Rafel Nadal (Girona, 1954) durant molt de temps va ser conegut, sobretot, com a periodista. Va dirigir durant quatre anys El Periódico de Catalunya. Però en els darrers temps ha abandonat el periodisme i es declara “escriptor a seques”, perquè “en l’etapa que estic vivint em sento escriptor i prou: és l’única cosa en què ara penso”. El 2012 es va iniciar al món de la ficció amb Quan érem feliços i el 2013 va continuar amb Quan en dèiem xampany. El 2015 obtindria un gran èxit amb La maledicció dels Palmisano. Ara ha publicat La senyora Stendhal (editorial Columna), una novel·la que ens situa a la Girona de la guerra i de la postguerra. Rafel Nadal rep El Nacional per presentar la seva darrera novel·la.
Podria resumir breument La senyora Stendhal per a qui no l’hagi llegit?
És una mirada infantil sobre la postguerra que va evolucionant, es va fent adolescent i va descobrint que les coses que ha observat de petit tenen un origen, tenen una causa... I aquesta reflexió porta el protagonista a optar per un bàndol. La mirada, que era infantil, primària, va prenent partit, però també es va fent complexa. El personatge va descobrint les ambigüitats, les simplificacions, i va adquirint una visió cada cop més rica de la realitat.
Podríem dir, doncs, que La senyora Stendhal és una crònica dels vençuts?
Sí, és clarament una novel·la dels vençuts, dels que a la postguerra vivien presidits per la incertesa, per la precarietat, per la indefensió... Els vençuts no només patien els abusos, sinó també la incertesa del que passaria l’endemà. Sempre temien què passaria el dia següent. Aquest era el gran problema del moment: saber-se en risc permanent.
Jo sóc plenament partidari de la República des de molt jove. De petit em vaig decantar clarament pels perdedors
La senyora Stendhal és una novel·la sobre els perdedors de la guerra civil, però vostè ve d’una família dels guanyadors. Com és que escriu aquest llibre?
Bé, a casa meva no eren exactament d’un bàndol, sinó gent que va haver de prendre partit per qui no l’haurien pres si les circumstàncies no haguessin estat aquestes i no els haguessin obligat a triar. A més a més, a la meva família hi ha de tot. Però això és independent de la meva opció. Jo sóc plenament partidari de la República des de molt jove. De petit em vaig decantar clarament pels perdedors: de seguida vaig sentir que era el meu bàndol. I des que em vaig començar a preocupar per la cosa pública, durant el franquisme, em vaig fer de seguida amb la gent del bàndol republicà, amb la qual vaig aprendre molt.
A La senyora Stendhal el protagonista viu un procés similar al seu.
En un moment determinat de la trama, en Lluc, el protagonista, s’enfronta a la injustícia. És en el moment en què és a l’internat i descobreix els problemes del món. Jo també vaig descobrir la injustícia quan era intern al Collell, però al mateix internat també hi vaig descobrir la revolta contra la injustícia i la solidaritat davant l’abús. És el mateix procés que viu en Lluc.
Els fàmuls estaven obligats a recollir cada matí els orinals de tots els interns i a buidar-los
Però vostè va viure l’experiència de l’internat alguns anys després que el protagonista de la novel·la.
Sí, jo vaig ser al Collell als anys seixanta, i la novel·la se situa als anys quaranta i cinquanta, uns moments en què la situació era molt més dura: aleshores els alumnes pobres que no pagaven, els fàmuls, estaven obligats a recollir cada matí els orinals de tots els interns i a buidar-los: és una situació que descric a la novel·la. I hi podien patir abusos i maltractes. A la novel·la hi combino una barreja del coneixement personal de la postguerra tardana, amb el testimoni de gent d’aquella època que he interrogat durant tota la meva vida.
També incorpora experiències dels seus lectors?
