"No teníem cap expectativa. Mai no vam creure que tindríem èxit, principalment perquè la nostra música era una combinació de gèneres que en aquell moment estaven en guerra entre si: punk, metal i hip-hop", assenyalava Tom Morello, guitarrista de Rage Against the Machine, en una entrevista a la revista Metal Hammer de 2012 que commemorava el 20 aniversari de la publicació del seu homònim àlbum de debut. Gargall incendiari contra tota estructura de poder repressora, avui, 3 de novembre de 2022, se celebren les tres dècades de vida d'aquell còctel sònic ja esdevingut clàssic de la història del rock. "No només això, érem una banda interracial fent cançons de gran contingut polític. Estàvem molt a l'esquerra de grups com The Clash i Public Enemy. Abans de 1992, era impossible arribar al cim de les llistes amb una fórmula com aquesta". Ho van aconseguir. Rage Against the Machine van lluitar contra el sistema des de dins del sistema, i van guanyar sense renunciar als seus ideals.
Rage Against the Machine van lluitar contra el sistema des de dins del sistema, i van guanyar sense renunciar als seus ideals
La veu de la ràbia
Zack de la Rocha va néixer el 12 de gener de 1970 a Long Beach, un suburbi de Los Angeles. El seu pare era Beto de la Rocha, un conegut muralista, membre de Los Four, el primer col·lectiu d'artistes xicanos que va aconseguir exhibir la seva obra en un museu nord-americà. El seu avi, Jose Isaac de la Rocha Acosta (1882–1920) va ser membre destacat de la Revolució Mexicana. No és estrany que mamés consciència social i política des del bressol.
El jove Zack es va endinsar al món de la música a través de The Clash, The Misfits, Sex Pistols, Bad Religion; clàssics del punk que van ser la seva porta d'entrada al món del hardcore, molt més implicat políticament. Minor Threat, Bad Brains i The Teen Idles, juntament amb eminències del hip-hop com Run DMC i Public Enemy, es van convertir en la seva nova religió. Paraula que es va proposar de predicar al capdavant d'Inside Out. La seva vida va ser curta, tot just quatre anys i un únic EP publicat, No Spiritual Surrender, però la formació acabaria resultant un nom de culte en l'escena hardcore punk.
La guitarra contra el sistema
Tom Morello va néixer el 30 de maig de 1964 al barri de Harlem de Nova York. El seu pare és Ngethe Njoroge, un prominent membre de Mau Mau, la guerrilla que va lluitar per la independència de Kènia. Una vegada aconseguit el seu objectiu, va ser el primer ambaixador del país africà a les Nacions Unides. La seva mare és Mary Morello, una professora d'anglès i activista social de llarg recorregut. El 1987 ella va ser la impulsora de Parents for Rock and Rap, una organització que lluitava contra la censura en la música en els cada vegada més conservadors Estats Units de Ronald Reagan. Tom va créixer amb la seva mare. Ngethe Njoroge va renegar de la paternitat de Tom quan aquest tenia tan sols 16 mesos, va deixar Amèrica del Nord i va tornar al seu país.
Led Zeppelin va, i continua sent, la principal influència de Tom Morello. Amb aquests, mestres del hard rock i el metal com Black Sabbath, Deep Purple o Kiss. Guitarres punyents a què aniria sumant les rimes afilades dels primers herois del hip-hop: Public Enemy, Run DMC, Bomb Squad; el compromís punk de The Clash i la cosmovisió de cantautors com Bruce Springsteen i Bob Dylan. Llicenciat amb honors en Ciències Polítiques per la Universitat de Harvard, acabats els estudis, Morello es va traslladar a Los Angeles. Després de diverses temptatives que no van anar enlloc, el 1989 va formar Lock Up, una banda de funk metal a l'estil de Red Hot Chili Peppers, Living Colour o Fishbone. Van publicar un únic disc, Something Bitchin' This Way Comes (1989), per separar-se poc després de la seva aparició.
El ritme de la màquina
Tim Commerford va néixer el 26 de febrer de 1968. El seu pare era enginyer aeroespacial que treballava per a la NASA. La seva mare, una eminent matemàtica. A ella li van diagnosticar càncer quan Tim era un adolescent. Els seus pares es van separar poc després. Les quatre cordes del baix, amb Gene Simmons, Sid Vicious, Steve Harris i Geddy Lee com principals referents i fonts d'influència, van ser la seva eina d'evasió.
Brad Wilk va néixer el 5 de setembre de 1968 a Portland, però la seva infantesa va ser un constant pelegrinatge de ciutats i llars, fins que la seva família es va instal·lar definitivament al sud de Califòrnia. Va ser justament llavors, amb 13 anys, quan va començar a tocar la bateria, amb Alex Van Halen, John Bonham, Keith Moon i Elvin Jones conformant el seu principal olimp de metrònoms per emular. Després de marcar el ritme en diversos grups menors, el 1989 va realitzar una audició per entrar a formar part de Lock Up. No el van agafar (en aquella mateixa època també va fer oposicions al lloc de bateria d'una nova banda de Seattle, però tampoc no el van agafar: el grup passaria a la història amb el nom de Pearl Jam). Però quan Lock Up es va separar, el 1991, el seu guitarrista, Tom Morello, el va trucar per proposar-li fer alguna cosa plegats.
Va ser justament el bateria de Lock Up, Jon Knox, qui va suggerir Tom Morello que truqués a un vell amic seu cantant perquè se l'unís a la seva nova aventura. El vocalista es deia Zack de la Rocha i provenia d'Inside Out, una banda de hardcore que havia deixat empremta en l'escena underground. Va ser De la Rocha qui va proposar a Morello de sumar al projecte un company seu de l'institut que assegurava que era un magnífic baixista: Tim Commerford.
