Barcelona, 18 de gener de 1150. Fa 875 anys. Ramon Berenguer IV, comte independent de Barcelona, signava un document de cessió de terres i boscos de la Serra de Prades a favor de l’Orde del Cister. En aquell moment començava a escriure’s la història de Poblet, el primer establiment cistercenc a Catalunya. Per què Poblet s’anomena d’aquesta manera, per què aquell establiment pioner va ser creat en aquell moment i en aquell indret, i per què Ramon Berenguer IV va confiar aquella fundació a l’Orde del Cister, són qüestions que passen desapercebudes; però que, en canvi, tenen una gran importància, perquè expliquen un capítol fonamental de la història de Catalunya. Per què Ramon Berenguer IV va portar l’Orde del Cister a Catalunya?
Per què Poblet s’anomena Poblet?
Sobre l'etimologia del topònim Poblet hi ha diverses hipòtesis, però la més acceptada és la que el fa derivar de l’expressió llatina Populus Alba (gent blanca). Segons els defensors d’aquesta hipòtesi, aquesta expressió faria referència al tradicional hàbit blanc dels monjos cistercencs. En aquest punt, és important destacar que la primera comunitat monàstica que es va establir a Poblet —un grup d’una dotzena de monjos, procedents del monestir cistercenc de Fontfreda, als afores de Narbona—, serien, no tan sols els primers religiosos que s’establien en aquell paratge; sinó també uns dels primers pobladors d’aquell territori.
Qui hi vivia als boscos de Poblet quan hi arriben els primers monjos?
Durant dos segles llargs (entre els segles X i XII), la Serra de Prades va ser “terra de ningú”; és a dir, va formar part de l’àmplia franja fronterera que separava els dominis cristians d’arrel carolíngia (comtats independents de Barcelona i d’Urgell) i els dominis musulmans andalusins (emirats de Tortosa i de Lleida). I com a tal cosa, era un espai insegur, violentat i despoblat; el refugi de les colles bandoleres (que, més endavant, el poder transformaria en els almogàvers); i la zona de trànsit de les sinistres cavalcades, les operacions de càstig que uns i altres (carolingis i andalusins) llençaven contra el territori enemic.
Però, realment, qui vivia als boscos de Poblet, abans de l’arribada dels primers monjos?
A cavall de l’any 1000, el règim feudal va arrelar i es va imposar en la societat europea. Als comtats catalans —com passava a tot arreu— els barons feudals —els delegats territorials del poder comtal— van usurpar el bé públic (exèrcit, tributs, justícia) i la petita propietat pagesa; i van empobrir i violentar la societat. Els comtats del Pirineu oriental (Conflent, Cerdanya o Urgell); que, en aquell context històric, es considerarien superpoblats; van esdevenir focus d’extrema conflictivitat social i de pobresa creixent. I les fonts de l’època revelen l’existència d’un corrent migratori clandestí, que s’originava als superpoblats comtats pirinencs; i que, fugint d’aquell paisatge d’injustícia i de misèria, es dirigia i s’establia en “terra de ningú”.
Qui eren aquells emigrants clandestins cap a “terra de ningú”?
Aquells emigrants no van generar cap mena de documentació. Ni durant el viatge, ni a partir de l’establiment en “terra de ningú”. Però, en canvi, la documentació que genera el poder feudal de l’època i la investigació historiogràfica actual, ens permet traçar un perfil d’aquell fenomen. Eren grups familiars formats per una dotzena llarga de persones, de dues o tres generacions diferents i dirigits per un cap de casa (que no, per força, havia de ser el de més edat); que abandonaven el seu territori i la seva societat i s’endinsaven cap a “terra de ningú” fins que trobaven un espai verge que els permetria generar recursos alimentaris. També, entre aquest col·lectiu, s’esmenta l’existència de fugitius que haurien escapat de la pretesa justícia baronial.
On es van establir aquelles comunitats?
La Serra de Prades va esdevenir un dels principals focus d’atracció d’aquest fenomen. L’orografia muntanyosa i boscosa els brindava seguretat i la riquesa agrícola i cinegètica els oferia capacitat de generar recursos alimentaris. I, per exemple, les coves de l’Espluga de Francolí, poblades durant el paleolític (5000 aC – 2000 aC) i abandonades a l’inici de l’edat dels metalls (2000 aC); van ser reocupades de nou per aquells emigrants. Aquelles comunitats, que en el seu territori d’origen havien estat poc o gens evangelitzades, amb tota probabilitat potenciarien la seva tradició cosmogònica i prescindirien de certes institucions socials; com el matrimoni, la monogàmia, el patriarcat o el tabú de l’incest.
Quin destí se l'havia reservat al territori de Poblet?
Quan les hosts de Ramon Berenguer IV van entrar a Tortosa (1148) i a Lleida (1149), es completava l’ocupació de la Catalunya nova, iniciada en temps dels primers comtes independents (a cavall dels segles X i XI). La Serra de Prades i les seves àmplies conques a ambdós vessants, deixaven de ser aquella “terra de ningú” fronterera i el poder comtal barceloní les hi va reservar un destí concret: serien l’espai que absorbiria la superpoblació dels comtats del Pirineu oriental, i que contribuiria a reequilibrar i potenciar l’aparell productiu del conjunt dels seus dominis. Per tant, seria un territori destinat a rebre una gran emigració, però en aquest cas, conduïda pel poder.
Per què Ramon Berenguer IV va recórrer al Cister?
L’Orde del Cister havia estat creada mig segle abans (1098) al nord-est del regne de França (comtat de Borgonya) coincidint amb una època de fort creixement demogràfic i de grans rompudes de boscos (transformació de masses forestals en espais d’ús agrari). I els cistercencs s’havien revelat com un actor decisiu en el procés colonitzador dels “grans deserts” boscosos de França. La seva capacitat organitzativa; demostrada arreu i, més concretament, per la comunitat monàstica de Fontfreda en la rompuda i colonització dels boscos del vescomtat de Narbona, seria el que explicaria la confiança que Ramon Berenguer IV atorga a l’Orde del Cister en la missió de transformar els paisatges i organitzar la colonització de la Serra de Prades.
Per què Ramon Berenguer IV va recórrer, també, al Cister?
Però l’existència d’aquelles comunitats “lliures” no havia passat desapercebuda pel poder. I Ramon Berenguer IV va confiar en la capacitat organitzativa i en la vocació evangelitzadora del Cister per a recuperar i enquadrar aquelles comunitats dins del sistema. L’arribada dels primers monjos al bosc de Poblet (1150) marcaria el principi de la fi d’un fenomen singularment original que, durant aquella època —naixement i expansió del règim feudal—, no s’havia produït en cap altre indret d’Europa. L’arribada de la “gent blanca” de Fontfreda, incorporaria la Serra de Prades a la civilització cristiana i europea, però destruiria el model d’aquelles comunitats que durant generacions i protegides per la natura i per l’oblit, havien viscut en llibertat.