La senyora Stendhal també es nodreix d’aportacions que m’han fet els meus lectors a molts actes als quals he anat per presentar els meus llibres, des de la publicació de Quan érem feliços. Molta gent m’ha explicat experiències, que m’han ajudat a donar vida als personatges. A la novel·la, el protagonista roba trossos de patata quan els acaben de plantar, per tal de menjar-se’ls, de tanta gana que passa. I això ho explico en base al testimoni d’una persona que va estar al Collell i que va fer-ho. També explico la història de dos nens que van quedar-se el 1936 al Collell, a càrrec de dos sacerdots que no eren adscrits a l’internat. Els dos capellans que els protegien van acabar essent assassinats, i la història me la va explicar un dels nens que s’havia quedat al Collell.
Tots els fets que explico de la guerra són absolutament verídics i estan molt documentats
Així doncs, els personatges corresponen a persones reals?
No... Em baso en experiències de gent, però els personatges són inventats. En Dani, que lluita al maquis, és la suma d’uns quants membres del maquis reals. La senyora Stendhal, que resisteix amb molta dignitat la injustícia, és la suma d’unes quantes senyora Stendhal que són reals. En canvi, tots els fets que explico de la guerra són absolutament verídics i estan molt documentats, com els enfrontaments a la ciutat de Girona...
Podríem dir que la guerra no acaba mentre no es tanquen les ferides?
D’alguna manera, com va deixar clar un dels meus lectors, aquesta és una novel·la sobre la guerra que passa a la postguerra. Perquè el que es veu a la postguerra està plenament relacionat amb el que passa a la guerra. A La senyora Stendhal tot allò que passa, fins molt de temps després de 1939, està condicionat per la guerra. Les ferides a casa nostra no es van tancar amb la fi dels combats. De fet, encara n’hi ha moltes que s’han de tancar, d’una forma molt incomprensible.
Els de l’esquerra hem estat molt tímids en condemnar la repressió franquista d’una forma contundent
Per què aquestes ferides no s’han tancat?
Ara m’adono que els de l’esquerra hem estat molt tímids en condemnar la repressió franquista d’una forma contundent. És una vergonya que tot just ara es comencin a desenterrar els morts de les cunetes. I també és incomprensible que avui dia no s’hagin condemnat prou fermament els crims de la rereguarda, i això ho dic sense posar-ho tot a la mateixa balança: a la guerra no tots eren iguals. No tots eren grisos: hi havia blancs i hi havia negres. Però també hi havia molts grisos.
Què en pensa del fet que Franco continuï enterrat al Valle de los Caídos?
És una vergonya que aquest tema s’estigui tractant com s’està tractant. És una vergonya que pervisquin monuments franquistes que continuïn essent interpretats com a tals, com el Valle de los Caídos. En canvi, la gent és molt raonable: en tots els actes que he fet de presentació d'aquest llibre molta gent m’ha explicat històries, i molts d’ells eren capaços de criticar la violència gratuïta de la rereguarda, sense renunciar als seus ideals republicans. Per altra banda, hi ha molta gent d’esquerres, amb avis assassinats a la guerra per ser gent de missa, malgrat ser republicans. I aquests nets es troben que els seus avis encara tenen l’homenatge que els van donar els franquistes, que no és l’homenatge que ells haurien volgut. Caldria que aquestes persones tinguessin el reconeixement dels demòcrates i de la gent d’esquerres, perquè matar gent per les seves creences o per la seva religió és un genocidi. A La senyora Stendhal també reivindico la dignitat dels executats en els paseíllos.
La gent acostuma a ser radical de jove i moderar-se de gran. Vostè està fent el camí invers?
No m’estic radicalitzant en les formes sinó en les conviccions. Hi ha coses amb les quals no es pot jugar i de les quals no es pot dubtar. És indiscutible que a la guerra la legitimitat era de la República i que els facciosos van protagonitzar una violència cruel, injustificada... No haver perseverat en l’exigència de la condemna de la repressió franquista ara em sembla indigne. Jo la transició l’entenc i la compro. Jo era actiu políticament en aquell moment, i comprenc el que es va fer. Però la debilitat de l’esquerra en la negociació de la transició no justifica no haver estat contundent més endavant en els principis bàsics: la reclamació de la dignitat dels perdedors de la guerra i la condemna de la repressió.
