Tolosa de Llenguadoc, any 785. Fa 1.240 anys. Carlemany, rei dels francs (no seria coronat emperador fins a l’any 800), ha consolidat el seu domini sobre el territori a cavall dels Pirineus. Des de l’inici de la campanya expansiva del 778, el regne franc ha incorporat els nous comtats de Rosselló, Cerdanya, Urgell, Girona i Empúries; al Pirineu oriental. I els nous comtats d’Aragó i de Pamplona al Pirineu central i occidental. Amb el desplaçament de la nova divisòria cap a l’altra banda de la serralada i amb la desaparició de l’amenaça musulmana, la cancelleria carolíngia inicia el procés de reorganització demogràfica i econòmica dels districtes de l’antiga frontera: l’extrem sud del ducat franc de la Gascunya —de l’antiga província romana de la Novempopulània—, que abastava la vall del riu Adur i els Pirineus.
La “Novempopulània”
Els mapes del món protobasc (V mil·lenni a.C. – I mil·lenni a.C.), elaborats pels antropòlegs i filòlegs moderns, dibuixen una àrea articulada pels Pirineus, però fragmentada políticament, que abastava des de la capçalera del Segre (a l’est) fins a la ria de Nervión (a l’oest) i des de la desembocadura de la Garona (al nord) fins a la vall mitjana de l’Ebre (al sud). Amb l’aparició de les legions de l’emperador August (segle I aC), aquell territori seria reorganitzat. Els romans el van quartejar i les antigues nacions situades al quadrant nord-occidental (al vessant nord del Pirineu occidental) serien agrupades i, posteriorment, enquadrades en una província anomenada Novempopulània, les “nou nacions” (segle III) i es referia a nou antics pobles protobascos que compartien llengua i cultura, però que eren políticament independents.
La fragmentació de la “Novempopulània”
Però la dominació romana del territori —fins i tot abans de la creació de la província— (segles I aC a V dC) fabricaria, involuntàriament, una nova i doble realitat. Les societats dels territoris baixos i planers de la vall del riu Adur (els que, més endavant i durant l’Edat Mitjana, serien anomenats Bigorra, Bearn i Albret) van ser ràpidament urbanitzades i intensament llatinitzades i romanitzades. En canvi, la zona geogràficament més arraconada; és a dir, les valls del vessant nord del Pirineu occidental (els territoris que, després i també durant l’època medieval serien coneguts com a Labort, Sola i Baixa Navarra —l’actual Iparralde—) quedarien al marge d’aquella dinàmica i conservarien la seva llengua, la seva cultura i la seva cosmogonia, la seva tradicional dispersió sobre el territori i el seu model econòmic ancestral.
La “Novempopulània” que es troba Carlemany
Des de la desaparició de l’estat romà al territori (418) fins a la reorganització carolíngia de Tolosa (785) el territori va viure sumit en una anarquia absoluta. Les escasses fonts documentals presenten aquest període (418-785) com una època fosca, dominada per la violència i la devastació: els bascos de les zones muntanyoses (els que no havien estat romanitzats) s’havien lliurat al pillatge i al saqueig. Havien provocat la ruïna i l’abandonament de les villae (els latifundis agroramaders d’origen romà, poblats pels patrons i pels jornalers —bascos romanitzats-); i, de vegades, fins i tot els havien ocupat i els havien passat a explotar. Quan Carlemany inicia la reorganització del territori (785), les relacions entre bascos de llengua i cultura euskàrica i bascos de llengua i cultura romànica, eren pèssimes.
L’origen de l’expressió “xarnego”
Això no representaria cap obstacle perquè els carolingis construïssin castells que havien d’impulsar la fundació de ciutats i la reunió d’aquestes comunitats enfrontades. Una d’aquestes fundacions seria Baiona —l’actual capital d’Iparralde— (950); que esdevindria la primera ciutat mestissa. Posteriorment, durant l’època angloaquitana (1152-1452) —des del matrimoni d’Elionor d’Aquitània i Enric II d’Anglaterra (1152) fins a les acaballes de la Guerra dels Cent Anys (1452)—; Baiona seria una ciutat rica i dinàmica i un centre d’atracció de població procedent tant de l’àrea lingüística occitana (les planúries entre la vall de l’Adur —al sud— i els boscos de les Landes —al nord—), com de l’àrea lingüística euskàrica (les valls de la cara nord del Pirineu occidental). És durant aquella època que a Baiona i als seus voltants, sorgeix l’expressió “xarnego”.
