Tarragona, 17 de maig de 1321. Fa 704 anys. Les fonts documentals relaten que amb l’arribada del Braç Incorrupte de Santa Tecla, la relíquia icònica de la diòcesi tarraconense, la ciutat es va lliurar a un clima apoteòsic de celebracions religioses i civils. La primera Processó del Braç (1321) és una de les primeres manifestacions d’aquesta naturalesa que tenim documentades al nostre país. Les processons (de Setmana Santa, de Corpus, de la Festa Patronal, per implorar la fi d’una sequera o d’una pesta o per celebrar una victòria militar) formen part del nostre paisatge social des dels segles centrals de l’Edat Mitjana. Però, ¿en quin moment i per quin motiu apareixen i d’on procedeix la riquesa iconogràfica que, amb el decurs del temps, esdevé protagonista?
L’any 1000
Superada la barrera psicològica i la cultura apocalíptica de l’any 1000, la meitat occidental del continent europeu coneixeria una explosió demogràfica i un progressiu retorn als models de vida urbana perduts amb el col·lapse de l’estat romà (segle V), I aprofitant aquesta inèrcia, el poder eclesiàstic imprimiria una força extraordinària al procés evangelitzador de la societat de l’època. Les primeres processons apareixen en aquest context social, polític i cultural; de grans rompudes (conversió de masses forestals en terres de conreu); creació de nous nuclis urbans sobre les noves zones de producció agrària (bastides, viles, ravals) i enquadrament de la societat (creació d’infraestructures del poder —torres fortificades, temples parroquials— en tots els nuclis de població).
Com sorgeixen les primeres processons?
En aquell mateix context social, polític i cultural; les jerarquies eclesiàstiques van promoure un tipus de manifestacions que, si bé tenien arrels que es clavaven en la cultura romana i pagana; van ser concebudes amb un propòsit clarament evangelitzador i adoctrinador. Aquestes manifestacions, que van ser anomenades processons (del llatí processonis, que significa “anar endavant”) van ser concebudes com una representació en la qual participava tota la comunitat. De forma activa, els qui representaven els diversos papers d’aquelles trames: els personatges històrics i els que incorporava la tradició amb el propòsit d’enriquir aquella posada en escena. I de forma passiva, tots els que assistien a aquella gegantina escenificació i absorbien el missatge que es projectava.
Quin tipus de processons es feien?
Així doncs, les processons sorgeixen com un instrument adoctrinador; però esdevenen un element protagonista de la cultura cristiana i queden associades a les manifestacions festives, especialment en les societats que, després de l’eclosió del protestantisme (segle XVI), conservarien la tradició catòlica. A un nivell general, aquestes processons quedarien fixades, especialment, amb les celebracions religioses de Setmana Santa i de Corpus. També a un nivell general, se celebrarien —a títol d’agraïment a la divinitat— amb motiu d’una victòria militar transcendental. I a un nivell més local, quedarien fixades com l’element protagonista en les celebracions del sant patró local, del sant patró gremial o per a implorar la fi d’una sequera o d’una pesta.
La iconografia. El bestiari
El bestiari (el drac, l’àliga, el bou o el lleó, entre altres) és una iconografia de tradició netament catalana que està associada a les festes de Corpus (veneració del sagrament de l’Eucaristia) o les festes locals (onomàstica del sant patró). L’origen dels elements que formen el bestiari remuntaria a l’època nord-ibèrica (segles V a II aC) i haurien transcendit a través de la tradició oral de les generacions antigues i medievals posteriors (segles II aC a XIII dC). Però a partir de la instauració de la festa de Corpus (1264), aquests elements serien oportunament adaptats al santoral cristià. Per exemple, el lleó —per efecte de la tradició litúrgica cristiana— seria associat a Sant Marc. Precisament; Barcelona i Girona; serien la segona i tercera ciutat del món —després de Roma— a “processionar” per Corpus. Amb el bestiari català, per descomptat.
