollit la història d’amor d’en Narcís, la Dolors i l’Albert. S'havia de dir i s'ha dit.
Nissaga de poder (1996-1998): la transgressora
Ets la defensora de les causes perdudes. Tant se’t pot veure en una manifestació anti taurina com en pilotes davant el Congrés dels Diputats demanant més drets pel col·lectiu LGBTIQ+. Les teves ànsies de llibertat i d’eliminar etiquetes no té límits i vas amb totes. De fet, a l’habitació tens un pòster d’en Mateu i l’Eulàlia Montsolís que no deixes de mirar mentre escrius les memòries de la teva vida. Cony, ells dos sí que van ser valents desafiant les normes socials i follant pels racons tot i ser germans. Igual que l’Eduard Farelo enamorant-se de sa mare. Òbviament, i com no podia ser d'una altra manera, la teva cançó preferida és La Revolución sexual de La Casa Azul.
Laberint d’ombres (1998-2000) : la paranoica
Tens la sensació que tot et passarà a tu. La teva personalitat és patològicament poruga i has passat per vint terapeutes per saber d’on et ve això de ser tan patidora. El 5G és el millor que t’ha passat des que van inventar-se els GEO localitzadors, per fi una mica d’aire. El necessites. Somies amb bosses de plàstic al cap i amb congeladors plens de cadàvers, i tens un mal son recurrent: un tio guapo de rissos i ulls clars ple de sang et somriu per la finestra mentre et pregunta per una tal Gemma. Què vol dir? Ni idea, però un dia d’aquests et diagnosticaran el síndrome Salvador Borés i deixaràs de passar-te hores mirant mini sèries true crime per prescripció mèdica.
El cor de la ciutat (2000-2009): la xafardera
I de cognom, mil·lenial. Et passes el dia amorrada a les Stories d’Instagram perquè la reixeta de la porta se t’ha quedat petita. Et passes el dia al bar on un home gran no deixa de parlar de les seves morenes per si trobes una història apassionant, però de moment el més emocionant que has descobert és que el fill del propietari té una Impala i que la farmàcia de davant es traspassa. La veritat és que anaves per periodista però la precarització inhumana del sector t’ha empès a crear el teu propi canal de Youtube on, de moment, només et segueixen 23 persones. Tampoc et preocupa massa perquè ets la persona amb més paciència del món: et poses un límit de 10 anys per triomfar i 1906 capítols per rebre el Pulitzer.
La Riera (2010-2017): la corrupta
Cobrar en negre és el menor dels teus pecats. Ara tens ganes d’invertir en bitcoins i destrossar-li la vida a qualsevol desgraciat que se’t posi per davant; és igual que no tingui casa o família, tu l’únic que vols és embutxacar-te un bon feix de calers i pirar-te a les Maldives. Els teu ídols són en Claudi Guitart i la Lídia Almeda, els Bonnie and Clyde catalans. A vegades et sents una mica culpable i et vols redimir fent alguna cosa de bé, però se’t passa ràpid quan recordes que el teu pare mort t’ha deixat molts calers en herència amb els que et compraràs una casa a Pedralbes per fer-hi festes a l’estil American Pie. El teus col·legues de festa? Pemi Fortuny i Leticia Sabater, sens dubte.