El moment precís
Zack de la Rocha havia escrit una cançó per a la seva antiga banda de hardcore anomenada 'Rage Against the Machine', títol que també anava a donar nom al primer disc que el grup estava preparant poc abans de la seva desaparició. Traduïda literalment, en català l'expressió seria 'ràbia contra la màquina'. En una interpretació més metafòrica vindria a expressar la 'lluita contra el sistema'. Era el nom perfecte per al nou grup que havien format De la Rocha, Morello, Commerford i Wilk. "Simplement vaig sentir que aquest nom encaixava perfectament amb el missatge que volíem transmetre amb la nostra música", va dir de la Rocha en una entrevista de 1992. "Volia pensar en alguna cosa metafòricament que descrigués les meves frustracions envers dels Estats Units, cap al seu sistema capitalista i com ha esclavitzat, explotat i creat una situació molt injusta per a molta gent".
Rage Against the Machine només hauria pogut existir i triomfar en aquell precís moment, a inicis dels anys noranta
Rage Against the Machine només hauria pogut existir i triomfar en aquell precís moment, a inicis dels anys noranta. Els anys vuitanta van ser una dècada màgica per a la música, però, tret d'alguna excepció, insubstancials en el que a compromís i rebel·lió es refereix per part dels seus artistes. En el pop el continent eclipsava el contingut. En el rock dominaven les bandes de Los Angeles de hair metal, formacions perpetuants del caduc eslògan 'sexe, drogues i rock'n'roll'. Tot va canviar amb la irrupció en escena de les bandes de Seattle sota aquest so batejat com a grunge. Amb Nirvana al capdavant del contingent, sònicament retornaven a la fúria del punk. Líricament, s'endinsaven en terrenys allunyats dels estereotips.
Les bandes de Seattle no exercien la política a través de la seva proposta de forma evident, però sí que oferien una visió alternativa a la convencional del món. Ells van pavimentar el camí per l'eclosió de propostes com la de Rage Against the Machine, un grup que feia de la lluita de classes i la denúncia d'injustícies la seva principal raó de ser. Discurs sense tangents que destil·laven sobre un teló de fons sonor que barrejava l'anarquia del punk, el punyent del metal i l'esperit de carrer del hip-hop.
Immolant-se
El desembre de 1991 Rage Against the Machine van publicar American Composite, una demo que ja incloïa molts dels temes que acabarien al seu primer icònic àlbum. La banda la venia a cinc dòlars en els seus concerts. Van arribar a despatxar més de cinc mil còpies, un èxit inaudit per a una banda acabada de formar. No és estrany que totes les discogràfiques, des de les independents fins a les multinacionals, s'hi interessessin. Epic, filial de Sony, va guanyar l'aposta. Rage Against the Machine, el disc de debut de De la Rocha, Morello, Commerford i Wilk es va publicar el 3 de novembre de 1992. Avui fa justament 30 anys.
El primer que impactava de l'àlbum era la seva portada, reproduint una imatge del famós fotoreporter Malcolm Browne feta a Saigon el 1963. Una instantània que captava la immolació del monjo Thích Quảng Đức com a protesta contra la política de repressió de la religió budista al Vietnam del Sud per part del seu president Ngô Đình Diệm.
Alliberant-se
Un dia abans de la publicació del disc, Rage Against the Machine van llançar el seu primer single: 'Killing in the Name', una peça que condensa tot l'ideari, musical (una veu que es mou entre la ferocitat del hardcore i la rima amenaçadora del hip-hop, guitarres tan punyents com imaginatives, un baix percudint el ritme com un martell pneumàtic i una bateria que marca el pols amb la precisió d'un rellotge suís però amb la força d'una bola de demolició) i de discurs del quartet.
"'Killing in the Name' és la cançó més important del disc", reflexionava Tom Morello. "Ha agafat una vida pròpia més enllà del grup. Ja és un dels principals himnes rebels del rock per a les persones que estan en primera línia intentant canviar el món. Frederick Douglas, un esclau alliberat que es va convertir en abolicionista, va escriure a la seva autobiografia: 'El moment en què em vaig alliberar no va ser quan em van alliberar físicament de les meves cadenes. El moment en què em vaig alliberar va ser quan l'amo va dir que sí i jo vaig dir que no'. I d'això va aquesta cançó! Va de fer front a l'autoritat il·legítima on sigui que aixequi el cap. De vegades, poden ser dels pares o pot ser l'escola, la feina o el govern". Encara avui, aquest 'que et bombin, no faré el que em diguis' que Zack de la Rocha clama al final de la peça com un mantra carregat de ràbia continua ressonant a molts nivells.
'Killing in the Name' és un dels principals himnes rebels del rock per a les persones que estan en primera línia intentant canviar el món
Sense temps per agafar aire, la resta del disc és una constant successió de ganxos d'esquerra a l'epicentre del cervell de l'oient. 'Bombtrack', 'Take the Power Back', 'Bullet in the Head', 'Know Your Enemy', 'Wake Up', 'Freedom'... conformen una de les col·leccions més importants d'esputs mai llançats per un grup de rock contra els poders fàctics. Manifest acompanyat per una proposta sònica que crearia càtedra al món de la música, tot i que a cap dels deixebles de Rage Against the Machine no assolirien un nivell similar al mostrat pels pares del rap metal (que malament sona avui aquesta etiqueta). Sense cap dubte, el disc que va dinamitar la indústria musical.