És gairebé impossible pensar en Raimon i no imaginar-lo amb posat de lluitador i la boca ben oberta, probablement amb algun crit reivindicatiu, segurament mentre es taral·leja Al vent com qui no vol la cosa. El cantautor és una de les figures més rellevants de la cultura dels Països Catalans, un ésser que amb la seva sola presència ha omplert els carrers de col·lectivitat, orgull i transgressió, remant a contracorrent, perquè Raimon mai s'ha conformat amb el que els altres deien d'ell. "Quan no m’he sentit a gust amb el que volien fer de mi, he dit que no. Això ha estat una cosa fonamental. Molt sovint, sobretot després d’uns quants anys d'això que en diuen democràcia, volien col·locar-te al sac de los chicos de la resistencia, com si fossis un passat. I em vaig rebel·lar contra això, vaig dir que no a moltes coses". Compromès amb el país i obert al món en la teoria i en la pràctica, l'artista s'ha mogut tant per Japó com per Alemanya o Itàlia, sempre deixant petjada.
El de Xàtiva acaba de publicar Personal i transferible (Empúries), un recull dels dietaris que va escriure a inicis de la dècada dels 80, concretament entre el 1982 i el 1983, i que van servir-li per fixar experiències i vivències, reflexions, viatges i qualsevol pensament que l'acompanyés escrit amb l'espontaneïtat de qui bolca allò que mai creu que sortirà publicat. Uns textos en què, també, va voler nodrir als altres amb una intenció pedagògica, en un moment en què no era freqüent veure dietaris de gravacions, i que amb el temps són un testimoni impagable dels seus processos creatius. I també escrit d'una forma diferent a la creació de cançons, com ha explicat el mateix Raimon, que complirà 83 anys el proper desembre, en la roda de premsa que ha donat el tret de sortida a la publicació dels seus quaderns i que s'ha celebrat a la Llibreria Ona. "En el paper en blanc de la cançó estàs intentant fer un text poètic, però a la llibreta el pensament va a raig".
Raimon va deixar la seva terra quan tenia 17 anys. Va marxar a la ciutat de València per estudiar Història a la Facultat de Filosofia i Lletres. Aquells anys va descobrir escriptors que es convertirien en referents imprescindibles del seu imaginari cultural, com Ausiàs March, Salvador Espriu o Josep Pla, aquest últim de qui el cantautor ha reconegut haver begut en els seus processos creatius i amb el qui va forjar una relació personal forta, juntament amb Joan Fuster. "Un dia vaig trobar un llibre que es titulava El descrèdit de la realitat, el signava un tal Joan Fuster", recordava temps enrere Raimon. "Vaig pensar que aquell títol estava molt bé, que era molt intel·ligent i el vaig comprar. A la universitat, un xicot em va dir que l’autor anava el dilluns al club universitari. Allí el vaig conèixer. Ens vam fer amics. Ho vam ser fins que se’n va anar”.
La situació del català i la política al País Valencià
Sobre si s'ha avançat o no respecte fa 40 anys, Raimon té clar que hi ha coses en la humanitat que són perennes i que els éssers humans tenim una certa inèrcia a la repetició. Sobre el que sí té una opinió forjada el cantautor és sobre l'estat del català a casa seva, en un moment de censura i repressió provocada per Vox i el Partit Popular, y després que el català hagi deixat de ser llengua vehicular al territori. "La situació és un desgavell, jo espero que es calmi una miqueta; canvien l'accent, volen posar valencià amb c trencada, jo què sé... Estan sonats, no s'entén", ha expressat amb amargor. "El català i el valencià, com el balear, són la mateixa llengua; el valencià és un altre manera de parlar el català, igual que el català és una altra manera de parlar el valencià. Afortunadament hi ha una escriptura que va bé per tothom i és el que volen canviar ara", ha matisat.
Quan no m’he sentit a gust amb el que volien fer de mi, he dit que no
Raimon va mantenir-se sempre com un acord dissonant, una persona amb criteri propi que no va deixar domar-se per ningú. "La gent de l’esquerra pensava que jo havia de fer-me polític, inclús dient-me que jo ja no seria ningú. Hi havia aquesta cosa de voler usar-te". Però, com sempre, ell va seguir dient que no. Fa 6 anys va retirar-se al Palau de la Música després de més de 50 anys de trajectòria, però es manté satisfet de la decisió, sense enyorar l'ego del creador. "Si m’haguessin fet plegar igual seria diferent, però vaig pensar que, com que ja estava vell, era moment d’anar-se'n", ha expressat entre riures. També ha dedicat unes paraules precioses a la seva companya de camí i de vida, Annalisa Corti, present a la sala i amb qui va casar-se l'any 1966. "Hem tingut molta sort mútua, ens estimem molt des del primer dia que ens vam conèixer i no sabríem viure l’un sense l’altre". Tot i que no hi ha cap llançament discogràfic pendent "perquè ja està tot publicat", el cantautor ha deixat la porta oberta a fer una segona part d'aquestes notes en forma de dietaris que ja són part de nosaltres.