La iconografia. Les germandats
La socialització de la festa es traduiria en la progressiva incorporació d’elements de la societat civil a la representació de les processons. El cas més paradigmàtic seria el de les germandats; formades, bàsicament, per agrupacions gremials urbanes. Aquestes agrupacions s’incorporaven a la part activa o representativa de la processó amb un doble propòsit. Primerament, fer ostentació pública de la pietat religiosa dels seus integrants. I, en segon lloc; mostrar, públicament, el seu múscul social i econòmic. En qualsevol dels casos l’objectiu final era prestigiar socialment el col·lectiu. I en aquest punt, és important destacar que, al llindar de la Revolució de les Germanies (1519-1522) els gremis revolucionaris de València cap-i-casal “processionarien” armats fins a les dents.
La iconografia. Els “passos” de Setmana Santa
Els passos de Setmana Santa i dels personatges que els envolten: els “Armats” o les “Matraques”; són els elements més moderns de la processó de Setmana Santa. No obstant això, la seva presència ja es documenta al segle XVI. Una de les processons més antigues del nostre país, la del Sant Enterrament, de Tarragona (creada el 1550); a mitjans del segle XVIII, documenta l’existència de representacions estàtiques del Via Crucis (anomenats “passos”) i la participació dels personatges que els envolten (la “Cohort Romana” o la “Bandera Negra”). Una acta de 1758 de la Congregació de la Sang, esmenta una cohort d’armats formada per un “Capità Manaies”, quatre portadors d’atxes, un trompeter, un signífer (portaestandart), sis tabalers i trenta-dos soldats.
Però... d’on ve aquella iconografia?
Dèiem que el bestiari era una representació iconogràfica netament catalana que clava les seves arrels en la nostra antiguitat més remota. I que les representacions vives era un fenomen més general, que remuntava als segles finals de l’Edat Mitjana i primers de l’Edat Moderna. Però... i els “passos”? D’on procedia aquesta tradició iconogràfica? Doncs, els precedents més remots d’aquesta iconografia estarien molt escampats. Serien representacions individualitzades d’elements destacats del Via Crucis com, per exemple, la Creu de Jesucrist o la quadriga romana. Però, ¿quan i com es reuneixen aquests elements a tall de grup escultòric sobre una plataforma transportable que explica, de forma gràfica, un dels passatges del Via Crucis? D’on venen els “passos”?
Els “passos”
Doncs l’origen d’aquells “passos” se situa als històrics regnes de Nàpols i de Sicília, que al segle XVIII formaven una sola unitat política; anomenada regne de les Dues Sicílies i governada pel règim absolutista dels Borbons napolitans. El “pas” es va “construir” —simultàniament— a la Campània, a la Calàbria, a la Pulla, a la Basilicata i a Sicília; i va ser la culminació d’una antiquíssima tradició artística fortament mediatitzada per l’estil barroc. Aquest estil, el Barroc, al regne de les Dues Sicílies (segles XVI al XVIII), esdevindria el senyal d’identitat d’un poder clavat, encara, en el règim feudal de l’Edat Mitjana; i en l’expressió més rampant de la seva ideologia, radicalment catòlica i antireformista i violentament classista i sectària.
Com arriben els “passos” a Catalunya?
Però el Barroc napolità i sicilià tenia, també, una traça nascuda de les entranyes del poble, que seria la que “construiria” i posaria en escena els “passos”. Aquest barroc, que reunia el dramatisme propi d’aquell estil i el dinamisme que l’imprimia una llarga tradició popular, es manifestava en expressions com la rica i acolorida policromia dels carros, la creació dels pupis (els titelles) o de les figures del pessebre (també originàries de Nàpols i Sicília). El “pas” les Setmanes Santes napolitana i siciliana transcendiria el seu espai geogràfic. I durant el segle XVIII; mentre els Borbons governaven amb mà de ferro i amb peus de fang a Madrid i a Nàpols, aquells “passos” travessarien la Mediterrània i s’escamparien pels Països Catalans i pel sud de la península Ibèrica.