Baiona, la xarnega
Segons el Diccionari Alcover-Moll, l’origen etimològic de la paraula “xarnego” és l’expressió castellana lucharniego, una raça de gos caçador nocturn de llebres. Com arriba a Baiona i com esdevé una expressió popular, ningú ho ha aclarit. Però, en canvi, sí que queda clar que a la Baiona baixmedieval angloaquitana (segles XII a XV) l’expressió “xarnego” s’utilitza i es generalitza per a referir-se —de forma despectiva— a la descendència d’una parella mixta, formada per un basc i una gascona, o per un gascó i una basca. En aquest punt, és important destacar que, en aquell context històric, bascos i gascons formaven part d’un mateix grup ètnic (descendents dels protobascos); però els separava una llengua, una cultura i una història diferenciades i, sobretot, una tradicional mala relació, que explicaria l’aparició d’aquesta expressió despectiva.
Com arriba l’expressió “xarnego” a Catalunya?
Un segle després de l’ocupació francesa (1562) Baiona i la vall de l’Adur es van veure immerses en les mal anomenades Guerres de Religió (1562-1598); que en realitat era una cursa nobiliària al tron de França per rellevar els decrèpits Valois. Aquell conflicte va cobrir de sang Occitània (els Borbons van esmerçar totes les seves forces a massacrar la població catòlica; i els Guisa van fer el mateix amb les comunitats protestants). Durant aquesta etapa crítica es va produir la destrucció de l’aparell productiu del territori i una colossal emigració cap a Catalunya, que entre 1562 i 1640, duplicaria la població. La llengua d’aquells emigrants (en les seves variants gascona, alvernesa, llenguadociana i provençal) influiria poderosament en l’evolució del català i moltes de les seves expressions quedarien allotjades en el corpus lingüístic català.
En què es converteix l’expressió “xarnego” a Catalunya?
Segons el Diccionari Alcover-Moll, l’expressió “xarnego” té dos significats. Al nord-est del país (Empordà, Garrotxa) s’ha utilitzat, històricament, per identificar la descendència d’una parella mixta (un català i una francesa o un francès i una catalana); i, molt probablement, el seu arrelament sociolingüístic remuntaria a l’època de la gran immigració occitana (1562-1640). I, amb un abast més general i més modernament, també s’ha utilitzat per “identificar una persona de llenguatge castellà resident a Catalunya i no adaptada lingüísticament al nostre país”. La transformació del significat d’aquesta expressió s’hauria produït, molt probablement, en el decurs del primer fenomen migratori originari del sud peninsular (l’emigració murciana que arriba per treballar en les obres de l’Exposició Universal de 1929).
Què és en l’actualitat l’expressió “xarnego”?
L’expressió “xarnego” s’hauria transformat, altre cop, i ara l’utilitzen alguns descendents de la segona emigració peninsular (la de la postguerra civil espanyola) com una reivindicació d’origen i de classe associada al progressisme i a la llibertat. Però, en canvi, la història revela que aquest postulat es fonamenta en un fals i pervers axioma, oportunament retorçat, perquè les classes obreres catalanes de la primera i segona Revolució Industrial (segle XIX i XX) eren catalanoparlants. I la seva ideologia estava radicalment associada als valors del progressisme i de la llibertat: eren republicanes, catalanistes i federalistes. I radicalment oposades —i opositores!!!— als règims de la Restauració borbònica (1874-1923); de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930); i de la Dictadura de Franco (1939-1975).
El “xarneguisme” contemporani
I la història revela, també, que el “xarneguisme” contemporani es presenta amb unes sospitoses coincidències amb l’estratègia del “submarí” Lerroux (1901-1914), el polític finançat pel poder espanyol de l’època (la monarquia, els banquers de Madrid i els terratinents castellanoandalusos) per torpedinar i enfonsar el catalanisme. Lerroux fabricaria la idea que la llengua catalana era una identitat de classe burgesa, un obstacle al progrés i a la llibertat i un instrument per enganyar i mantenir sotmesa la classe obrera. Lerroux, seria el cavall de Troia del poder —radicalment nacionalista espanyol— que, posteriorment, fabricaria el cop d’estat que conduiria a la Guerra Civil (1936) i a la dictadura franquista (1939-1975). Els “senyoritos” que provocarien la gran emigració andalusa i extremenya a Catalunya.
