Tots els amants del món creuen ser els millors amants del planeta. Si són catalans, però, encara s’ho creuen més després d'haver compartit una nit de passió i haver anat per terra “a rebolcons, entre besos i arraps” a València, entre gemecs, sospirs i orgasmes que de matinada ressonen al celobert d'alguna pensió amb més força que les campanes del Micalet. És veritat que mai no podrem saber si Raffaella Carrà havia llegit Vicent Andrés Estellés, però sí que sabem que la difunta artista de Bolonya tenia la mateixa idea que el poeta de Burjassot quan cantava allò de “para hacer bien el amor hay que venir al sur”: si es vol fer un bon clau, res millor que anar al sud. A quin sud, però?
El sud, metonímia del plaer
La mort de la diva italiana fa escassos dies va convertir per una nit els telenotícies de mig món en l’obituari més animat de la història, a mig camí entre el karaoke i la disco mòbil de festa major, ja que Raffaella Carrà era alegria, disbauxa i transgressió, però sobretot inconformisme. Un bon exemple n'és la ja universalment famosa Tanti auguri, que en la versió espanyola, editada l'any 1978 amb el cos de Franco encara calent, crida a la carnalitat sense tabús i a l’empoderament sexual de la dona, ja que “lo importante es que lo hagas con quien quieras tu/ y si él te deja no lo pienses más/ búscate otro más bueno y vuélvete a enamorar”. Per fer-ho, la cançó fa una arenga al fornici sudista, cosa la mar de lògica tenint en compte que a Espanya tothom sap que l'autèntic "problema basc" és que a Euskal Herria no s'hi folla, com va glossar anys més tard el grup de punk Lehendakaris Muertos.
En castellà, aquell "da Trieste in giù" [de Trieste en avall] italià tan recòndit va deslocalitzar-se per acabar esdevenint una generalització on cabia tot, ja que "el sur" no és un lloc, sinó més aviat una idea. Per a la majoria, quan escolten la cançó, "el sud" va ser, és i seguirà sent una marca relacionada amb la meravellosa alegria salá dels andalusos i l'ànima passional, sensual i elèctrica de tot allò que tingui relació amb el flamenc, els versos de Lorca o Góngora i la veu de Lola Flores. Per a d'altres, "el sud" és un concepte que engloba tota la cultura mediterrània en si, la que té l'oli d'oliva com a eix vertebrador i que va de Grècia a casa nostra passant per Itàlia i Occitània. Per a uns quants, però, "el sud" ha estat sempre el País Valencià, allò que Joan Fuster va denominar com "el territori més meridional dels Països Catalans". També en la cançó, ja que un entén les coses gràcies al marc mental amb què mira el món.
Mural dedicat a Vicent Andrés Estellés, poeta sense pèls a la llengua, a Muro. (Francesc Fort)
Set anys abans de la cançó de Carrà, el poeta Vicent Andrés Estellés ja havia aconseguit ressuscitar l'essència d'un fucker 'sui generis' com Ausiàs March i posar el País Valencià en l'imaginari col·lectiu quan es parlés de sexe passional en català. El cèlebre poema "Els amants", publicat a Llibre de meravelles (1971), va significar precisament això: un text que des del primer moment va esdevenir més hot que una pel·lícula de Nacho Vidal. Quan Ovidi Montllor en va fer la versió musicada l'any 1974, a més, es va acabar de convertir en el mite que encara avui molts catalans -del nord, del sud, de les illes, de la Franja i de tot arreu- segueixen tenint a la punta de la llengua quan viuen una d'aquelles nits de sexe frenètic. De sexe salvatge. De sexe gairebé juvenil que després, "tombats en terra de qualsevol manera", ens fa comprendre "que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l'edat, i tot això i allò."
En uns temps en què pels catalans anar cap el nord, a Perpinyà, era sinònim de transgredir la prohibició per veure tetes i culs al cinema, Estellés va ser un far, des de la poesia, que des del sud deia el mateix que aquelles pel·lícules prohibides a Espanya, però amb versos. El mateix, també, que les cançons de Raffaella Carrà com Tanti auguri o A far l'amore cominci tu.
El País Valencià, entre Iugoslàvia i Menorca
Diu la llegenda que cal mesurar bé l'ús del vers "no hi havia a València dos amants com nosaltres", sobretot perquè és tècnicament mentida. A València hi ha amants únics i singulars cada nit, segurament també ara, mentre llegeixes aquest article, però també hi són a Cornellà, Capdepera o Tamarit de Llitera. Els amants d'Estellés no poetitza només un lloc, sinó sobretot un fet: reivindicar el sexe prohibit entre gent aparellada i fer-ho en ple franquisme, quan l'adulteri era penalment un delicte. Raffaella Carrà, simpatitzant obertament comunista, va anar encara més enllà i va pregonar l’amor lliure, enaltint el gaudi del bon sexe a qui tingui la sort de tenir més d’un amant. Per què Trieste, però? Més avall de Trieste només hi ha el territori terrestre de l'actual Croàcia, en aquells temps República Federal Socialista de Iugoslàvia, un dels paradisos nudistes d'Europa. Embrancar-nos a trobar en la cançó una oda al·legòrica al règim de Tito seria fugir d'estudi, però.
Sembla clar que l'important a Para hacer bien el amor tampoc no era l'on, doncs, sinó el què. Ho demostra també el fet, per exemple, que el videoclip no es gravés a Andalusia, a Nàpols o a la Puglia, sinó a Menorca, precisament l'illa menys meridional de les Balears. Per això, per poc que es vulgui, es fa difícil no topar-se amb els Països Catalans en aquesta equació musical cantada per Raffaella Carrà fa més de quaranta anys, ja que si mirar el vídeo fa venir ganes de fer l'amor salvatgement a Cala en Porter o a una habitació de l'Hotel Capri de Maó en la qual encetar una ampolla de xampany en plena matinada, escoltar-ne la lletra fa venir ganes de baixar al sud i sentir el que Vicent Andrés Estellés va plasmar eternament: fer-nos creure que a València fins i tot estendre la roba és una cosa eròtica. Tal qual. Sembla evident, doncs, que una terra en la qual penjar uns calçotets amb pinces al balcó és un acte de sensualitat és, per nassos, una terra en la qual fer l’amor és un acte insuperable.