L’esquerra va fer coses molt ben fetes al començament, tot i que després va ser incapaç d’anar-se adaptant als canvis que s’anaven produint
Sent un cert desencís per la tasca política de la seva generació?
No, només li faig un punt de crítica en aquest aspecte del tractament de la història. La meva generació va fer el que va poder amb els suports que va tenir a l’època. Jo vaig abandonar tota activitat política en les primeres eleccions, però crec que l’esquerra va fer coses molt ben fetes al començament, tot i que després va ser incapaç d’anar-se adaptant als canvis que s’anaven produint.
El 2011 va publicar un assaig que es titulava Els mandarins, on analitzava les personalitats que havien adquirit un gran poder polític. El país ha patit una gran sacsejada i alguns d’aquesta mandarins ja no hi són. Com veu vostè la situació actual de Catalunya?
Em miro la situació amb un gran desconcert. No m’agrada idealitzar els lideratges, però també sóc conscient que sense gent que tingui projectes i sigui capaç de transmetre’ls i liderar-los es fa difícil avançar... La política ha canviat, i és obvi que ha d’haver-hi altres canals de participació, que els partits ja no poden funcionar com funcionaven, però els líders són importants. I jo crec que ara els lideratges són molt pobres. No em preocupa gaire la destrucció dels líders mítics de l’època de la transició, als que ja els tocaria el retir, però sí que em preocupa no veure líders polítics capaços de construir un projecte i posar-lo per escrit. Ni aquí ni a Europa.
Hem anat a parar a mans de gent que no sé si són pallassos o darrera l’aparença de clowns amaguen perversions enormes
I com veu la situació del món?
Respecte al món tinc un cert desconcert. La història et diu que les coses tornaran a millorar i que la gent s’organitzarà per defensar els seus interessos. Però ara per ara hem anat a parar a mans de gent que no sé si són pallassos o darrere l’aparença de clowns amaguen perversions enormes. Al món hi ha coses que estan avançant molt: la pobresa ha baixat a nivell planetari, l’accés a la salut i a l’educació ha millorat... Però aquest canvi no ha anat associat a la consolidació de la democràcia, com nosaltres suposàvem. S’estan assentant sistemes de govern a mig camí entre la dictadura i la democràcia, i sembla ser que hi ha certes societats que s’hi senten còmodes. Europa s’hauria de plantejar el seu anhel missioner de defensar els seus valors polítics arreu del món.
El 1992 pronosticava l’augment de l’independentisme, sense ser-ho, en aquell moment. Què se sent quan es confirmen les teves hipòtesis contra l’opinió dels experts?
En aquell moment jo creia que n’hi havia indicis molt evidents, i els vaig trobar recorrent el país. I ara hi ha gent que pronostica que el fenomen està desapareixent pel simple fet que hi ha un cert bloqueig del procés. I qui diu això és perquè no coneix el país.
Es pot esperar algun acord amb Espanya, a aquestes alçades?
No. La gran majoria de l’independentisme sap que les coses no són fàcils, que en una primera taula de negociació, s’hauria de transaccionar i que difícilment es podria aconseguir el 100 % del que s’anhela. Molta gent segurament estaria disposada a arribar a la negociació amb realisme, però alhora se sap que aquesta negociació no es produirà. Només queda seguir endavant cap a un xoc de trens.
No goso fer pronòstics, perquè avui en dia tot és efímer
Què pensa que passarà a Catalunya en els propers dos anys?
Jo crec que veurem moltes coses abans que passin dos anys. Probablement hi haurà una inhabilitació de bona part de la classe política catalana. Però no goso fer pronòstics, perquè avui en dia tot és efímer, tot dura només cinc minuts...