Mai no va imaginar que acabaria sent un escriptor de renom. Potser tampoc la ciutat de València no esperava tenir en ell el seu millor cronista de ficció en el que portem de segle. Ni molts menys que aquest provingués de la grada d'animació més passional d'un camp de futbol, ferment teòricament allunyat de les lletres. Però així de disfuncional, anòmal i imprevisible és aquí gairebé tot. És el nostre un país perplex, tal com va prevenir el sociòleg Josep Vicent Marqués fa ja cinquanta anys. Rafa Lahuerta Yúfera (València, 1971) fa temps que treballa en un cèntric local de papereria, i no davant l'escriptori de casa seva, però té la seva ciutat a la closca pràcticament des que va tenir ús de raó. I prenia bona nota de tot.
Mai no va imaginar que acabaria sent un escriptor de renom. Potser tampoc la ciutat de València no esperava tenir en ell el seu millor cronista de ficció en el que portem de segle
Un èxit inesperat
Lahuerta ha viscut aliè als cenacles literaris, immune a les llagoteries dels premis, al·lèrgic a la notorietat. Per circumstàncies i per desig propi. Però amb prou feines pot mantenir l'anonimat del qual ha gaudit fins ara. La culpa la tenen, sobretot, els més de 22.000 exemplars venuts de Noruega (Llibres de la Drassana, 2020), la seva segona novel·la, de la qual es van despatxar ni més ni menys que 17.000 en la seva primera edició en valencià i 5.000 més en la seva traducció al castellà. El fenomen de la literatura en valencià – i valenciana – dels últims anys.
Noruega va ser la reivindicació – feta llibre – d'una ciutat prèvia a la gentrificació i la turistificació: aquesta urbs en la qual la colossal estampa calatravesca de la Ciutat de les Arts i les Ciències no era ni tan sols un projecte
Va ser la reivindicació – feta llibre – d'una ciutat prèvia a la gentrificació i la turistificació: aquesta urbs en la qual la colossal estampa calatravesca de la Ciutat de les Arts i les Ciències no era ni tan sols un projecte. Una urbs atapeïda de petites botigues, comerços de proximitat, locals de barri com la fleca que regentaven els seus pares – les regnes dels quals va haver de prendre després de la mort prematura del seu progenitor – a ple cor de l'antiga ciutat emmurallada, entre el barri del Carme i aquest barri de Velluters (el xino de tota la vida) en el qual regnava el lumpen més sòrdid, comú a ciutats portuàries mediterrànies (seria l'equivalent valencià al Raval barceloní). Lahuerta, el fill del forner, tampoc no va pensar mai que fos especialment hàbil amb les mans a la massa. Sí que ho és, sens dubte, davant del teclat.
Una ciutat que necessita ser (més) escrita
L'escriptor valencià és actualitat perquè acaba de publicar La promesa dels divendres (Llibres de la Drassana, 2024), el tercer vèrtex d'aquesta trilogia (no prevista com a tal: el seu primer capítol va ser La balada del bar Torino, el 2014) que torna a atorgar llustre literari a una ciutat que feia molt temps que estava necessitada de certa èpica, de relats literaris que desmenteixin aquest caràcter de privilegiat escenari per a narratives alienes i distants que generen (macro) economia, però no fan més que redundar en la seva condició sucursalista i meninfot: un mer decorat, com el Museu de les Ciències per a les fastuoses pel·lícules guiris de ciència-ficció o les grans esplanades al costat de la platja com a gresols en els quals l'indie pop de postal (facturat a Madrid, Múrcia o Barcelona) campa al seu aire en un ambient de viatge de fi de curs universitari.
La promesa dels divendres, el tercer vèrtex d'aquesta trilogia que torna a atorgar llustre literari a una ciutat que portava molt temps necessitada de certa èpica
Els tres llibres de Lahuerta són digníssims legataris de les novel·les de Manuel Vicent, Ferran Torrent, Blasco Ibáñez, Adolf Beltran o Joan Francesc Mira, però afegeixen un punt d'angst peculiar a la saga. Una angoixa particular. Una aflicció gairebé somàtica, que contradiu (afortunadament) els punyeters tòpics de la terra de la llum i de l'amor, de l'estereotipat sarau rutero, del ranci Llevant feliç. A Rafa Lahuerta li fa mal València. Amb tota la intensitat de qui no es pot escapar de les seves inconnexes trames urbanes perquè formen part ja de la pell d'un mateix. I la seva ciutat mai no és mera tramoia: és tan protagonista – o més – que els seus personatges.
Futbol, cinema, literatura, bars
El futbol com a metàfora de la vida, però també el cinema, la literatura i fins i tot la música, tots presents a la seva obra, han estat els agafadors amb què l'escriptor ha provat de trobar llum enmig del caos. Una memòria desbordant, prodigiosa (els seus quaderns de notes també han d'ajudar), que a La balada del bar Torino (2014) es va valer de la seva condició de soci del València CF per tributar la memòria del seu pare a la novel·la que ell mateix qualifica de plasmació de la seva projecció pública. Un dels millors llibres en castellà mai ambientats en àmbit futbolístic, al qual va seguir la majúscula, insondable, celebradíssima Noruega (2020), com a projecció fictícia de la seva pròpia existència: el seu protagonista, Albert Sanchis, no era el seu alter ego, encara que grimpés pels mateixos carrers.
Una ficció que ara nega per complet a La promesa dels divendres, la més veraç i autobiogràfica de les tres, segurament per això la més complicada d'escriure: la imatge fins ara secreta de l'autor, que té molt de venjança contra si mateix i els seus excessos de joventut, els mateixos en què tots hem incorregut
Una ficció que ara nega per complet en La promesa dels divendres (2024), la més veraç i autobiogràfica de les tres, segurament per això la més complicada d'escriure: la imatge fins ara secreta de l'autor, que té molt de venjança contra si mateix i els seus excessos de joventut, els mateixos en què tots hem incorregut. El goig en llegir qualsevol dels seus tres llibres és màxim si ets de València o coneixes a fons la ciutat, aquests carrers amb què els qui vivim aquíens sentim íntimament identificats perquè els hem freqüentat, moltes vegades amb el mateix erràtic (a voltes rabiós, a voltes abatut) deambular que es gastava el jove Lahuerta. Però és també un plaer enorme per a qui sigui aliè a aquesta cartografia emocional perquè transmeten pulsions, veritats i incerteses que són universals.